Devia tenir cinc, sis anys, per tant estem parlant dels anys 1956, 57. Sóc a l’escola, al Grupo Escolar Reyes Católicos, així, en castellà. Més o menys un cop per setmana, a mig matí apareixia una senyoreta (a les professores de primària aleshores se les anomenava senyoretes) amb una tetera d’alumini immensa, d’on rajava llet en pols dissolta en aigua bullint. Els infants, disposats al voltant de les taules, ja l’esperàvem amb un got a la mà que havíem de portar de casa.Aquella llet en pols era el mannà que venia d’Amèrica, amb el pla Marshall. Jo no en sabia res, d’aquest pla. Només sabia de la gatzara que s’organitzava amb l’arribada de les teteres gegants, l’únic moment al dia que trencava la fèrria disciplina mentre ens bevíem aquells gots de llet calenta. Jo no tenia pas notícia, de passades restriccions ni de cartilles de raccionament, ni de les caritats que havien travessat l’Atlàntic per paliar-les, tot i que la caritat no era gratis: les bases militars americanes no van venir del cel, sinó per causa dels interessos de la guerra freda.
(extret de La capsa verda)
