Devíem ser molt nens, encara, perquè a penes me’n recordo, quan el meu pare, alguns diumenges al matí, quan feia bo, ens duia a esmorzar a la Font de Can Caralleu. Una vegada, ja fa molts anys, vaig agafar l’autobús 66 davant de casa dels meus pares i vaig baixar al final, a Can Caralleu. Em pensava que no arribava mai, de lluny que ho vaig trobar! Avinguda Sarrià amunt (aleshores encara era la Carretera de Sarrià) fins a Sarrià i encara fins més amunt, enllà, enllà… Miro pel carrer infants de quatre, cinc anys, i em pregunto si serien capaços de fer aquesta excursió a peu de la mà dels seus pares, perquè em sembla impossible. Però es veu que per a nosaltres era una festa i arribàvem a casa més contents que un gínjol. Sí que recordo que recollia pedretes amb formes boniques i textures exòtiques perquè m’agradava col.leccionar-les (les posava dins d’una capsa de galetes metàl.lica) i també plegava flors per a la meva mare que devien arribar ben músties. La mare, però, de seguida les posava en un flascó i es redreçaven per unes hores. Flors silvestres que eren el record visual de la llum i de l’aire gràvid que havíem respirat aquell matí de primavera.
(extret de La capsa verda)
