Cada dissabte al matí, puntual com un rellotge, arribava el cistell de l’àvia. Era un d’aquells cistells que hi havia abans a les cases de pagès i el portava el Juanito en el camió d’en Duran. En Duran repartia vi de la seva collita per algunes cases de Barcelona i amb el mateix viatge feia una mica de recader. El Juanito, tot i que anava per feina, donava notícies de la família a la meva mare mentre nosaltres, el meu germà i jo, miràvem què hi havia dins del cistell que la mare buidava a la cuina i retornava al mosso: un pa rodó, verdures i fruites del temps, patates, ous de les gallines de l’àvia i a vegades mig conill o mig pollastre, que havia matat aquell mateix matí. Les viandes feien goig damunt dels fogons vermells. I sobretot suposaven un regal esplèndid, ja que a la família no els sobrava res, però l’àvia recollia tot aquell bé de Déu perquè a casa encara vivíem més modestament. El cistell de l’àvia era esperat per grans i petits, ja que de tant en tant hi havia alguna cosa per als néts: alguns caramels, o xocolata, o i fins i tot alguna joguina com aquelles pepes de cartró que l’àvia comprava al mercat dels dijous a Sant Sadurní i tenien nom: Pilar. Vaig tenir unes quantes d’aquestes Pilars a les quals feia vestits amb els retalls de roba que la meva mare em donava. Aleshores, quan la gent es feia un vestit, es guardaven tots els retalls, ja que una hora o una altra servien. Encara tinc davant dels ulls aquelles nines fetes totes d’una peça i amb les faccions de la cara pintades. Eren el més senzill que hi havia al mercat, però a mi em feien contenta i aquella felicitat em durava molts dies.
(extret de La capsa verda)
