Els poetes se n'alegren

Parlo de Robert Zimmerman, que va prendre el nom del poeta Dylan Thomas, no perquè sí. Hi ha un debat encès entorn de la concessió a Dylan del Premi Nobel de Literatura 2016. Defensors i detractors es tiren els plats pel cap. On s’és vist, el Nobel de Literatura és per a l’alta literatura. No sóc gens sospitosa d’escriure res intranscendent fins allà on arriben les meves llums i, en canvi, m’he alegrat que l’Acadèmia Sueca hagi premiat el fet d’haver creat "noves expressions poètiques dins la gran història de la cançó americana". Tot innovant-la, la poètica de Dylan segueix el fil de la tradició, passant per la beat generation.

 

Ha estat un fenomen, el debat a favor i en contra de Dylan, que no ha dit res. El que havia de dir ho diu amb les seves cançons. Sempre he considerat Dylan més poeta que cantant. Les seves lletres, traduïdes al català pels grups de folk dels meus anys joves, són en el meu paisatge literari al costat de Zweig, Tolstoi, Dickinson, Musil, Hesse, Tsvietàieva, Lispector, Zambrano, Lao Zi, Basho, Khayyam, per posar noms als quals afegeixo el de Cohen, poeta i cantant com Dylan. És contradictori? Al jardí de la literatura hi creixen moltes flors. Així, quan vaig començar a confegir la meva genealogia com a escriptora vaig descobrir les trobairitz. Com els antics aedes grecs, aquestes dones de l’Edat Mitjana cantaven poemes compostos per elles mateixes.

Sempre he trobat meravellós que un poema inspiri música. He plorat en escoltar en el piano i en la veu del jove Salvador Pané composicions musicals inspirades en els meus poemes Amor que descansa i La casa és de pedra. Jo no en sóc capaç i admiro qui en sàpiga, com admiro veus poètiques a contra corrent com la de Blake, Whitman o Lorca, que mai no van guanyar un Nobel. Ja se sap que el suec és un premi que té molt de polític i potser ara el que premia, obrint el compàs de la percepció de la literatura, és una manera de veure el món, una actitud. Per això mateix crec que els poetes que admiro s’alegren del reconeixement de Dylan, jove rebel que ha cantat com ho ha fet perquè ells li van obrir el camí amb les seves pròpies rebel·lies.

(article publicat a Catorze14, 14 d'octubre de 2016)

Amor cortès

L’amor cortès és una invenció femenina. Per això no sorprèn l’activitat de les trobairitz, les dones trobadores d’Occitània, entre les quals es troben les mostres més exquisides de la poesia cortesa. Les dames occitanes quan no eren trobairitz (o sigui: actives en l’amor cortès) eren objecte d’amor cortès. Aquestes dames tenien la llibertat d’acceptar o no l’amor cortès. Així, doncs, no eren considerades éssers inferiors en una època tan misògina. Però, què era l’amor cortès? Uns han dit que consistia en un canvi radical en les relacions entre els homes i les dones. Altres han dit que era simplement un joc literari. En tot cas, va ser un experiment vital i literari prou reeixit que, en efecte, ha modificat les relacions amoroses posteriors.