Avui compleixo 62 anys. Aquell
dia 13 de març de 1951 hi havia vaga de tramvies a Barcelona. Era la primera
revolta contra el règim franquista. Sempre he volgut creure que els
esdeveniments generals d’alguna manera marquen els particulars. Avui es
compleix un any de la mort de l’escriptora Teresa Pàmies. Ens havíem enviat nadales
d’ençà que ens vam conèixer i ella va desitjar sort a l’escriptora que era a
punt d’estrenar-se com a tal. Aquell dia de desembre de 1990 era el dia
anterior a la concessió del premi Don-na, que vaig guanyar. La distància ideològica
amb Teresa Pàmies era molt gran, així com també la distància estètica. Ho
sabíem. Per part meva, sempre he tingut tendència a admirar la gent que fa
coses i vol fer-les bé, i més tractant-se d’una escriptora. Hem hagut de
batallar molt per arribar on som.
(Fotografia feta pel meu pare al capdavall de la Rambla barcelonina, devíem anar a veure la tieta Trini, germana seva. Tinc el posat una mica ferreny, potser perquè al darrere s'hi veu la figura un guàrdia civil? Devia tenir cap a tres anys i no m'agradava gaire que em fotografiessin)
60 anys. No m’ho podia ni imaginar, de més jove, que els compliria. Vaig nèixer una criatura fràgil, però no puc dir que no m’hagi sentit sempre una persona animosa i beneïda per l’esperit de la vida. Crec que els límits que comporta tota existència humana m’han esperonat cap a una vida que es vol útil i constructiva: una vida que agraeixo profundament. 
El dia 17 de febrer de 1924 queia una neu flonja que enfarinava una petita població de l’Alt Penedès. Una bona minyona estava per néixer en una casa de pagès, però el part es presentava complicat. La llevadora va dir que convindria cridar el metge. El Llorenç, marit de la Maria, la jove partera, va anar a telefonar a l’únic telèfon que hi havia al poble. Al cap de dues hores arribava com un felí caminant per sobre la neu un Ford de l’època. En va baixar, elegantíssim amb el seu llarg abric negre, el prestigiós doctor Dexeus, pare de l’actual doctor Dexeus.