El dia 4 de febrer passat ens va deixar la doctora Àngels Cardona, com a mi m’agradava dir-li. Alguns dels seus amics la vam conèixer perquè estava al capdavant d’una iniciativa a la qual va donar vida molt de temps: l’Acadèmia Iberoameicana de Poesia. Amb una sòlida formació filològica, va ser una poeta molt prolífica tant en llengua catalana com castellana. Per aquest domini de les dues llengües feia unes traduccions impecables. La seva poètica era una poètica de la transcendència, però sempre amarada de l’immanent de la vida que estimava tant. Va sobreviure a la mort de dues filles i al marit que adorava. En tants dels seus poemes es trasllueixen aquestes experiències extremes que no van impedir que escrivís una poesia lluminosa i de nivell. Dona d’una espiritualitat viscuda molt intensament, li agradava molt escriure Nadales, que per desig seu vaig recopilar fa un parell d’anys, ja que volia que en féssim una publicació conjunta. Retrobarem l’amiga i la poeta llegint els seus poemes.(en la imatge: pintura d'un àngel orant a l'absis d'Aineto, Pallars Sobirà)
