De la Werlisa a la Minolta

Quan vaig començar a treballar, estalviant un temps les cent pessetes que la mare em donava cada mes, em vaig comprar una Werlisa, una càmera de fotografiar de cost assequible que es fabricava a Vic. Sempre m’ha agradat la fotografia, no tant per dedicar-m’hi professionalment com per captar aquells instants de bellesa efímera, o aquells monuments o panorames que volia conservar a la retina, o per deixar constància de moments amistosos amb la colla, o per visualitzar les festes familiars.

Durant molts anys la Werlisa va viatjar amb mi, i molts diumenges m’enduia la Werlisa en les passejades al port amb les amigues, o a Montjuïc, o al laberint d’Horta, o al Park Güell, o al monestir de Pedralbes, o allà fos que anéssim. Hi ha centenars de fotografies d’aquella època, fotografies en blanc i negre. Però la Werlisa que tan feliç m’havia fet es va perdre a París. En realitat no es va perdre sinó que la van robar al meu germà just el dia abans en què es disposava a tornar a casa en tren. Vés a saber què en va fer, el lladregot, de les fotografies que el meu germà va fer a París!

Les fotos de París van venir més tard. Les vaig fer amb una Minolta fantàstica, una senyora càmera obsequi dels meus pares quan vaig acabar els estudis de Disseny gràfic. La Minolta va córrer bastant pel món. Ha estat una càmera molt viatgera, ja que el de París va ser el primer de molts viatges per Europa. Amb la Minolta també vaig fotografiar mig Espanya i vaig fer les primeres i moltes de les fotografies dels meus fills quan eren nens. La Minolta ha tingut un llarg recorregut fins que ha estat substituïda per les càmeres digitals, que alterno segons la circumstància. Entremig hi han hagut altres càmeres analògiques de prèstec, vull dir propietat de la gent de casa. Així, amb la Pentax vaig fer les fotografies del viatge a l’Índia, a Cuba, a Washington, a Mèxic, al Brasil, etc.

Hi ha mil històries pel camí, com ara aquesta història protagonitzada per l’estimada Werlisa. En un calaix de la meva habitació de soltera a casa dels meus pares tinc guardades les fotografies que vaig prendre amb la Werlisa en el meu primer viatge fora de Catalunya, que va ser… a Madrid. Tenia cap a 16 anys. Hi vaig anar amb un grup d’estudiants de l’aula de pintura de l’escola de Llotja. Dos dies sencers visitant les meravelles del Prado! En els passejos i excursions vaig fer fotografies de la plaça Major, de les façanes d’alguna botiga amb regust de les històries de Benito Pérez Galdós, del viatge a Toledo, a San Juan de los Reyes, al Valle de los Caídos, a l’Escorial. En aquestes imatges s’hi reflecteix la meva mirada estètica del Madrid de l’any 1967, amb el seu tipisme esclerositzat, i amb tants senyors encara amb bigotet i cabells planxats. Ja llavors em va semblar la capital d’una determinada Espanya. Perquè de Catalunya no. Catalunya ja aleshores anava mil passes endavant amb la seva visió del món tan diferenciada, una distància mental que ni en tants anys de suposada democràcia no ha disminuït.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2016. A la fotografia, una Werlisa en un aparador de l'Avinguda del Paral.lel. La vaig fer el 2010)

Werlisa

La primera màquina de fotografiar que vaig tenir va ser una Werlisa. La vaig comprar recollint diners (cent pessetones al mes), que em donava la meva mare del meu sou. Vaig començar a treballar als catorze anys. A la sortida de la feina, a dos quarts de sis en punt de la tarda, anava corrents a Llotja. Entràvem a les 6 i sortíem a les 9 del vespre. Tres horetes de vida pròpia, ja que per a mi l’escola era la vida. L’altra, la vida del treball, també ho era, vida, naturalment. Però era una vida sense il.lusió. L’art, el seu conreu, m’atreia com un imant.
La Werlisa era una màquina senzilla, però amb una mica de gràcia feia bones fotos. A casa (dels meus pares) n’hi ha una pila que hauré de destriar: aquí les que il.lustren una crònica vital, allà les artístiques, aquí les que fan referència a excursions i viatges, allà els retrats de grup amb amigues i amics.
Dies enrere vaig aturar-me davant d’un aparador on havia diversos objectes de segona mà o de col.leccionista. Entre les màquines de fotografiar hi havia una Werlisa. Potser era la meva, que havia vingut de París per qui sap quins camins? La meva Werlisa va ser perduda a París. Més que perduda, robada. Li van prendre al meu germà, que hi va anar un estiu amb el seu amic Fontdevila, fent autoestop. Això, en aquell temps (l’any 1968), tot i que era difícil, era possible!
En el carret de la Werlisa devien quedar per revelar les fotos que el meu germà havia fet a París, ja que la màquina li va ser robada en un parc just el dia abans d’emprendre el viatge de tornada. Segur que eren bones fotos, ja que al meu germà també li agradava la fotografia i tenia bon gust, traça i paciència. Les millors fotos meves que tinc d’aquells anys són fetes per ell.
(extret de La capsa verda)