Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilanova i la Geltrú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilanova i la Geltrú. Mostrar tots els missatges

dijous, 18 de juliol del 2024

Josep M. Junoy i la "terra màtria"


 

L’any 1926, el periodista, escriptor, crític i caricaturista Josep M. Junoy Muns (Barcelona, 1887-1955), va publicar El gris i el cadmi, un conjunt de proses on l’autor hi va recollir «moltes dades de la seva personal peripècia», com escriu Joan Callejón al pròleg de l’edició que en va fer, l’any 1983, El Cep i la Nansa edicions. Hi ha alguns capítols dedicats a Vilanova.

La relació de Josep M. Junoy amb Vilanova té el seu pròleg en la relació amb Enric C. Ricart i Rafael Sala, que, juntament a Joan Miró, des de la revista Trossos (fundada per ell) va posar l’etiqueta d’Escola de Vilanova al treball d’aquests joves artistes. Amic de tots ells, Josep M. Junoy va participar en moltes de les reunions i tertúlies que en aquells anys se celebraven a la platja de Vilanova. Posteriorment, la relació seria més estreta, una relació de veïnatge. Casat l’any 1910, l’esposa va morir aviat. L’any 1920 Junoy es va casar en segones núpcies amb la vilanovina Josepa (Pepa) Ricart i Brunet, cosina d’Enric C. Ricart. La parella va viure uns anys a Vilanova, fins al 1926. El matrimoni es va fer construir una casa al passeig del Carme. Van encomanar el projecte arquitectònic a Josep Francesc Ràfols, projecte que no es va executar al complet. A la casa davant de la platja de Vilanova van néixer les dues filles de la parella: Montserrat i Mercè Junoy Ricart. A la Mercè, pintora, se la va poder veure moltes estones davant la presó Model asseguda al costat de Lluís M. Xirinacs.

«Vilanova és la meva contrada geogràfica i d’empelt, el meu conreu comarcalista voluntari, la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció». Cal veure la modernitat d’aquesta expressió, terra màtria, que, anys a venir, i possiblement sense saber-ne aquest antecedent, adoptaria el vocabulari feminista dels anys setanta. L’evolució conceptual i estètica de Josep M. Junoy és digna d’observació. Influït per Apollinaire, Junoy va ser un poeta avantguardista. L’any 1930 es va convertir al catolicisme. En aquest moment canvia d’estètica, adopta formes neoclàssiques i edita obres de G. K. Chesterton. Amb tot, l’any 1941 el règim franquista el va privar d’exercir el periodisme atesos els seus «antecedents separatistes».

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de juliol de 2024)

divendres, 3 de juliol del 2020

Riquer i el paisatge de la infantesa


     
Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort de l’artista modernista Alexandre de Riquer i Ynglada. Fill del propietari rural i militant carlí, Martí de Riquer i de Comelles, marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos i d’Elisea Ynglada i Moragas, Riquer va néixer l’any 1856 a Calaf, ara a la comarca de l’Anoia, però que en aquell temps es considerava l’Alta Segarra. Aquest paisatge amb boires i llums daurades, aquest indret als voltants de la casa pairal de Can Bassols, a nou quilòmetres de Calaf i al terme de Castellfollit de Riubregós, on va viure la seva infantesa, va quedar gravat en la seva memòria visual i emotiva, tal com es desprèn de Quan jo era noi, un conjunt de narracions que són un cant a la natura i als aires de llibertat que el noi Riquer va respirar i que van conformar la seva sensibilitat i caràcter.
     
En les narracions d’aquella època paradisíaca, i escrites en primera persona, Alexandre de Riquer fa memòria dels masovers, del seu germà Paco amb qui jugava (els altres germans eren més petits), i també de la seva mare, filla d’una família benestant amb casa a Vilanova i la Geltrú, Can Dimes, on Elisea va néixer, i que encara és al carrer de Sant Gervasi. Als baixos de la casa s’hi va allotjar la llibreria La Mulassa en la seva primera etapa.
     
Ignorem si el jove Riquer va fer cap estada a la casa de la família materna, si els ulls que s’il·luminaven amb els grocs del blat i els verds i ocres de les vinyes (estem parlant d’abans de la fil·loxera), es van acolorir també amb l’aire blau i les aiguamarines de la platja de Vilanova. Si hagués pogut amarar-se’n segur que n’hauria escrit alguna impressió fixada no només a la retina sinó al plànol de l’ànima en un recorregut dels seus sentiments més íntims, com fa al text que clou Quan jo era noi, el llibre de memòries que va publicar quan tenia 41 anys: «Han passat anys, molts anys, i, amb tot, el record d’aquella venturosa edat ha envellit menys que jo». I és que el temps de la infantesa es viu, però no passa. Si tenim sort, els dies de la infantesa són un rebost de bons records per a la maduresa i la vellesa, i, en el cas de Riquer, «de l’amor intens que sento per aquella masia perduda en un racó de la Segarra».

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de juliol de 2020. A la imatge, dibuix de la casa pairal Can Bassols, d'Alexandre de Riquer)

divendres, 28 de juliol del 2017

On està enterrat Eugeni d'Ors?

A Vilanova i la Geltrú o a Vilafranca del Penedès? Els amables lectors ja saben que Eugeni d’Ors va morir a Vilanova i la Geltrú i que és enterrat a Vilafranca del Penedès. Per aquest motiu la indignació per la confusió entre les dues ciutats augmenta a mesura que es va llegint Eugenio d’Ors 1881-1954, la biografia del filòsof escrita per Javier Varela i que ha estat premi Gaziel de biografies i memòries 2016.
     
Com es pot premiar una obra en què l’autor confon tantes vegades en el seu text les dues ciutats, i aquest no és l’únic error al llarg de la biografia? Com es pot premiar un autor que no s’ha dignat visitar ni la tomba del seu biografiat ni el lloc on va morir? Des de quin marc geogràfic, però sobretot des de quin marc mental escriu Varela? Si en senyal de respecte i desig de comprensió del seu biografiat hagués visitat la casa adossada a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on Eugeni d’Ors va passar tants estius, hauria entès a fons, no de forma anecdòtica i polititzada, aquests dies d’acostament de Xènius a Catalunya. Varela no coneix la nostra versió del metafísic viatge a Ítaca expressada en la frase: volta el món i torna al Born, on l’ànima es recull.

I si Javier Varela (Madrid, 1952) s’hagués desplaçat fins al cementiri de Vilafranca del Penedès sabria el motiu pel qual Eugeni d’Ors va voler ser enterrat a la tomba de Matilde, sabria la història que hi ha darrere d’aquesta decisió. Aquestes circumstàncies bé deuen ser importants per a una biografia. Varela  també s’atreveix a dir que Eugeni d’Ors no era filòsof perquè els seus treballs no estaven sistematitzats en un pensament reglat. Vet aquí el pensament únic des del qual està escrita la biografia d’un home de geni, controvertit i de difícil etiqueta. Varela ha escrit una biografia fallida d’Eugeni d’Ors amb quin interès, o al dictat de quins interessos, cal preguntar-se.

(article publicat al DV (Diari de Vilanova). En la fotografia, jo el juny de 1998 al costat de la tomba de Matilde, al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d'Ors)

divendres, 24 de febrer del 2017

La màscara del paràsit

Senyores i senyors, i amb permís del Rei Carnestoltes, som a punt d’iniciar la setmana de Carnaval que ha tingut preludi en les empastifades blanques del Dijous Gras. Ja ho heu sentit a dir: aquest any hi haurà sàtira de la bona. Aquest joc de punyeteries verbals, de disfressa i de màscares ve de molt lluny: ve del teatre antic de l’antiga Grècia. Grècia groga se n’ha dit aquí per tradició. En un llibre savi he trobat una perla, un text on es parla de la fesomia del paràsit, o figura que ha de prendre un paràsit en l’escena, també la de l’adulador, que es veu que se li assembla en més d’un aspecte. Si, heu llegit bé: paràsit. I que cadascú pensi en algú que sigui un paràsit, i poc lluny haurà d’anar, tots en coneixem algun, i si no que miri la TV i en trobarà una pila de models.

     
Del llibre que deia, L’escena antiga (Adesiara), i que no ha de faltar en cap biblioteca de gent de teatre, faràndules i carnavals, gent que vulgui saber d’on venim quant a comèdies i dramatitzacions, extrec un fragment de l’Onomàsticon, de Pòl.lux, intel.lectual del segle XX aC. i professor de retòrica en l’Atenas de l’època. En el text es diu com s’ha de reconèixer el paràsit en l’escena a través de la màscara adequada: Tant l’adulador com el paràsit són morens; tenen el nas aguilenc, susciten simpaties. L’adulador té les orelles més esberlades i és més alegre. Té les celles arquejades i això el fa més lletjot. El fals té les galtes esmussades i sense pèls. Duu un vestit elegant i exòtic. El sicilià: és el tercer paràsit. Caram, màfia avant la lettre. A veure si a l’Arrivo o al Vidalot reconeixem algú emmascarat de paràsit. Estic pensant en una contrafigura del paràsit en la barba d’un president del govern de la península. Adulador gens, paràsit, no sé, però paralitzat, sí. Quant a simpaties no en suscita gaires, em sembla. I les orelles esberlades? El que és riure riurem molt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2017. A la fotografia, una imatge de la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú, amb uns balcons guarnits de Carnaval)

dissabte, 3 de gener del 2015

Posta vermella

Ahir, dia 2 de gener de 2015, el sol de posta a la platja de Vilanova i la Geltrú va tenyir el capvespre amb aquest color vermell...

dimarts, 6 d’agost del 2013

Imatge de Festa Major

Aquí teniu la geganta de Vilanova i la Geltrú, que aquests dies s'ha pasejat pels carrers de la vila. Com us podeu imaginar, ha estat fotografiada pel dret i pel revès... Vaig prendre aquesta imatge en un moment que era davant una senyera.

diumenge, 4 d’agost del 2013

Festa Major

Tota concepció religiosa del món implica la distinció entre en sagrat i el profà. Des d’aquesta òptica, el temps de la Festa Major es considera sagrat. Però és evident que en les nostres societats secularitzades la concepció religiosa del món s’ha anat esvaint com el fum. Tanmateix, la necessitat de ritualitzar l’existència, de donar-li un sentit més profund que ens connecti amb el devenir del cosmos, roman en la nostra psique. La celebració de la Festa Major en el seu origen religiós, ara pren fesomia d’esdeveniment cultural més o menys popular.  
    
En la celebració de nostra Festa Major, almenys fins avui, els elements religiosos –la celebració de la Mare de Déu de les Neus i el Vot que el Poble li renova cada any- no han desaparegut. Una altra cosa és si aquests elements religiosos són viscuts de manera essencial, primordial, per la majoria de la gent, o, simplement, són viscuts com a tradició cultural, tanmateix, com passa a tants llocs.

Sigui com sigui que visquem la Festa Major–cada persona és un món-, tinguem present que la nostra Festa parteix de la celebració de la Mare de Déu de les Neus, una figura materna, igual que les poblacions que celebren l’Assumpció de Maria o la Mare de Déu d’Agost.

Des del punt de vista espiritual, Maria, ja sigui de l’Assumpció o de les Neus, és, com sabem, més que el personatge històric que va infantar Jesús. Maria, que segons la teologia catòlica és la mare del Crist, el Salvador, el Redemptor del món, respon també a un arquetip universal del femení i matern de la creació. És per aquest motiu que pren tants noms que la manifesten en les seves qualitats, particularitats o llocs on es venerada, de manera semblant a aquest fragment de pregària dedicada a l’Isis egípcia, esmentada a l’Ase d’or per Apuleu: Sóc la mare de la immensa natura, la senyora dels elements, la soca que origina les generacions…

Des del segle XVIII, amb el Vot del Poble a la Mare de Déu de les Neus es recorda la petició de protecció de les vinyes –l’origen d’aquesta tradició va ser la calamarssada que les va malmetre- per per part d’aquesta Senyora dels elements. Les Festes Majors d’estiu acostumen a ser celebracions d’acció de gràcies per la sort de les collites, els fruits de la terra. Actualment és poca la terra que es cultiva al terme de Vilanova i la Geltrú, i són molt poques les vinyes que hagin de ser salvaguardades per la Senyora dels elements. No obstant això, molts no voldríem perdre contacte amb aquesta Soca fèrtil que origina les generacions. Sense la fertilitat de la nostra Mare interna, espiritual, correm el perill d’esdevenir terra erma, ànima erma, cor eixut. No deu ser per casualitat que el santoral dediqui el mes d’agost al cor pur de Maria. Cor net, això tan difícil avui dia.

Antigament, després de l’àpat de Festa Major, àpat abundant i compartit per la família àmplia, hi havia el costum de resar tres parenostres i tres avemaries per les ànimes dels avantpassats. Aquest ritual no només té el sentit de fer memòria d’aquells que hem estimat sinó també de recordar la soca d’on provenim. Aquest ritual dels parenostres i avemaries dedicats als ancestres ha desaparegut, direu. No del tot... Perquè en qualsevol taula de Festa Major sempre es recorden d’una manera o altra els que ja no hi són. I és que per més que alguns hagin volgut desvestir-se del sagrat i dels rituals religiosos considerats com andròmines dels temps passats, per més que ara molts es proclamin ateus de pedra picada o simplement indiferents, el record d’aquells que ens han precedit resta en el nostre interior, temple de l’amor que travessa les fronteres del temps. Que tingueu una bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’agost de 2013)

dissabte, 28 de gener del 2012

Notícia de Felip Teixidor

Després de més de trenta anys de la mort de Felip Teixidor Benach (Vilanova i la Geltrú, 1895 – Ciutat de Mèxic, 1980) què en sabem? Teixidor és un d’aquells vilanovins que, per causa de l’exili, econòmic o polític, van haver de desenvolupar la seva vida professional lluny de casa, tot i que mai, mai, no va oblidar els seus orígens, com es posa de manifest en la lectura del llibre El que em va dir Felipe Teixidor, home de llibres (Pagès editors, 2011).
El meu pare era d’origen molt humil, però es va casar amb una dona de molt bona família, per bé que totalment arruïnada: de “Cal Benach”, com es deia de les cases principals. La família de la meva mare era d’un poble molt interessant que es diu Vilanova i la Geltrú, proper a Barcelona. Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1895, però em considero del poble de la meva mare perquè hi vaig passar part de la infantesa, períodes de vacances i llargues temporades ja essent adult. Vilanova era un poble que tenia molt contacte amb Amèrica, amb Cuba específicament. L’anomenaven “L’Havana Xica”…
Aquesta publicació d’història oral (primer publicada a Mèxic i ara en traducció al català a càrrec de Roser Carol i Àlvar Valls) és el resultat d’unes entrevistes que va dur a terme l’any 1979 una aleshores jove Claudia Canales, doctora en història per la Universidad Nacional Autónoma de México. En dóna els detalls en un pròleg que posa els lectors en antecedents del personatge entrevistat, l’enorme significança que va tenir don Felipe Teixidor, com li deien, en la vida cultural, política i econòmica de Mèxic des de l’ any 1919 que hi va arribar fins a la seva mort.
Felip Teixidor va tenir un paper molt important en el Mèxic sorgit de la Revolució. A ell es deu, entre altres coses, l’organització de PEMEX (Petróleos Mexicanos), que li va encarregar el mateix president Lázaro Cárdenas. Però també va ser un gran bibliòfil, editor i també escriptor. Entre els seus llibres hi ha Ex-libris i Bibliotecas de México, 1931. D’aquí l’enorme interès que té descobrir Felip Teixidor per tal d’incorporar aquest nom a la plèiade d’homes i dones destacats de Vilanova i la Geltrú.
Alguna notícia en teníem, però, de Teixidor, per la seva vinculació amb el pintor Rafael Sala, del qual va ser molt amic. Sala va morir als trenta-sis anys i Felip Teixidor es va casar amb la seva vídua, Montserrat Alfau, l’entranyable Monna, com li deia tothom: El meu matrimoni amb la Monna va ser una cosa tan sincera, tan natural. El matrimoni va tenir dos fills: Felipe, que va morir a l’edat de set anys, i Antonio, que es va fer frare de la Trapa i va morir l’any 1996. En conèixer la seva mort, Claudia Canales va decidir rescatar del Archivo de la Palabra les entrevistes fetes a Felip Teixidor perquè la figura de Felipe Teixidor sigui coneguda pels catalans moderns, com escriu al pròleg del llibre Miguel León-Portilla.
No vaig tornar a Catalunya fins a l’any 1955, després de trenta-set anys de no veure la meva antiga pàtria –declarava Teixidor-. A Catalunya no cal dir-ho, vaig visitar el meu poble. Hi vaig arribar amb el cotxe i en primer lloc vaig anar a la casa pairal de la família, que, per descomptat, ja no era nostra (...) Durant aquest viatge vaig sentir no la tragèdia, però sí la nostàlgia de l’emigrant, paraula que quasi ja no existeix però que a mi m’agrada molt (...) La paraula catalana adéu és molt bonica. En el meu cas era una nostàlgia doblement nostàlgica, si es pot dir així, perquè tornar-hi ja no era el mateix, m’entén? És molt dífícil tornar…
(publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2011) 

dimecres, 2 de febrer del 2011

Vilanova en blau

Venia corrents de l’estació
i en acabat marxava corrents cap a l’estació.
Entrava a classe amb les galtes vermelles,
els cabells rossos esvalotats.
A Llotja estàvem cansats de dibuixar carbonets
mentre a París, la imaginació al poder arrencava llambordes!
Era la nòvia d’un ballarí i duia un vestit blau escotat,
cenyit a la cintura.
Aquella tarda de maig feia calor.
Com que havia arribat amb retard,
no es va posar la bata blanca.
“Avui vaig vestida com el cel de Vilanova”
-li va dir, tot rient, al vell mestre, quan va fer la ronda.

(Durant els meus anys d'estudiant a Llotja, la meva 'imatge' de Vilanova i la Geltrú, que aleshores no coneixia, va ser aquesta companya de curs, la Carme, nòvia d'un alumne del ballarí Joan Magrinyà. Fa dos anys li vaig dedicar aquest poema)












dissabte, 25 de desembre del 2010

La recitadora

En aquell temps, un mes abans de Nadal a l’escola ja ens feien aprendre versos de memòria (en aquell temps dels poemes nadalencs i no nadalencs, col.loquialment se’n deien ‘versos’).
Estic parlant dels anys cinquanta i la celebració del Nadal venia acompanyada d’un seguit de rituals com aquest de recitar poemes durant la festa de final de trimestre a l’escola, generalment a la capella i davant d’un pessebre ben guarnit. Tot i que la meva era una escola “nacional”, no vinculada a cap orde religiós. Però en aquell temps tot el calendari estava vinculat a la religió catòlica, i el Nadal, juntament amb Pasqua, era una de les festes litúrgiques més importants.
La tradició de recitar versos s’estenia a casa, sovint a l’hora de les postres del dinar de Nadal, amb les neules i els turrons sobre la taula. La famosa postal de la nena o del nen enfilat dalt d’un tamboret recitant nadales és real. Gairebé ens obligaven a fer-ho; si no, quedàvem molt malament. Si no recitàvem el poema volia dir que no l’havíem après, i això ens significava una mala nota. En canvi, si el recitàvem, ja teníem per segur que hi hauria una petita recompensa, sovint en forma d’una pesseta (o més!), que de seguida guardàvem dins la butxaca pensant què en faríem. Les pessetes anaven escasses, de manera que aquesta era una oportunitat d’or per arreplegar-ne unes quantes, ja que avis i tiets també se’n treien una de la butxaca.
Així, doncs, la mainada s’aprenia els versos de memòria i els recitava ni que fos amb les galtes vermelles de vergonya. Però recitar, recitar, no tothom en sap, i hi ha qui ho fa força dignament. Es veu que jo ho feia la mar de bé, això de recitar, tant que a casa en feien propaganda. Quan dic casa vull dir tiets i avis, que els meus pares no m’aplaudien tan fàcilment. Així que un dels meus oncles, el més extravertit, ho va dir al mossèn de Monistrol d’Anoia, la parròquia del poble de la meva mare (a tres quilòmetres de Monistrol), on anàvem a passar el Nadal. En aquell temps, el mossèn era Joan Escala, aleshores un home molt jove. Després, i durant molts anys, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú! Ja veieu que el món és molt petit.
El mossèn Escala d’aleshores era un capellà molt modern: anava en Lambretta (o era una Vespa?) a tot arreu, amb les faldilles de la sotana arremangades per on li sortien els pantalons. Mossèn Escala, el dia de Nadal, abans de la pel.lícula que es passava en un local de la parròquia per entretenir el jovent i no tant jovent, organitzava un recital de Nadales. El meu oncle, cofoi amb aquella neboda que recitava tan bé, volia que jo hi participés. I ja em teniu a dalt de l’escenari muntat per a l’ocasió, recitant de la manera que jo sabia, les nadales que havia après a l’escola.
Quan el públic aplaudia l’actuació (la sala era plena de gom a gom de parroquians), sempre tenia la sensació que era a algú altre a qui s’aplaudia. I és que sempre m’he sentit una mica estranya en públic. Encara ara em passa quan presento un llibre, com si el llibre l’hagués escrit algú altre. En aquestes ocasions em revé a la memòria aquella mateixa sensació íntima de veritat a l’hora de recitar i l’eco dels aplaudiments no pas dirigits a mi, sinó al poema.
(publicat al Diari de Vilanova, 24 de desembre de 2010)