El preu d'un llibre

 

Quan jo era nena no podia comprar llibres. L’economia familiar no ho permetia: sortíem de la postguerra, hi havia cartilles de racionament. Els llibres no eren un element bàsic, si bé al pares els agradava llegir. La biblioteca de casa la vaig fer jo. Vaig iniciar-la amb el bitllet de cinc pessetes que pel meu sant m’enviava des de Manresa la tia Teresa. El guardava fins a Sant Jordi: aleshores comprava un llibre, i així durant un temps fins que l’economia de casa va començar a esponjar-se i pels sants i aniversaris podia demanar que em regalessin un llibre i algun altre que deixaven al balcó els Mags d’Orient.

Per a mi un llibre era un tresor. Quant val un tresor? El preu dels llibres el sabia, estalviava per comprar-ne. Però els llibres que triava amb cura a la llibreria Capri, que era unes portes més enllà de casa, valien la meva curiositat intel·lectual, el meu deler per la lectura, la màgia que es desvelava entre les pàgines dels llibres.

El món canvia a una velocitat supersònica, el món dels llibres també. Els llibres continuen sent un tresor per a mi. La meva biblioteca és enorme i llegida: aquesta és la pregunta que em fa la gent quan entra a casa i veu prestatges per tot arreu. Es publiquen milers de llibres a l’any a preus assequibles. Hi ha abundància de llibres, si bé no es llegeix pel que es podria llegir pel preu d’un cafè amb llet en un llibre comprat de segona mà. No tots els llibres que es publiquen són un tresor, és clar, però quan te n’arriben de bons a les mans, quina alegria.

Els llibres són a la base de la meva escriptura tant com el seu aliment. Llegeixo El poeta, el polític i altres assaigs, de Salvatore Quasimodo (Llibres de Sinera, 1968). M’adono de la fondària de les reflexions que el poeta italià fa sobre literatura, comprovo la densitat i qualitat moral que trobo a faltar en els que en podríem dir subllibres, si bé continuo tenint esperança de trobar la lucidesa i honestedat intel·lectual que fa escriure a l’autor: «El secret d’un llenguatge poètic es revela tard a la crítica, quan el model es ramifica en la imitació». Cal, però, llegir el model i els imitadors, i no es llegeix prou. Altrament ja seríem al cap del carrer per advertir tantes impostures.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de febrer de 2023)                                                                       

Els primers anys de Cardona Torrandell

 

Des del 6 d’octubre fins al 30 de novembre de 2022, a la Galeria Marc Domènech, de Barcelona, va tenir lloc una exposició tan destacable com necessària: Cardona Torrandell. Anys 50. Tal com escriu en el magnífic i ben documentat text de presentació el crític Bernat Puigdollers en el catàleg de la mostra, «és, des de la dècada dels vuitanta, la primera exposició dedicada a Cardona Torrandell a la ciutat de Barcelona».

A Vilanova i la Geltrú, la seva ciutat natal, l’obra pictòrica d’Armand Cardona Torrandell (1928-1995) de manera intermitent, si bé potser massa espaiada, ha tingut una certa visibilitat. Fora de Vilanova l’obra de Cardona Torrandell ha passat, com acostuma a passar amb els artistes morts, un llarg purgatori que ara ha obert les portes amb aquesta mostra que va permetre admirar una bona selecció dels treballs dels primers anys d’un creador que en els anys 50 va irrompre amb gran energia i passió en el panorama artístic català.

Entre els anys 1955 i 1959, un jove autodidacta, però àvid de coneixements, va començar amb vigor una carrera artística sorprenent, ja que «fins aquell moment tan sols se’n coneixia una intensa –tot i que soterrada- dedicació a l’escriptura, però, en cap cas, una inclinació artística», comenta Puigdollers, que en el seu text desgrana tot el procés que el va dur des de l’anonimat fins a l’èxit de la seva personal proposta artística que fins i tot en la seva època menys figurativa (va festejar l’informalisme, però per sort li va durar poc temps) té una gran base literària: els dibuixos, gravats i pintures de Cardona Torrandell són sempre com un retaule, un llibre en imatges, ja des de les primeres obres.

     Des de la distància, ens podríem preguntar per l’atractiu d’unes pintures i dibuixos que, tot i haver begut, com sembla ben natural, de la influència de l’obra d’artistes precedents, imanten la mirada perquè hi veiem de manera nítida l’esperit lliure de Cardona Torrandell. Ho diu ell mateix en aquesta afirmació escrita en el castellà de l’època: «Soy capaz de traicionar todos los estilos para poder ser más fiel a mi libertad expresiva». Ho va complir al peu de la lletra. L’estil de Cardona Torrandell, que va passar per diverses fases, és inconfusible i ja trepitja fort en aquesta primera època que ara hem tingut l’ocasió de contemplar.

(article publicat a El 3 de vuit, El Vallenc, Nova Conca i El 9 Nou, 13 de gener de 2023)

Despreniment

 

Observo com les fulles dels arbres van prenent els colors càlids de la tardor: groc, daurat, ocre, vermell, marró. Perden la humitat estival, però en la seva nova fesomia esdevenen objectes de joc per als infants que les pleguen de terra i les miren embadalits en les seves mans petites. Em recordo a mi mateixa mirant el terra buscant aquelles fulles de plataner tan perfectes que feien les meves delícies de nena enamorada de les formes de la natura. Quan guardava les fulles en un quadern on quedaven premsades i les prenia de model per dibuixar-les, no pensava que les fulles de la tardor m’arribarien a ser tan inspiradores d’una actitud espiritual d’alta volada: el despreniment que vaig veure en la meva mare a mesura que s’anava fent vella i es preparava per al despreniment final, quan amb la mort ho deixem tot a la falda de la vida que continuarà després de nosaltres.

La mare va regalar en vida les coses, que per a ella tenien un valor, a la filla, a la jove, a les netes, a les dones dels nets, a la besneta, a la veïna, a la perruquera, a les noies que la van ajudar en els últims temps, quan ja no podia caminar. Un dia em va dir: «Oi que no et sap greu que li doni aquest collaret a l’Andrea?». M’ho demanava perquè el collaret li havia regalat jo. Els que ella s’havia comprat ja els havia regalat tots.

La mare deia que li havia arribat a l’edat de desprendre’s de tot i de la mateixa manera que cauen les fulles dels arbres ella va desprendre’s també d’aquella roba, veritables peces de museu, que havia brodat de jove, com es va desprendre de la roba de casa que tenia a l’armari encara per estrenar. La mare va morir a últims de gener i per Nadal m’havia regalat un joc de tovalloles que guardava com si fos un tresor. Ho va ser per a mi, un tresor: cada vegada que les veig penso en ella i em revé la imatge d’aquella moneda que hi va posar entre els plecs i que vaig trobar en desplegar-les. La mare em va «retornar» una moneda de record que jo li havia comprat a París, quan vaig visitar el Sacré Coeur.

(article publicat a la revista Pluja de Roses (Gener/Febrer de 2023), òrgan del Santuari de Santa Teresina (Teresa de Lisieux), Carmelites Descalços de Lleida)

Bruixes: del feminicidi a icona social

      

L’any 2017, la doctora Montserrat Jiménez Sureda va publicar un treball d’envergadura antropològica: Les bruixes. Del feminicidi històric a la icona social (Universitat Autònoma de Barcelona). A través d’un seguit de capítols que fan de molt bon llegir, Montserrat Jiménez explora les causes que van propiciar el sorgiment de les bruixes, el principal dels quals és una gran por, tan irracional com es vulgui, envers un tipus de dona que va des de la marginalitat en la qual la situa l’existència: una vídua, per exemple, que ha de viure sola i guanyar-se la vida, o una dona amb un tipus de coneixements en el camp de la pràctica mèdica i farmacèutica que la fa una figura ambivalent a ulls de la comunitat. Aquí cal ressaltar el biaix: en les comunitats tradicionals d’aquests personatges en diuen xamans o homes-medicina, però si és una dona la cosa canvia radicalment: ell és un savi, gairebé un sacerdot; ella és una bruixa, una dona que practica males arts.

La doctora Jiménez fa un repàs històric dels motius pels quals a les dones assenyalades com a bruixes, tant l’Església com el poble ignorant i ple de prejudicis i a vegades envejós i venjatiu, els aplicava judicis arbitraris, tortura i mort en holocaust. Ho sabem per la documentació generada pel Sant Ofici i per alguns testimonis d’aquells actes execrables, autèntics feminicidis segons la nostra òptica actual.

Són interessants els capítols en què la figura de la bruixa apareix en la rondallística, els contes infantils, les representacions teatrals, les titelles. La bruixa fa por, i a la por cal vèncer-la, com la caputxeta guanya les arts tortes del llop. És just des d’aquest terreny que tan bé ha explorat la psicoanàlisi com es pot anar canviant el punt de vista envers aquest arquetip que presenta amb tota naturalitat la bruixa blanca –la fada- i la bruixa negra. Així, de fata negra podem passar a la fata blanca, regirar de dalt a baix la consideració nefasta de la dona diferent, no adotzenada i que es vol alliberada del masclisme que la va convertir en bruixa. Per aquest camí arribem a la icona social en què s’ha convertit la bruixa moderna cantada per les nostres poetes més reivindicatives d’una feminitat sense prejudicis i arrelada, i tant, a les forces poderoses dels seus talents i habilitats.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2023. A la imatge, una enigmàtica pintura de Remedios Varo)          

El so de la pau

 

L’11 de desembre de 2022, a l’Auditori Eduard Toldrà, de Vilanova i la Geltrú, va tenir lloc una audició musical sorprenent: Recordant Eduard Toldrà, el so de la pau és un concert amb música de cobla i violoncel, una combinació de resultat excel·lent gràcies a la Cobla Maricel, dirigida per Francesc Gregori, i l’art del jove violoncel·lista Pere Puertas Masferrer. En aquesta vetllada singular vam poder escoltar obres de Pau Casals i Eduard Toldrà, així com partitures d’altres autors vinculats a la música popular, com Joaquim Serra, i d’altres més relacionats amb la música de concert com Enric Granados o Joan Lamote de Grignon.

Ara que tantes coses semblen diluir-se com la sal dins l’aigua, ara que tantes formes artístiques són un pur mimetisme sense personalitat ni fondària, tan deslligades de les referències culturals que ens donen singularitat en un món globalitzat (el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell, diu que això és la mort de la diversitat), voldria destacar la importància del que des del punt de vista acadèmic s’ha anomenat el nacionalisme musical, i que ens remet, i només són uns pocs exemples, a la música de Sibelius a Finlàndia, a Chopin a Polònia, a Glinka a Rússia, a  Grieg a Noruega, a Dvorak a Txèquia, a Albéniz a Espanya.

En el seu assaig Entre Orfeu i Plató, el filòsof i musicòleg Joan Cuscó i Clarasó escriu que a Catalunya és Felip Pedrell l’iniciador d’aquest corrent que (per desfer prejudicis generalment deguts a la ignorància), el narrador d’aquest concert per cobla i violoncel, David Puertas, va qualificar de «música que mira cap endins». Música que contempla i s’amara de la força de les arrels, música que s’inspira en materials de la música tradicional. Música que Pau Casals va dur arreu del món en so de pau en la seva personal croada per la pau i la llibertat. Perquè la música relliga, crea concòrdia com el ja popularíssim Cant dels ocells (peça inspirada en una cançó popular catalana) o la sardana Sant Martí de Canigó, o l’encara massa desconegut oratori El pessebre, amb lletra de Joan Alavedra, o l’Himne a les Nacions Unides. «I am a Catalan», va dir el nostre músic més internacional el dia de l’estrena a la seva seu a Nova York.

(article publicat a La Fura, 22 de desembre de 2022. A la imatge, vista d'un dibuix de Picasso)

La llibertat de la poesia

Hi ha un dualisme evident entre el polític i el poeta, com ja va advertir Salvatore Quasimodo a El poeta, el polític i altres assaigs, que aquí va publicar Llibres de Sinera l’any 1968. Quasimodo havia escrit aquests assaigs entre el anys 1946 i 1954, encara que hi ha alguns escrits de l’any 1939. Anoto les dates perquè les tesis apuntades són totalment vigents.

Deia Quasimodo que «la poesia és una posició de l’esperit, un acte de fe o, millor dit, de confiança (per no generar equívocs) en aquelles coses que fa l’home i que no pot sotmetre [moralment] a cap sol·licitació externa». Se’n va tastar el pa, d’una poesia no lliure, durant els règims totalitaris que el poeta Quasimodo va conèixer bé. En aquests moments, però, de polítiques fantasma, no cal que estiguem sotmesos a un règim totalitari ‘visible’ per castrar l’expressió lliure de la poesia, ja sigui per causa de les convencions que aboquen a la comèdia i hipocresia social, ja sigui pel desig de situar-se en el que jo en dic el ‘corrent del mig’ (el corrent de moda, que procura èxit a desgrat de la vàlua del poeta). En ambdós casos no es tracta d’una posició de l’esperit, i menys d’un acte de fe en els altres, ans al contrari: es tracta de l’expressió de l’ego tan legítima com es vulgui. Però aquesta posició de la poesia arrelada en l’ego no és virtut de l’ésser espiritual, encara que cal dir de seguida, per no confondre’ns, que un ‘document’ d’una situació espiritual no sempre és poesia. Aquesta és la dificultat de la poesia, un dels llenguatges literaris més ‘durs’ perquè si bé en poesia tot es pot dir, no tot el que s’escriu és poesia.

Per més que el poeta vagi vestit com tothom, és a dir: que no faci el paper de poeta, que se’n disfressi, el poeta és un ésser trasbalsat per les contingències humanes: la guerra, l’amor, la mort, les malalties i el dolor insuportable de les injustícies. La política en general (sempre hi ha hagut polítics sensibles) contempla les devastacions humanes amb indiferència perquè el pal de paller on s’aguanta és el poder. D’aquí ve la secular desconfiança del poder davant d’un poeta, tot i que en les nostres societats el poder s’ha degradat prou com per no mirar-lo als ulls. La poesia autèntica és espiritualment revolucionària i per això passa pel camí estret.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de desembre de 2022. A la fotografia, sortida de sol des de la finestra de casa)          

Benedicció a Sant Climent de Taüll

 

  

Quan va morir la meva mare, el 21 de gener de 2020, en memòria seva vaig fer-me càrrec de la subscripció a la revista Pluja de Roses, que editen els carmelites descalços que tenen cura del Santuari de Teresina de Lisieux a Lleida. Tota la vida l'havia vist a casa! La meva mare llegia i rellegia la revista. Quan va arribar l'exemplar per correu, vaig decidir fer encara una altra cosa: vaig enviar un article al director perquè fos publicat si ho trobava oportú. La col·laboració va ser acceptada i des d'aleshores publico un article en un espai que vaig anomenar Reflexions i pensant en el públic a qui va dirigida la revista de la qual se'n publiquen sis números a l'any. Benedicció a Sant Climent de Taüll és l'article publicat en el darrer semestre d'aquest any2022: Novembre/Desembre. El reprodueixo aquí sota:  

"A la Vall de Boí, a l’església de Sant Climent de Taüll, que l’11 de desembre de 2023 farà 900 anys de la seva consagració per bisbe Ramon de Roda, hi ha un Crist en majestat en una màndorla com és habitual en les pintures romàniques. El Crist va vestit amb una túnica blava, símbol del sagrat. Té la mà dreta alçada en un gest de benedicció. Impressiona la mà volgudament desproporcionada que en la pintura estàtica pren cos en el gest de beneir. Salta a la vista la destresa en l’expressió de la tercera dimensió.

La persona que contempla la imatge se sent amarada per la benedicció, realitat transcendent que l’anònim pintor de Taüll va saber transportar a la pintura al fresc amb gran perfeccionisme i intensitat creadora. El blau profund de la draperia del Crist, obtingut no de l’habitual lapislàtzuli sinó d’un mineral autòcton -el blau dels Pirineus-, evoca la majestat del Crist.

L’homo religiosus, la persona religiosa, entén de manera sensible que el sagrat es manifesta mitjançant aquesta benedicció: una transferència de l’amor de Déu envers les seves criatures. La persona religiosa sent sobre sí la benedicció com una atenció a la seva realitat, una acollida a la seva vulnerabilitat, la recepció d’una gràcia. La benedicció revesteix d’una qualitat nova que procedint de Déu es manifesta en el món a través d’alguna persona consagrada o a través de la pregària en lloança a Déu. L’espectador religiós del Crist en majestat de Sant Climent de Taüll rep l’ofrena d’una benedicció que, essent de natura espiritual, traspassa les portes del temps".

(a la imatge, fragment del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll)

Beethoven de fons

 

Els dies que ens han deixat empremta, que en la memòria hi han quedat gravats com una època on hi han nascut tantes epifanies, hi han brillat tantes fulguracions espirituals, retornen nítids tan sols sentir els primers compassos d’aquella música que va acompanyar i subratllar la intensitat d’aquells moments inaugurals de l’amor.  

El meu primer festeig –aleshores tenia 19 anys- té una banda musical de fons en la qual predomina la música de preromàntics, romàntics i neoromàntics: Beethoven, Schumann, Txaikovski, Rakhmàninov. Entre les peces que escoltàvem el meu xicot i jo –el jove que anava per arquitecte escrivia música i també adorava Toldrà i Monpou-, hi ha el concert per a piano número 5 en mi bemoll major, anomenat Emperador, de Ludwig van Beethoven. Aquesta peça, icònica en el repertori de Beethoven, es va estrenar a Leipzig el novembre del 1811. Composta entre el 1809 i 1811, el músic alemany la va dedicar al seu amic i mecenes: l’arxiduc Rodolf d’Habsburg-Lorena.

En aquesta obra per piano i orquestra Beethoven ja caminava cap al Romanticisme, un moviment cultural que va començar en el camp de la literatura, però que aviat va impregnar les arts i les idees. El Romanticisme exalta la individualitat, la creativitat, el geni personal, els sentiments subjectius, i és aquest esperit el que es pot llegir en llenguatge musical quan s’escolta aquest concert de Beethoven compost de tres moviments: Allegro, Allegro un poco mosso i Rondo: Allegro ma non tropo.

Perquè de les peces musicals m’agraden més els Allegro un poco mosso, els Andante o els Adagio no és un misteri: la música reflexiva, contemplativa, em transporta a un estadi en què tot experimentant la ingravidesa del cos l’ànima s’envola, si bé en el primer moviment d’aquest concert de Beethoven els solos del piano presenten una dicció cristal·lina com en els millors pianístics de Chopin que també escoltàvem el meu xicot i jo molts dissabtes a la tarda, ja fos que anéssim al Palau de la Música, ja fos que els escoltéssim en el tocadiscos asseguts en un sofà de casa que ves a saber on ha anat a parar, si bé encara té fesomia en la memòria d’aquells dies que són una època: la d’un festeig que el vent un dia es van endur, però que ha quedat fixat en la memòria musical de la nostra biografia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de novembre de 2022. A la imatge un ex-libris/ex-musicis dissenyat en un ja llunyà 1984, quan podia dibuixar, ja que he anat perdent vista i ara ja no puc fer-ho)

Correspondència Viladot - Vallverdú

 

Hi havia un temps en què la gent s’escrivia cartes. Aquest temps ha passat avall amb les noves tecnologies, els serveis de correus poques en deixen a la bústia. Algun romàntic encara n’escriu alguna amb un esperit a contra corrent que desafia els temps accelerats que poc permeten l’atenció de posar-se davant d’un full i escriure una carta. Encara que, ben mirat, les cartes sempre ho han estat, un desafiament al temps, perquè, de conservar-se, constitueixen una presència en els temps futurs. La lectura d’una carta escrita fa cinquanta anys, setanta anys, posem per cas, situa el lector en aquella època i dona vida a un corresponsal que potser ja no hi és. No és un miracle: és la lletra escrita que en fa memòria, és la lletra escrita que desafia el temps

A cura de Joan Ramon Veny-Mesquida, amb motiu del centenari del naixement de Guillem Viladot l’any 1922, s’han editat les cartes que es van adreçar dos grans escriptors ponentins: Guillem Viladot, mort a Barcelona l’any 1999, i Josep Vallverdú, que acaba de complir 99 anys. Com és natural, la lectura d’aquestes cartes permet visualitzar aspectes personals i les preocupacions socials i polítiques dels dos amics en aquell temps i en aquest país, però tractant-se de dos escriptors, «l’epistolari i la seva contextualització permeten resseguir, ni que sigui parcialment, la relació estètica dels corresponsals, les motivacions que els empenyen a publicar i la història de la publicació d’algunes de les seves obres, com també la seva gènesi», escriu Veny-Mesquida, i continua: «Alhora, les cartes són una altra mostra diferent de la seva prosa i constitueixen, al meu parer, una altra testimoniança del lloc que ocupen dins el cànon literari català».

Aquesta correspondència, iniciada l’any 1957, i més o menys conclosa l’any 1991, és un document de primera mà tant pel que fa a les biografies personals de Viladot i Vallverdú, com documents que donen fe de la biografia moral i intel·lectual dels dos escriptors. Sens dubte constitueixen una bona base per comprendre les personalitats, fortes, singulars i compromeses amb la llengua i la cultura catalana, cal dir, que hi ha darrere l’obra literària de Guillem Viladot i Josep Vallverdú.

(article publicat al setmanari La Fura, 14 d'octubre de 2022. A la imatge, una dedicatòria de Guillem Viladot)

Les filles de la memòria

 

L’any 1989, Georges Moustaki (1934-2013), poeta de família grega nascut a Alexandria, Egipte, i compositor de cançons com Le Métèque, es presentava com a escriptor quan va publicar Les filles de la memòria, que aquí vam poder llegir l’any 1997, quan aquest llibre de memòries d’infantesa i joventut va ser publicat per Brau, una editorial amb seu a Figueres.

Les filles de la memòria, Mnemòsine, són les Muses, nascudes de la unió de la deessa de la memòria amb el pare dels déus, Zeus. Les Muses són nou, entre les quals hi ha Polímnia, la musa del cant, Euterpe, la musa de la música, Èrato, la musa de la poesia lírica, Calíope, la musa de l’èpica... Totes hi són convocades, en aquestes memòries, encara que hi apareguin encarnades en altres noms: els noms de les dones que Georges Moustaki va conèixer i estimar, començant per la seva mare Sarah. «Les dones poblen aquest llibre i li donen una dimensió poètica incomparable», escriu al seu pròleg el qui va ser un dels grans amics de Moustaki, el poeta de Bahía, Brasil, Jorge Amado, que recorda el cantautor sempre vestit de blanc.

Georges Moustaki comença el seu relat amb un capítol curt on desgrana les variacions del seu cognom originari de l’illa de Corfú. En realitat, el seu nom era Giuseppe Mustacchi, fill de Nessim i Sarah, que eren cosins. Tant els avis paterns com els avis materns –conta Moustaki-, eren «jueus errants». Havien arribat a Alexandria buscant asil després dels pogroms que hi va haver a Grècia. Eren jueus sefardites.

Les filles de la memòria és com un mosaic les tessel·les del qual contenen tot l’amor per personatges com Édith Piaf, que va admirar abans de conèixer-la, i que possiblement va determinat la seva vocació. També hi apareixen figures com Georges Brassens, Jeanne Moreau i Henry Miller, i l’estimat amic i còmplice Jorge Amado. A Les filles de la memòria també hi trobem explicat el naixement de les seves cançons més celebrades, i els viatges que la seva activitat de cantant li van procurar. En els capítols amb nom de dona hi ha el de Shérézade, que no és la narradora de Les mil-i-una nits, sinó una neboda del xa d’Iran, que el va voler contractar per actuar al palau imperial. El xa no era sant de la seva devoció, ho eren les confraries sufís. Moustaki va declinar la invitació.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'octubre de 2022)

Sota l'Arc de Triomf

 

He estat a totes les manifestacions per la independència i ahir era també sota l’Arc de Triomf amb la gent que sempre hi som perquè l’1-O va ser un acte de sobirania del qual fer memòria. Va ser un fet transcendent que no es pot banalitzar perquè porta en el seu si l’esperit d’una nació amb voluntat de ser-ne que, cal remarcar-ho, l’estat espanyol ha procurat liquidar de mil maneres.

Com tants a Catalunya, no em mouré del meu desig de llibertat, ho porto, també com tants, inscrit al cor, cadascú des de la seva experiència al costat de la convicció més racional: qui vol ser esclau, qui vol ser colonitzat, qui vol ser anul·lat en la seva idiosincràsia. Des de molt aviat ve el meu desig d’independència: des que van prohibir a la meva mare parlar en la seva llengua en el seu propi país quan va anar a fer els papers perquè jo pogués néixer en un hospital (al final vaig néixer a casa). Quina cosa més estranya, per algú que ho vegi des de fora, i tanmateix aquest fet es va donar amb tanta cruesa com ho explica tanta gent que ho va viure. Porto el meu desig d’independència, de sobirania, de dignitat personal i col·lectiva del meu poble, des que al meu pare, mestre d’obres i un home respectuós de cap a peus, un dia un manobre el va parar al mig del carrer i li va dir, cridant, per avergonyir-lo: «Ahora mandamos nosotros, no usted, ahora usted a callarse». El pare els havia parlat sempre en castellà per deferència. No li van servir de res les bones maneres que, en realitat, psicològicament s’interpreten com una debilitat, com una submissió, això s’hauria de dir més. L’arbre que es manté dret no cau, l’han de tallar per abatre’l i això potser no salva la vida, però salva la dignitat i infon respecte.

Era contra el que el meu pare era, un català, que s’havia de fer callar i avergonyir de la seva condició, com un jueu en el règim nazi. És difícil no adquirir consciència de la diferència quan te la fan veure tan clara, quan te la fan sentir de manera tan injusta i dolorosa. I aquí comencen els raonaments que porten a voler el que ja teníem abans que ens fos arrabassat per la força el 1714, fa tres-cents anys.

Vam fer l’1-O i el règim suposadament democràtic el va reprimir el mateix dia amb una gran violència, i ara el reprimeix com una gota malaia fins avui mateix, tant hi fa qui hi hagi a la Moncloa. Mentrestant, al Palau de la Generalitat hi ha un govern que per sota mà va anar a Madrid a negociar la derrota: l’indult dels presos polítics i la taula de negociació com a cortina de fum. L’altre partit del govern és pràcticament silenciat pels mitjans de comunicació, fa vergonya el sectarisme –a la Cup la deixen cridar una mica perquè saben que no farà res més que això-, i més que el silenciaran si acaba fora del govern.

Caldrà veure com posem fil a l’agulla. Perquè l’1-O és un guany, si bé encara no és el triomf que ens devem per llegar-lo als nostres fills i nets. De les pedres en farem pans mentre hi siguem.

2 d'octubre de 2022

Marina Tsvietàieva a contra corrent

 

«Marina Ivànovna Tsvietàieva. Nascuda el 26 de setembre de 1892 a Moscou. Noble», va escriure la poeta al currículum que va preparar per buscar feina. Era noble. La seva mare, d’origen polonès, tenia sang blava en un país, Rússia, que va fer una de les Revolucions més sagnants del segle XX. Quan Marina Tsvietàieva escriu noble ho escriu com si hagués escrit filla d’un mestre d’obres: amb la mateixa dignitat, amb el mateix orgull. Per què la noblesa ho és d’ànima. La poeta en tenia consciència quan amb vint-i-quatre anys va escriure: «L’heroisme de l’ànima, viure».

Però Marina Tsvietàieva va pagar les conseqüències de la seva condició per triple motiu: per venir d’una família noble i culta –la mare era una pianista de gran talent, el pare, filòleg, historiador i professor a la universitat de Moscou, va ser el director del Museu Puixkin-; per la seva distinció i genialitat com a poeta; i pel seu matrimoni amb Sergei Efron, un actiu partidari dels «blancs», és a dir, dels perdedors de la guerra civil que va seguir a la Revolució i que van guanyar els «sòviets». Marina es va veure obligada a l’exili que va transcórrer per diverses ciutats europees. Va passar per moltes dificultats econòmiques. Des de l’inici de la Revolució la dissort se li va acumular de manera extrema. Arrossegada la família fins a la misèria, Irina, la seva filla petita, va morir de desnutrició l’any 1920.

Traslladada la família a París, l’any 1925 hi neix el fill Gueorgi. Marina hi viurà tretze anys enmig d’una gran penúria i hostilitat entre els exiliats russos a causa del seu inconformisme i antisovietisme. El marit Efron es veu implicat en l’assassinat d’un refugiat polític i fuig a Moscou. La filla Ariadna segueix els passos del pare i torna a Rússia. L’any 1939, Marina i el fill Gueorgi es reuneixen amb la família per poc temps, ja que Ariadna és arrestada i el pare, també arrestat, és executat. Envoltada de privacions i tragèdia, l’any 1941, després de la invasió nazi, mare i fill són evacuats a Ielàbuga, un llogarret situat a la república tàrtara. Gueorgi és destinat a una brigada de detenció de bombes per explotar, on més tard morirà. Tanta dissort porta a Tsvietàieva a abandonar la vida, si bé la mort no està clara: ateses les circumstàncies polítiques, hi ha un vel de misteri.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 9-9-2022. A la imatge, la coberta d'un llibre de memòries de Marina Tsvietàieva)

Donetes

 

L’any 1868, l’escriptora i institutriu Louisa May Alcott (1832-1888), filla d’un pensador utòpic i transcendalista, Amos Bronson Alcott, partidari de l’abolicionisme, el sufragi femení i la reforma de l’educació, va publicar Donetes (Viena Edicions), que ara podem llegir en la traducció al català de Mar Vidal. Es tracta de la versió sencera d’un llibre que d’aleshores ençà ha estat iniciàtic per a generacions de noies joves, o noietes, un títol que les noies joves de la meva generació vam llegir en castellà: Mujercitas, espanyolitzades com estàvem pel règim franquista.

Donetes té tots els ingredients d’una història moral, això sí, posada al dia, ja que s’hi insinua un capteniment modern per l’època per part de les quatre germanes March: la Meg, la Jo, la Beth i l’Amy. Les noies viuen amb la seva mare, i menys la petita totes treballen en alguna cosa per mor de la seva situació econòmica: anys enrere la família havia estat rica i en aquests moments viu de forma ben austera també per causa de la guerra civil nord-americana, amb el pare al front, el qual escriu a la família unes cartes que amaguen amb delicadesa la veritable situació d’una guerra crua i fratricida com aquella.

La capacitat de Louisa May Alcott per descriure la psicologia de les noies i fer-les parlar i actuar segons els trets del seu caràcter i els seus talents és fenomenal, de tal manera que la lectora va identificant-se amb alguna de les germanes, la Jo, en el meu cas, pel seu esperit rebel i la poca gràcia que li feia ser una noia per comptes d’un noi, sentiment fonamentat en una intel·ligència i aptituds per a l’escriptura que encara en temps de Maria Aurèlia Capmany, l’autora va sentir-se dir: «Tens el cervell d’un home». Una misogínia fruit d’una cultura patriarcal que de forma tan perversa feia refusar la seva feminitat a noies com la Jo, noies despertes i decidides a agafar la vida en les seves mans i amb idees fora del marc habitual de la llar. Un destí com a la dona que podia ser, tal com ha dit la cantautora i escriptora Patti Smitt: «Vaig trobar consol en els llibres. Curiosament, va ser Louisa May Alcott, amb Donetes, qui em va oferir una perspectiva positiva del meu destí com a dona».

(article publicat al setmanari La Fura, 26 d'agost de 2022)

Rebost de vacances

 

La pandèmia de la Covid, que encara no s’ha fos del nostre imaginari col·lectiu perquè encara fa malalts, ha estat un revulsiu que ha provocat un huracà d’emocions, qui hi hagi parat atenció és lluny de digerir-ho tot i ara tenim a l’abast material per escriure una tesi antropològica amb l’observació dels comportaments propis i aliens. Com a contrapès a la reflexió si en volem treure un ensenyament, ha pujat la febre de les vacances per oblidar les angúnies i foragitar la por, si bé per circumstàncies diverses més d’un i més de quatre, no en farà, de vacances. És en aquest moment que es pot acudir al rebost dels records, possiblement ajudats d’alguna fotografia que ens retorna a aquell lloc que ens va meravellar o sorprendre.

L’agost del 2009 vam anar uns dies a Roda de Isàvena, a la Ribagorça aragonesa. Capital del comptat l’any 1030, quan es va consagrar la catedral de Sant Vicenç (la del 956 va ser arrasada pels musulmans), ara la població a penes té cinquanta veïns. Roda és un indret visitat per amants del paisatge i, sobretot, de l’art: el claustre romànic i el pantocràtor de Roda de Isàvena són molt bells, així com allotja peces escultòriques (la Verge d’Estet) i mobiliàries de relleu. Ens hi va portar una curiositat històrica: la catedral de Roda va ser saquejada el desembre de 1979 per un dels lladres d’obres d’art més famosos del segle XX: René Alphonse Van den Berghe, més conegut com Erik el Belga, que també va robar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. La nit del divendres 30 de gener de 1981 es recordada per aquest fabulós robatori de més de 50 obres, entre pintures barroques procedents dels dipòsits del museu del Prado des del 1882, i pintures de Fortuny, Vayreda, Rusiñol, Casas, Caba... Cal deduir que aquests robatoris obeïen a encàrrecs concrets, ja que en el cas del Museu Balaguer Erik el Belga i els seus ajudants no es van endur una de les peces més estimades i valuoses del museu: «L’Anunciació», del Greco, que el museu del Prado es va afanyar a recuperar.

En una de les excursions que vam fer pels voltants de Roda de Isàvena, vam descobrir un temple budista en els paratges de Panillo! Els primers edificis del temple són de l’any 1984, la seva estupa té 17 metres. Però aquesta és una altra història per recordar.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'agost de 2022. La fotografia està presa a Panillo l'agost de 2009)

Haikus des d'Austràlia

 

Som en temps de viatges. L’any 2012 l’escriptor, poeta, assagista i traductor Valentí Gómez i Oliver (Barcelona, 1947), que ha estat professor universitari durant molts anys a la ciutat de Roma, va fer una estada llarga, de juny a setembre, a Austràlia. Sojornant pels voltants del parc nacional d’Ulurú, situat a l’Austràlia Meridional, Gómez i Oliver va començar a escriure un llibre de poemes que ha publicat deu anys després: Haikus des d’Austràlia.

El llibre, inicialment escrit a mà en un quadern de notes ara reproduïdes a tot color, aplega catorze haikus que s’acompanyen d’un text en prosa que dona fe, per exemple, de la sacralitat amb què els nadius contemplen la Kata Tjuta, la més alta de les impressionants muntanyes-roques de color vermell d’Ulurú, o com els australians voldrien preservar els preciosos esculls de corall, així com s’hi llegeix el lament dels aborígens per l’estat de les llengües dels pobles indígenes, en aquest moment minoritàries dins del seu propi territori, només les parlen poc més d’un 2% de la població. En aquests haikus no hi manquen els cangurs i els coales, espècies animals pròpies d’Oceania, així com els eucaliptus, icones vegetals del continent.

La cultura aborigen d’Austràlia és oral. No sabem, doncs, amb quin patró formal els seus cantors haurien escrit una poesia que, sens dubte, hauria estat inspirada per una espiritualitat que reverencia la terra, la natura, i que creu en el temps del somni. En la seva contemplació d’un paisatge de dimensions tan exòtiques com colossals que per més que se n’hagin vist fotografies no deixa de meravellar, el poeta que hi ha en Valentí Gómez i Oliver va traçar les seves impressions a través de l’haiku, una forma de poesia molt succinta de només tres versos, pròpia de la tradició japonesa, i que l’autor agermana a uns dibuixos de la seva mà realitzats de manera molt esquemàtica i acolorida amb ceres de tons molt vius que recorden l’art dels australians que van habitar aquest continent, la història diu que durant quaranta mil·lennis... fins que van arribar els colonitzadors! Haikus des d’Austràlia és un homenatge en tota regla a l’esperit de l’Austràlia ancestral, ara minoritària i gairebé testimonial en un continent de cultura jove i moderna, si bé impregnada d’aires angloceltes.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès. A la imatge, dibuix i escriptura original de l'haiku de Valentí Gómez i Oliver dedicat al cangur)

Lorca, Cabrera i Cuba

 

De tornada de Nova York, Federico García Lorca va visitar Cuba. L’illa no és només un lloc sinó una experiència, i més en aquell temps: la vitalitat idiosincràtica del cubans no havia passat per l’esterilització que va imposar el règim de Fidel Castro.  

El 7 de març de 1930 Lorca va arribar a l’Havana. El va rebre Fernando Ortiz, director de la Institución Hispanocubana de Cultura. El folklore afrocubà, que Ortiz va estudiar a fons, va despertar un gran interès en García Lorca. Segons va revelar Ortiz, el poeta va acumular peces relacionades amb les religions afrocubanes com la Santería. Va aplegar imatges i collarets distintius dels diferents orishas per emportar-se’ls de tornada a Espanya, així com va adquirir discos de pissarra amb la música i els sons dels tambors batá que els creients fan servir en els rituals.

García Lorca ja sabia alguna cosa de la cultura afrocubana a través de la coneixença l’any 1922 de Lydia Cabrera, gran estudiosa de l’herència africana a Cuba, i a la qual el poeta va dedicar La casada infiel. A ella i a Carmela Bejarano, la serventa negra de Lydia Cabrera que va obrir els ulls a la nena que cuidava a les riqueses religioses i culturals amagades a les autoritats espanyoles, que les prohibia. Els esclaus negres havien dut dels seus països d’origen el seu imaginari col·lectiu.

De la mà de Lydia Cabrera, Lorca va assistir a una cerimònia d’iniciació a la societat secreta ñáñiga, fundada només per a homes l’any 1830. Segons va explicar l’antropòloga Cabrera, Lorca es va horroritzar amb l’aparença del diablito o íreme que se li va abraçar al coll. Els diablitos o íremes, nom d’origen nigerià, anaven coberts amb una tela burda de sac o amb una tela de molts colors i dibuixos enigmàtics. Duien una caputxa punxeguda al cap i esquellots a la cintura i als turmells per espantar amb el seu soroll estrident. Portaven un ceptre i una ifá o branca d’un arbre o arbust. La missió d’aquests diablets consisteix a venir a la terra per comprovar la fe dels seus adeptes i la seva correcció en el seguiment de la litúrgia. Si no fos per la diferència cultural, aquests diablets tenen una gran semblança amb els nostres estridents diables dels entremesos de la festa major.

(article publicat al setmanari La Fura, 29 de juny de 2022. A la imatge, la coberta del meu llibre Estampes de Cuba, publicat a Proa l'any 2001)

Les verges de Cristina Fonollosa

Cristina Fonollosa, nascuda a Barcelona l’any 1951 en un entorn familiar d’artistes plàstics, és pintora, gravadora i il·lustradora. Des de fa uns anys, la seva residència habitual és a Cuba, a la ciutat d’Holguín, on col·labora com a divulgadora d’arts plàstiques en seccions culturals de ràdio i televisió, així com en revistes especialitzades. Cristina Fonollosa va fer la seva primera exposició a Barcelona l’any 1980. Treballadora infatigable, des d’aleshores la seva obra no ha parat de créixer. Ha exposat amb freqüència als dos costats de l’Atlàntic, on sovint és celebrada i premiada.

Del seu art pictòric i il·lustratiu els experts, tan amants de les etiquetes, en diuen art naïf, o primitiu, ingenu. Havent estudiat a l’Escola Massana d’Arts i Oficis, ella diu que s’hi va identificar a la vista de l’obra de Rousseau i els primitius francesos. El personalíssim imaginari creatiu de Cristina Fonollosa s’expressa en una poètica lluminosa que va des de la representació de paisatges de curioses perspectives i escenes familiars, ja sigui en interiors càlids o en patis i jardins, fins a escenaris onírics i motius fantàstics que actualment l’artista resol amb una figuració empeltada del folklore del Carib.

És sota aquesta inspiració i estètica que encomana una alegria serena i vivesa espiritual, que Cristina Fonollosa situa la Madonna al centre del quadre com en un retaule del Quatrocento, o com en una icona bizantina, i així va realitzant el que ja és un conjunt d’imatges de les que en un article el periodista Rubén Rodríguez en diu «les onze mil Verges de la pintora catalana Cristina Fonollosa».

No busqueu aquestes Verges en cap santoral: són fruit de la imaginació prodigiosa d’una artista que com en tota la seva obra, i en paraules del   poeta Eliecer Almaguer, són imatges que «pertanyen a l’aire, a la dansa estel·lar, a la paleta multicolor que ofereix una mirada múltiple del cosmos». Les Verges de Cristina Fonollosa són patrones de cels de nit, de mars plens d’una gran varietat de peixos, de planetes, de gats –un tema que es prodiga en la iconografia de la pintora-, de fruites tropicals, d’illes amb palmeres, d’animals fantàstics, de llunes, de telèfons, de llibres.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de juny de 2022. A la imatge, la verge dels llibres, de Cristina Fonollosa)

Vicenç Gramunt Ferrer

 

El passat 23 de maig va morir el meu oncle matern Vicenç Gramunt Ferrer. Tota la vida va viure a la casa familiar a Can Benet de la Prua, petita població agregada a Sant Sadurní d’Anoia, un indret de l’Alt Penedès que, entre vinyes, ha conformat el meu imaginari de la infantesa i que duc incorporat a la meva visió interior. Amb aquests ulls res no envelleix ni mor, com no moren aquells a qui recordem cada dia de la nostra vida fent memòria de tot el bell i bo que van crear per a nosaltres.

La meva mare tenia nou anys i la tieta Angeleta en tenia set quan va néixer el noble hereu de la família Gramunt Ferrer. La meva àvia Maria estava delicada de salut i la noieta aviat es va fer càrrec del petit que sempre duia en braços. S’estima molt un germà, i més si es col·labora en la seva criança. El nen Vicenç era de bona pasta. Sempre ho ha sigut, bo, i generós, i alegre, i bon parlador, s’explicava tan bé! Ara que es van recollint paraules catalanes pròpies d’aquesta zona –Ramon Marrugat és un expert-, jo les havia sentides de la meva mare i de l’oncle Vicenç.

El tiet Vicenç va ser per a mi un model d’honestedat i fidelitat a la paraula donada, el seu capteniment era el d’un home íntegre de cap a peus. Com que l’avi Llorenç va morir massa prematurament, l’oncle Vicenç es va haver de fer càrrec de la casa i la família molt jove. El gran puntal de la seva vida va ser la tieta Montserrat. El matrimoni ha gaudit sempre molt de les celebracions familiars àmplies i el meu germà i jo sempre hi hem tingut un lloc. Les taules de festa major, o les taules parades amb motiu d’alguna festa, són èpiques en la nostra memòria, són veritables eucaristies per celebrar la vida en alegria i fraternitat.

Quan érem nens i la nostra cosina Mª Montserrat era un parvulet, a la casa familiar de Can Benet es celebrava el Nadal i Reis. Era l’oncle Vicenç qui tenia cura del tió de bona mida guardat per a l’ocasió, així com gaudia ajudant-nos a preparar l’aigua per als cavalls de Ses Majestats i a posar sobre la taula aquells gots de vi bo que s’havien de beure per recuperar forces en una nit tan treballosa i màgica. Per què evoco això? Perquè l’oncle sempre va estimar amb bonhomia els fills de la seva germana Neus, ens ho va demostrar amb escreix, el nostre plor és d’agraïment.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de juny de 2022. A la fotografia, l'oncle Vicenç de jovenet)

Guillermo, Guillem

 

Guillem Viladot Puig va néixer a Agramunt el 26 d’abril de 1922, aquest any celebrem el centenari. Era fill d’una família d’apotecaris i ell mateix ho va ser, encara que el seu veritable laboratori va ser la literatura i la seva filla experimental: la poesia visual, o poesia concreta, com en van dir inicialment Josep Iglésias del Marquet i Joan Brossa quan amb Viladot d’impulsor van crear una pionera col·lecció de llibres de poesia visual: Lo Pardal (que avui dona nom a l’Espai Lo Pardal que va crear Viladot a Agramunt). Aleshores ja infant terrible Viladot i Iglésias del Marquet van convèncer Brossa per fer la primera exposició de poesia concreta el febrer de l’any 1971 a la Petite Galerie de Lleida. Va causar un gran impacte.

Però abans d’aquesta explosió de creativitat avantguardista i trencadora, en els últims anys quaranta un hiperactiu Viladot havia estat un infatigable col·laborador de revistes culturals com Ciudad, dirigida pel franquista José María Álvarez Pallás. Els articles naturalment eren escrits en bon castellà. Viladot era una home tan culte com enginyós, qualitats que va demostrar de bon començament en els seus escrits que duien la signatura de Guillermo Viladot.

Quan Viladot canvia Guillermo per Guillem? Totes les conversions són fruit d’una sacsejada, d’un daltabaix. Tot i que en els seus articles va emergint la personalitat contestatària de Viladot, en aquells dies encara tenia bona relació amb el director de Ciudad. Però quan en un dels articles escriu, fent-se el graciós: «Hace 1954 años le dio la gana a Dios encarnar-se», la resposta d’Álvarez Pallás va ser: «La censura no admitirá esta frase». Les topades cada vegada seran més grans i culminen en l’article «Alberti: poeta y pintor» (1956), que la caterva franquista no va deixar passar. Uns anònims a la bústia de casa acusen Viladot de filocomunista. I fins aquí podíem arribar, es devia dir Guillermo Viladot, i va deixar plantada la revista Ciudad. És a partir d’aquest moment que inicia la seva col·laboració a Labor, una revista que es pot veure com una rèplica de Destino a Ponent. Guillem Viladot signa i escriu en català els seus articles i així comença la seva obra literària en llengua catalana.

(article publicat al setmanari La Fura, 5 de maig de 2022. A la imatge, una dedicatòria de Guillem Viladot)

Un retrat de Mercè Rodoreda

 

En l’espai de trenta anys, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954), ha escrit tres aproximacions a la vida i obra de Mercè Rodoreda. La més recent, que amplia i arrodoneix les anteriors, acaba de ser publicada amb el títol de Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries).

En aquest retrat narratiu en primera persona hi trobem una exploració dels avatars de la vida personal i intel·lectual de la trajectòria literària de l’escriptora «nòmada d’espurnes refulgents», com escriu Ibarz. Així, obris per on obris el llibre, l’atractiu del relat sobre Mercè Rodoreda escrit en primer pla per Mercè Ibarz, procura interès pel seu art literari tant com promou una reflexió sobre el passat, però també sobre el present de l’escriptura en general i sobre l’escriptura en català en particular i tot el món extraliterari, és a dir: de filies i fòbies que l’envolta. Ho sabem: Mercè Rodoreda no va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1960 amb la que seria una de les seves novel·les més celebrades, i posteriorment més traduïdes: La Plaça del Diamant. Ningú no havia de convèncer Rodoreda que la novel·la era bona, i no només perquè en acabar d’escriure-la de l’energia psíquica que hi va posar havia hagut de romandre tres setmanes al llit. El rebuig del jurat li va fer mal. No tothom va pensar el mateix, però: «Un membre del jurat ho capta [el valor literari de la novel·la], Joan Fuster, perspicaç assagista, crític i historiador literari. Passa l’original a un jove crític, Joan Triadú, i a un editor. I així apareix l’editor Joan Sales», escriu Mercè Ibarz.

Joan Sales va ser l’editor de La Plaça del Diamant, publicada l’any 1962, i de totes les obres de Mercè Rodoreda. «La crítica intentaria al cap de poc posar remei a la ceguesa del jurat declarant-la la millor novel·la de 1939 a 1962, des de les pàgines de Serra d’Or». Mercè Rodoreda, escriptora colossal a l’alçada d’escriptores contemporànies com Yourcenar, era també una creadora visionària: els tres últims llibres mostren aquesta capacitat. També ho va ser respecte de la realitat catalana ambient. Hi patia quan l’any 1981 va dir: «Aviat no podrem anomenar Catalunya. N’haurem de dir el país a tants quilòmetres de Madrid. Aviat haurem d’anar amb el cap tocant a terra assenyalats perquè vam néixer catalans».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de maig de 2022)