Hi ha un dualisme evident entre el polític i el poeta, com ja va advertir Salvatore Quasimodo a El poeta, el polític i altres assaigs, que aquí va publicar Llibres de Sinera l’any 1968. Quasimodo havia escrit aquests assaigs entre el anys 1946 i 1954, encara que hi ha alguns escrits de l’any 1939. Anoto les dates perquè les tesis apuntades són totalment vigents.
Deia Quasimodo que «la poesia és una
posició de l’esperit, un acte de fe o, millor dit, de confiança (per no generar
equívocs) en aquelles coses que fa l’home i que no pot sotmetre [moralment] a
cap sol·licitació externa». Se’n va tastar el pa, d’una poesia no lliure, durant
els règims totalitaris que el poeta Quasimodo va conèixer bé. En aquests
moments, però, de polítiques fantasma, no cal que estiguem sotmesos a un règim
totalitari ‘visible’ per castrar l’expressió lliure de la poesia, ja sigui per
causa de les convencions que aboquen a la comèdia i hipocresia social, ja sigui
pel desig de situar-se en el que jo en dic el ‘corrent del mig’ (el corrent de
moda, que procura èxit a desgrat de la vàlua del poeta). En ambdós casos no es
tracta d’una posició de l’esperit, i menys d’un acte de fe en els altres, ans
al contrari: es tracta de l’expressió de l’ego tan legítima com es vulgui. Però
aquesta posició de la poesia arrelada en l’ego no és virtut de l’ésser
espiritual, encara que cal dir de seguida, per no confondre’ns, que un
‘document’ d’una situació espiritual no sempre és poesia. Aquesta és la
dificultat de la poesia, un dels llenguatges literaris més ‘durs’ perquè si bé
en poesia tot es pot dir, no tot el que s’escriu és poesia.
