El passat 23 de maig va morir el meu oncle matern Vicenç
Gramunt Ferrer. Tota la vida va viure a la casa familiar a Can Benet de la Prua,
petita població agregada a Sant Sadurní d’Anoia, un indret de l’Alt Penedès
que, entre vinyes, ha conformat el meu imaginari de la infantesa i que duc
incorporat a la meva visió interior. Amb aquests ulls res no envelleix ni mor,
com no moren aquells a qui recordem cada dia de la nostra vida fent memòria de
tot el bell i bo que van crear per a nosaltres.
La meva mare tenia
nou anys i la tieta Angeleta en tenia set quan va néixer el noble hereu de la
família Gramunt Ferrer. La meva àvia Maria estava delicada de salut i la noieta
aviat es va fer càrrec del petit que sempre duia en braços. S’estima molt un
germà, i més si es col·labora en la seva criança. El nen Vicenç era de bona
pasta. Sempre ho ha sigut, bo, i generós, i alegre, i bon parlador, s’explicava
tan bé! Ara que es van recollint paraules catalanes pròpies d’aquesta zona –Ramon
Marrugat és un expert-, jo les havia sentides de la meva mare i de l’oncle
Vicenç.
El tiet Vicenç va
ser per a mi un model d’honestedat i fidelitat a la paraula donada, el seu
capteniment era el d’un home íntegre de cap a peus. Com que l’avi Llorenç va morir
massa prematurament, l’oncle Vicenç es va haver de fer càrrec de la casa i la
família molt jove. El gran puntal de la seva vida va ser la tieta Montserrat.
El matrimoni ha gaudit sempre molt de les celebracions familiars àmplies i el
meu germà i jo sempre hi hem tingut un lloc. Les taules de festa major, o les
taules parades amb motiu d’alguna festa, són èpiques en la nostra memòria, són veritables
eucaristies per celebrar la vida en alegria i fraternitat.
Quan érem nens i
la nostra cosina Mª Montserrat era un parvulet, a la casa familiar de Can Benet
es celebrava el Nadal i Reis. Era l’oncle Vicenç qui tenia cura del tió de bona
mida guardat per a l’ocasió, així com gaudia ajudant-nos a preparar l’aigua per
als cavalls de Ses Majestats i a posar sobre la taula aquells gots de vi bo que
s’havien de beure per recuperar forces en una nit tan treballosa i màgica. Per
què evoco això? Perquè l’oncle sempre va estimar amb bonhomia els fills de la
seva germana Neus, ens ho va demostrar amb escreix, el nostre plor és
d’agraïment.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de juny de 2022. A la fotografia, l'oncle Vicenç de jovenet)
