Veure dibuixar escriure

“Hi ha una diferència immensa entre veure una cosa sense el llapis a la mà i veure-la en dibuixar-la”, escriu Paul Valéry, i ho tradueixo, al seu assaig-biografia Degas danza dibujo (Nortesur). Crec que podria aplicar-se la mateixa reflexió respecte de l’escriptura. A mesura que s’escriu es va aclarint l’objecte d’atenció de l’escriptura, o allò que l’ha inspirada. 

Koyama i Cadaqués

Seguint una crida imperiosa (aquella ordre interior que encamina vers un destí tan incert com cert), un aleshores jove Shigeyoshi Koyama (1940) va sortir d’Osaka, la seva ciutat natal, per anar a Tokio amb l’anhel de convertir-se en pintor. Cinc anys després, l’any 1970, va viatjar a París. L’ofici el va anar aprenent pel camí; un camí que finalment el va dur a travessar els Pirineus i a viure un estiu al poble empordanès de Vilajuïga. El pintor encara recorda aquells dies de sol ardent, les excursions a Sant Pere de Rodes, la contemplació de la terra vermella i l’amplitud dels cels blaus, escombrats per la tramuntana. Un dia d’octubre va fer autoestop, deixant-se portar per l’atzar. El va agafar un cotxe amb matrícula suissa que el va dur a Cadaqués. Quan el pintor Koyama va veure el poble per primera vegada va sentir una emoció molt intensa, un deliri frenètic, confessa ell mateix. Interiorment va dir-se: “És aquí”. Senzillament havia trobat el seu lloc. Des d’aleshores pinta i ha fet de Cadaqués casa seva.

Cadaqués s’imposa en la majoria de pintures que tenen com a motiu Cadaqués. No és el cas de la pintura de Koyama. Sense deixar de ser Cadaqués, el poble i el paisatge que apareix als olis de Koyama tenen la personalitat espiritual de Koyama, la seva peculiar visió del dibuix estructurat i de formes estilitzades, del color sempre mat i de tons lunars, i de les perspectives superposades en diversos plans.

Explica Koyama que la pintura a l’oli no era tradicional al Japó. Va introduir-se a l’era Meiji (1868-1912). Els pintors més moderns de l’època van adoptar-la, però tot i la influència europea que van rebre mai no van tractar la tècnica de la llum i l’ombra. En la pintura tradicional japonesa no existeix. La manera de pintar a l’oli japonesa va rebre el nom de yôga, que s’aparta del nihonga, la pintura tradicional.

Cal situar la pintura de Koyama en la nova tradició japonesa, en el yôga. En els seus olis no hi ha ombres. Però també cal situar l’art pictòric de Koyama en la tradició occidental que tampoc no les té en compte en el seu discurs estètic, allunyant-se de la invenció de la perspectiva visual en l’art duta a terme pel florentí Paolo Uccello (1397-1475).  

En l’exposició de Koyama que aquests dies es pot visitar a la seva galeria habitual a Cadaqués, la reconeguda Galeria Patrick J. Domken, Cadaqués i el seu paisatge són darrere la sintètica silueta d’unes oliveres pintades en primer pla. El seu color verd platejat harmonitza amb el mar sempre mercurial, el cel mat i sense núvols, les blanques i perfilades cases. Contràriament al que es pugui pensar, els colors freds i mats de Koyama traslladen a l’espectador un profund sentiment de calidesa, d’ordre interior i d’un cert misteri. Així, en el Cadaqués pintat per Koyama desapareix la imatge típica de la població per constituir-se en subjecte de contemplació espiritual.

En l’art a vegades hi ha camins d’anada i de tornada que es troben. Hi va haver un temps en què el japonisme va tenir molt de predicament a Catalunya, l’art japonès va influir molts artistes catalans, sobretot en l’època modernista. Hi va contribuir l’obra d’Hokusai, que seguint l’estètica dels gravats ukiyo-e presenta una gamma de colors plans i argentats que, no obstant això, desprenen càlides sensacions. L’art estilitzat, però de formes plenes del pintor Koyama podria enquadrar-se en l’estètica noucentista que tant va estimar l’haiku, art poètic japonès que revela amb una expressivitat tan nua com corprenedora l’instant etern que hi ha en cada cosa. A través de la pintura de Koyama, i a manera d’haiku, el paisatge de formes sòbries de Cadaqués adquireix una rica vida emotiva en l’espectador que, amarat per aquest afecte, s’hi vincula interiorment.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 3 d’agost de 2012)

Pour Fenosa son père Paul Éluard

Ahir, cap al tard, vam fer la visita ritual al Vendrell per veure l’exposició que ja fa deu anys organitza la Fundació Fenosa. Exposicions singularíssimes que aquest any posa de relleu l’amistat entre el poeta Paul Éluard i Apel.les Fenosa, al qual anomenava fill. Pour Fenosa son père Paul Éluard desplega un gavadal de documentació, escrita i plàstica, que ha d’interessar tant els estimadors de la poesia com els de les belles arts. L’amistat entre el matrimoni Fenosa i els Éluard va tenir continuïtat després de la mort del poeta com testimonien unes fotografies de l’any 1963 preses a la casa del Vendrell, on es veu Apel.les Fenosa i Cécile Éluard, filla del poeta i d’Helena Diakonova, que a partir de 1929 es convertiria en Gal.la Dalí.

(a la imatge una escultura de Fenosa al jardí de la seva Fundació)

Una mica més

Som en una època de grans fatics que a vegades ens produeixen un gran cansament. Amb el bon propòsit de donar ànims, una amiga envia de manera col.lectiva una frase de Teresa de Calcuta que ella va aplicar, i de quina manera: “Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha al teu interior.”

“Quan arribis al final, torna a començar”, em deia el meu pare quan jo em queixava d’alguna fatiga. El pare m’estimava, però no em planyia. Deia que mai no se’ns demana res que no poguem fer. Al final el pare tenia raó: sempre m’acabava superant.

(Foto de l'escala del Palazzo Viti (Volterra), on es va rodar Il Gattopardo. La vaig prendre el 20 de juny de 2012)

Nena i ocell

Vaig regalar a la meva néta, que acaba de fer 10 mesos, un ocell inspirat en les joguines antigues, d'aquelles que els dónes corda i picotegen, com és el cas. És una joguina modesta i potser una mica de museu de la joguina, però la vaig triar perquè m'agraden tant els ocells, les seves formes i colors. També m'agraden els ocells perquè tenem ales, volen... Imatge de l'instint de la llibertat humana i la seva elevació, són també una imatge de l'ànima.

(a la fotografia la Carla amb l'ocell, 29 de juliol de 2012)

El record no és un fenomen estable

El record no és un fenomen estable, no és una cristal.lització de l'experiència, tot i que sovint hi hagi la voluntat d'estatuar l'instant viscut, sobretot si aquest pot considerar-se sublim. Recordem en funció del moment actual. D'aquí ve que les 'memòries' siguin sempre una aproximació dels records que han deixat petja a la nostra vida. Cal comptar amb el 'filtre' del moment en què s'escriu l'experiència, la visió varia no només segons l'estat d'ànim sinó sobretot de la present visió del món. Tot això no desmereix en absolut l'escriptura d'uns records, d'unes memòries, d'una autobiografia. Al cap i a la fi estem parlant de literatura. 

Vil.les Mèdici

Als voltants de Florència, i encara repartides per la regió de la Toscana, hi ha les anomenades Vil.les Mèdici, belles i elegants construccions renaixentistes lligades a la nombrosa família Mèdici –algunes són veritables palaus-. Aquestes vil.les estan envoltades de grans jardins i, sobretot, d’amplis terrenys. És a dir: de propietats agrícoles, ramaderes i forestals que, a image i semblança de les vil.les romanes, les feien econòmicament autònomes.

En aquests moments de la història i de les vicissituds de tota mena per les quals han passat, la majoria de Vil.les Mèdici ja no estan en mans particulars sinó que formen part del Polo Museale fiorentino i són propietat de l’estat italià. En el nostre viatge a Florència vam visitar una de les més espectaculars d’aquestes vil.les-museu: la Vil.la de Poggio a Caiano, la construcció de la qual va començar Llorenç el Magnífic l’any 1474 segons un projecte ideat pel famós Leon Battista Alberti, inspirant-se en els models clàssics. Aquesta vil.la sempre va ser la residència estival dels Mèdici.

Resguardats a l’ombra de la lògia que envolta aquest edifici imponent –aquest dia a Florència i voltants es van registrar 40º de temperatura!-, vam esperar pacients l’hora de la visita, a les 12. Els visitants érem pocs: tres parelles que ens vam anar perdent per les sales immenses sota la mirada inquisitiva dels vigilants, que al cap d’una estona ja mostraven ganes de plegar. A Itàlia es fa horari europeu, es dina aviat.

Però fins cap a dos quarts de dues no vam sortir de l’edifici. Les estances de la vil.la se’ns mostraven amb tot el seu esplendor, ara ja una mica decadent però sense perdre ni un bri de l’antiga solemnitat que va presidir aquells espais. En una de les cambres de la planta, sòbria però amb una bella i historiada escala penjant feta d’una pedra anomenada serena, s’explica que hi va morir (era el lloc on habitava) la jove veneciana Bianca Cappello, primer amant i després esdevinguda la segona esposa del Gran Duc Francesc I de Mèdici, que va heretar la finca per voluntat de Còsim I. Al cap de poques hores també va morir Francesc. La llegenda diu que la parella va morir enverinada a instàncies del seu germà, el cardenal Ferran, que el va succeir com a Gran Duc de Mèdici.

Les històries de color de rosa sembla que agraden, ja que a tot arreu te n’expliquen amb una guspira als ulls. A la planta noble de la Vil.la de Poggio a Caiano (avui dia situada al mig del poble del seu nom i protegida per una murada vermella), hi ha una ala que conserva un apartament molt sumptuós, moblat al gust neoclàssic, que va pertànyer a l’anomenada bella Rosina. Aquest apartament amb un estudi i una sala de rebre, amb una esplèndida cambra de dormir i una fantàstica cambra de bany estil imperi que l’any 1814 havia fet bastir una tal Elisa Baciocchi (de qui devia ser esposa o amant?), va ser arreglat l’any 1865 per acollir Rosa Vercellana, amant del rei Víctor Manuel II, i amb posterioritat (l’any 1869) esdevinguda esposa morganàtica i a la qual se li va concedir el títol de comtessa de Mirafiori. Cal aclarir que el matrimoni morganàtic és el que té lloc entre un rei o un noble d’alt rang amb una plebea –a l’inrevès també pot ser, tot i que la història no n’ha donat gaires casos-. Els fills d’aquests matrimonis són considerats morganàtics, és a dir legítims, però sense dret a heretar reialmes ni ducats.

Una de les joies d’aquesta vil.la és el fris de terracota envidriada i policromada que s’exposa en una de les sales de la planta noble. Fa uns anys encara ornamentava el frontó principal de la casa, on ara hi ha una còpia per preservar l’original. Les peces d’aquest fris reprodueixen amb una gran imaginació creativa el mite platònic del retorn a l’Edat d’Or, ja sigui interpretat en el pla terrenal (i, per tant, també en el pla personal) o en el pla còsmic. Cal recordar que els Mèdici van protegir les arts i van propiciar l’avenç de l’humanisme en tots els camps.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juliol de 2012. La foto de la façana de la vil.la de Poggio a Caiano està presa aquest juny passat)

 

L'Àngel rilkeà

La figura de l’Àngel és recurrent en la poesia de Rilke. No l’àngel dels infants educats en els anys cinquanta en el nostre país, tot i que aquella figura es podia alliberar del pes del nacionalcatolicisme i créixer espiritualment en nosaltres en la mateixa mesura que maduràvem. L’Àngel rilkeà és una potència que encarna el bell i el terrible (per desconegut) de l’existència, l’obertura al misteri, a l’infinit.

(Imatge de l'Anunciació en un fresc de l'església de Certaldo, lloc on va morir Bocaccio, presa aquest juny passat)

El jardiner de Ripoll

El jardiner del monestir de Ripoll treballa aliè al brogit dels turistes i les màquines de fotografiar. Les seves tisores i la seva concentració en la feina són eines eficaces per donar forma al tancat que envolta la font, imatge del centre del Paradís. El jardiner no sap quin dia vindrà el Senyor a passejar-se pel jardí del qual ell té tanta cura. Ningú no ho sap. Mentrestant, el jardiner treballa a consciència, amb el silenci com a oració, amb l'alegria de la feina ben feta.

Una pàgina

En el seu llibre Fragmentarium, Mircea Eliade recull d'una glossa d'Eugeni d'Ors que aquest, cada dia nou de l'any, sacrificava una pàgina escrita.

Algunes vegades, quan començo un text, encerto el començament i el vaig mantenint. D'altres vegades, i a mesura que avança l'escriptura, queda clar que aquest començament s'ha d'esborrar (sacrificar) sense pena. Cal dir que la paraula sacrifici vol dir fer sagrat. 

Així, l'acte d'eliminar escriptura és tan sagrat com escriure.  

La Caiguda

Si tota realitat visible pot ser explicada de moltes maneres –una per a cada percepció-, igualment pot ser explicada diversament tota realitat invisible –una per a cada interpretació-.

Assagem, doncs, una ‘altra’ interpretació per a la Caiguda.

Adam i Eva eren a l’Edèn, inconscients de la seva humanitat divina.

La Caiguda, amb tot el que va comportar per als humans, és una ‘caiguda’ en la consciència.

Hauríem pogut estar sempre inconscients i ser feliços en aquesta inconsciència.

La Caiguda, però, ens dóna la dimensió de la humanitat conscient que podem assolir, aquesta és la nostra llibertat, la humanitat i la divinitat conscients.

La consciència (de la humanitat i de la divinitat ) és un guany, per això cal treballar-la: Guanyaràs el pa amb el suor del teu front, pariràs els fills amb dolor. En la seva literalitat, les paraules diuen el que diuen, però també tenen un significat espiritual.  

La gràvida

Aquesta imatge de dona gràvida la vaig veure fa unes setmanes al Palazzo Pitti de Florència, a la seva Galleria Palatina. És obra de Raffaello Sanzio, que la va pintar entre el 1506 i el 1507. Contemplant-la, de seguida vaig tornar a pensar en la poca importància que la pintura ha donat a la representació de les dones embarassades tret d'alguna imatge de Maria en la seva visita a la seva cosina Isabel. I dic tornar a pensar perquè la pintora Violeta Valdor, que s'agrada de pintar dones en aquest estat de gràcia!, en la seva primera exposició va tenir dificultats per trobar antecedents que sustentessin el seu discurs. Així, cada vegada que visito un museu, i no en visito pocs!, penso en la Violeta i faig molta atenció al tema, generalment absent. En aquesta pintura, Raffaello Sanzio va saber copsar la plenitud no només física de la gràvida, sinó també el seu estat psicològic de serena satisfacció per la que s'endevina tan propera maternitat.

FarambArt

Sereu benvinguts!

Novel.la poc convencional

La novel.la La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors s’allunya molt de la novel.la convencional. I no només perquè és una novel.la d’idees, filosòfica, sinó també en la seva estructura i estil que per la seva concisió formal i densitat interior va inspirar-me l’escriptura de Verònica o el retrat als inicis del meu camí literari. Aquesta novel.la inèdita va quedar finalista al premi Don-na de l’any 1990. Amb la sensació d’haver après una mica l’ofici d’escriure, fa uns anys vaig voler-la refer, però no vaig concloure aquest treball com sol passar més atreta per noves idees i arguments estilitzats, essencialitzats, amb l’anècdota imprescindible per donar cos al relat. D’aquí ve l’atractiu que em provoquen les novel.les d’Eugeni d’Ors: és aquesta essencialització, aquest despullament per posar de relleu el moll de l’ós del tema. És una manera de fer tan allunyada també de la novel.la actual, però no de la meva sensibilitat artística, que es troba en una escriptura que trena en una mateixa corda narrativa, prosa poètica i assaig.

(a la imatge, figura de terracota de Fidel Aguilar)   

El primer record

El nostre primer record, diu el professor Martin A. Conway, estudiós de la memòria, és als tres anys i quatre mesos. Abans és difícil recordar res. La meva mare sempre m’explica que quan de molt nena em vaig trencar la cama, la gent venia a la meva habitació de la clínica per escoltar el relat dels fets. Sembla ser que ho explicava amb gran detall, i només comptava tretze mesos! No en tinc memòria. En canvi sí que tinc ‘memòria’ d’un fet molt més antic en el temps i que relaciona un fet i una paraula: posar-se dempeus i pronunciar-la. En el record em ‘veig’ dempeus en el llit de baranes, a la cambra dels meus pares, un diumenge al matí (que era diumenge m’ho ha dit la meva mare). M’he alçat del llit i dic: Papa, així, molt clarament. És la primera paraula que vaig pronunciar. La memòria familiar diu que encara no havia complert els vuit mesos i que vaig començar a parlar molt aviat. El professor Conway diu que ningú no sap si el que recorda va passar de debò (jo més aviat diria de la manera com ho recorda). Pel que fa a mi, només puc dir que aquest record tan antic m’ha acompanyat sempre.

(extret de La capsa verda)

 

Unitat de la vida

En un estudi antropològic, recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.

La ment

He observat que la ment, una entitat neutra en ella mateixa, és com una esponja que absorbeix, que viu els problemes que ella no ha generat. La ment pot tenir problemes d’estructura, podríem dir, però no de naturalesa. La ment viu els problemes que generen els sentiments de desig (que provoca insatisfacció), o de por (que provoca pànic i desequilibri interior). És a dir: els problemes que viu la ment provenen del món emocional. D’aquí ve que sembla bo el treball d’observar la ment, veure perquè està agitada i mirar d’aturar l’agitació. Aleshores, amb la ment més tranquil.la, es pot pensar d’una manera més ajustada a la realitat, més lliure. Això em porta a la frase evangèlica: La veritat us farà lliures. És a dir: la percepció de la realitat sense interferències fa veure la realitat tal com és, no com voldríem que fos, que això són projeccions mentals provinents del desig, de la por i també del prejudici.   

L'últim regal

La dona seu en el seu silló de vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop. La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor que rebrà del marit.

(El pare i la mare han estat junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)

Llum enmig del dol

A la vetlla hauria volgut fer silenci,

deixar espais en blanc,

posar parèntesis –el rés-,

inscriure el dolor entre comes.

Però vaig rebre les visites tan agraïda,

em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.

(27-6-2012)

Meditació

L’aula era una remor de veus, potser en un to una mica massa alt. Converses dels alumnes que ens havíem apuntat als cursos de cultures orientals que anys enrere va organitzar la Universitat de Barcelona. En entrar, l’eminent doctor Ramon N. Prats, autor entre altres treballs de la traducció directament del tibetà d’El libro de los muertos tibetano (Siruela, 1996), va situar-se davant nostre i va mantenir-se en silenci fins que, finalment, va fer-se un silenci ple. Vam comprendre immediatament, sense paraules, que aquella era la primera lliçó de tots els ensenyaments que van venir després sobre la mil.lenària cultura i l’espiritualitat tibetana.

Qualsevol moment és un bon moment per a la meditació, aprendríem en properes lliçons. Qualsevol moment és un bon moment per a centrar-nos, però cal donar pas al silenci que permet endinsar-se en el centre vital. Un minut de silenci basta a vegades per a retrobar l’equilibri psicològic perdut. En un hospital, un món dins del món, a desgrat el soroll ambient es poden fer uns minuts de silenci per situar-se en l’eix de la vida i observar-la en la seva realitat pura, sense oripells, sense embolcalls.

El malalt terminal, un vell supervivent de les cruentes batalles que la vida li ha presentat (però que l’han fet com és, un resilient, un home positiu, digne i tan agraït amb la vida), és conscient que li ha arribat l’hora de passar l’última frontera. Amb aquell gest familiar que li coneixem d’ençà que va començar a sordejar, fa que ens hi acostem a la vora. Llavors ens diu amb veu gairebé inaudible ja que no pot parlar, el so li ha fugit, que això s’acaba. La seva mirada, però, és tan amorosa, tan transparent, tan lúcida. L’amor que circula entre les mans que tenim agafades ens situa al centre de la realitat: al final no sembla que hi hagi res més que aquesta nuesa física, psíquica i espiritual, i tan plena de sentit com és.

Tot i que el conec i l’aprecio per la seva validesa espiritual, no puc llegir a les orelles del moribund el llibre dels morts tibetà. No tenen sentit, en la cultura del nostre moribund, les seves recomanacions. Cada cultura crea les formes religioses que acompanyen els moments sagrats de la vida, i la mort ho és. Observem com el nostre moribund va travessant el camí acompanyat de l’edifici espiritual que ha aixecat amb la pròpia vida. Les virtuts cristianes que li van ser ensenyades quan feia d’escolà del capellà del poble on va néixer, devien quedar-li gravades a l’ànima, perquè les ha practicades totes. Les cardinals –continència, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i humilitat- i les teologals –fe, esperança i caritat-.

Aquestes virtuts essencials en la vida humana conreades amb la naturalitat d’un infant quan riu quan te’l mires, fan ingràvid el nostre moribund en aquesta  travessa que va fent a poc a poc. Les aigües del llac a penes es mouen al pas de la barca de Caront. El ble de l’espelma de la seva vida es va esgotant, la flama tremola suau. Mentre meditem en silenci s’obre pas el rés interior del Parenostre. Sigui la teva voluntat. És exactament el que el moribund ens ha dit sempre: que es faci la voluntat de Déu. Hem tingut prou temps com per saber que en ell aquestes no han estat mai paraules vanes, les paraules del nostre familiar sempre han anat de la mà de les seves obres. Mestre d’obres va ser el seu ofici. I mentre alçava parets, obria finestres al paisatge i coronava teulades, devia aprendre que ell, igual que tots els humans, som pedres vives en l’edifici de l’existència. Per això sabia quin era el seu lloc i no va ser mai víctima del pecat de Caïm, que no només causa infelicitat sinó que acaba arruïnant el món. El món que hem construït en els últims temps n’és un exemple trist. El nostre familiar –el meu pare- ens deixa un perseverant exemple d’humanitat integral en herència. Només podem dir de tot cor: gràcies.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juny de 2012. A la foto feta a la mili, el pare és el jove del mig)