La dona seu en el seu silló de
vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte
expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al
costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves
paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni
l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt
dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a
mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta
d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un
gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop.
La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor
que rebrà del marit.
(El pare i la mare han estat
junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)
