Meditació

L’aula era una remor de veus, potser en un to una mica massa alt. Converses dels alumnes que ens havíem apuntat als cursos de cultures orientals que anys enrere va organitzar la Universitat de Barcelona. En entrar, l’eminent doctor Ramon N. Prats, autor entre altres treballs de la traducció directament del tibetà d’El libro de los muertos tibetano (Siruela, 1996), va situar-se davant nostre i va mantenir-se en silenci fins que, finalment, va fer-se un silenci ple. Vam comprendre immediatament, sense paraules, que aquella era la primera lliçó de tots els ensenyaments que van venir després sobre la mil.lenària cultura i l’espiritualitat tibetana.

Qualsevol moment és un bon moment per a la meditació, aprendríem en properes lliçons. Qualsevol moment és un bon moment per a centrar-nos, però cal donar pas al silenci que permet endinsar-se en el centre vital. Un minut de silenci basta a vegades per a retrobar l’equilibri psicològic perdut. En un hospital, un món dins del món, a desgrat el soroll ambient es poden fer uns minuts de silenci per situar-se en l’eix de la vida i observar-la en la seva realitat pura, sense oripells, sense embolcalls.

El malalt terminal, un vell supervivent de les cruentes batalles que la vida li ha presentat (però que l’han fet com és, un resilient, un home positiu, digne i tan agraït amb la vida), és conscient que li ha arribat l’hora de passar l’última frontera. Amb aquell gest familiar que li coneixem d’ençà que va començar a sordejar, fa que ens hi acostem a la vora. Llavors ens diu amb veu gairebé inaudible ja que no pot parlar, el so li ha fugit, que això s’acaba. La seva mirada, però, és tan amorosa, tan transparent, tan lúcida. L’amor que circula entre les mans que tenim agafades ens situa al centre de la realitat: al final no sembla que hi hagi res més que aquesta nuesa física, psíquica i espiritual, i tan plena de sentit com és.

Tot i que el conec i l’aprecio per la seva validesa espiritual, no puc llegir a les orelles del moribund el llibre dels morts tibetà. No tenen sentit, en la cultura del nostre moribund, les seves recomanacions. Cada cultura crea les formes religioses que acompanyen els moments sagrats de la vida, i la mort ho és. Observem com el nostre moribund va travessant el camí acompanyat de l’edifici espiritual que ha aixecat amb la pròpia vida. Les virtuts cristianes que li van ser ensenyades quan feia d’escolà del capellà del poble on va néixer, devien quedar-li gravades a l’ànima, perquè les ha practicades totes. Les cardinals –continència, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i humilitat- i les teologals –fe, esperança i caritat-.

Aquestes virtuts essencials en la vida humana conreades amb la naturalitat d’un infant quan riu quan te’l mires, fan ingràvid el nostre moribund en aquesta  travessa que va fent a poc a poc. Les aigües del llac a penes es mouen al pas de la barca de Caront. El ble de l’espelma de la seva vida es va esgotant, la flama tremola suau. Mentre meditem en silenci s’obre pas el rés interior del Parenostre. Sigui la teva voluntat. És exactament el que el moribund ens ha dit sempre: que es faci la voluntat de Déu. Hem tingut prou temps com per saber que en ell aquestes no han estat mai paraules vanes, les paraules del nostre familiar sempre han anat de la mà de les seves obres. Mestre d’obres va ser el seu ofici. I mentre alçava parets, obria finestres al paisatge i coronava teulades, devia aprendre que ell, igual que tots els humans, som pedres vives en l’edifici de l’existència. Per això sabia quin era el seu lloc i no va ser mai víctima del pecat de Caïm, que no només causa infelicitat sinó que acaba arruïnant el món. El món que hem construït en els últims temps n’és un exemple trist. El nostre familiar –el meu pare- ens deixa un perseverant exemple d’humanitat integral en herència. Només podem dir de tot cor: gràcies.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juny de 2012. A la foto feta a la mili, el pare és el jove del mig)