Seguint una crida imperiosa
(aquella ordre interior que encamina vers un destí tan incert com cert), un
aleshores jove Shigeyoshi Koyama (1940) va sortir d’Osaka, la seva ciutat
natal, per anar a Tokio amb l’anhel de convertir-se en pintor. Cinc anys
després, l’any 1970, va viatjar a París. L’ofici el va anar aprenent pel camí;
un camí que finalment el va dur a travessar els Pirineus i a viure un estiu al
poble empordanès de Vilajuïga. El pintor encara recorda aquells dies de sol
ardent, les excursions a Sant Pere de Rodes, la contemplació de la terra
vermella i l’amplitud dels cels blaus, escombrats per la tramuntana. Un dia
d’octubre va fer autoestop, deixant-se portar per l’atzar. El va agafar un
cotxe amb matrícula suissa que el va dur a Cadaqués. Quan el pintor Koyama va
veure el poble per primera vegada va sentir una emoció molt intensa, un deliri
frenètic, confessa ell mateix. Interiorment va dir-se: “És aquí”. Senzillament
havia trobat el seu lloc. Des d’aleshores pinta i ha fet de Cadaqués casa seva.
Cadaqués s’imposa en la majoria
de pintures que tenen com a motiu Cadaqués. No és el cas de la pintura de
Koyama. Sense deixar de ser Cadaqués, el poble i el paisatge que apareix als
olis de Koyama tenen la personalitat espiritual de Koyama, la seva peculiar
visió del dibuix estructurat i de formes estilitzades, del color sempre mat i
de tons lunars, i de les perspectives superposades en diversos plans.
Explica Koyama que la pintura a
l’oli no era tradicional al Japó. Va introduir-se a l’era Meiji (1868-1912).
Els pintors més moderns de l’època van adoptar-la, però tot i la influència
europea que van rebre mai no van tractar la tècnica de la llum i l’ombra. En la
pintura tradicional japonesa no existeix. La manera de pintar a l’oli japonesa
va rebre el nom de yôga, que s’aparta del nihonga, la pintura tradicional.
Cal situar la pintura de Koyama
en la nova tradició japonesa, en el yôga. En els seus olis no hi ha ombres.
Però també cal situar l’art pictòric de Koyama en la tradició occidental que
tampoc no les té en compte en el seu discurs estètic, allunyant-se de la
invenció de la perspectiva visual en l’art duta a terme pel florentí Paolo
Uccello (1397-1475).
En l’exposició de Koyama que
aquests dies es pot visitar a la seva galeria habitual a Cadaqués, la
reconeguda Galeria Patrick J. Domken, Cadaqués i el seu paisatge són darrere la
sintètica silueta d’unes oliveres pintades en primer pla. El seu color verd
platejat harmonitza amb el mar sempre mercurial, el cel mat i sense núvols, les
blanques i perfilades cases. Contràriament al que es pugui pensar, els colors
freds i mats de Koyama traslladen a l’espectador un profund sentiment de
calidesa, d’ordre interior i d’un cert misteri. Així, en el Cadaqués pintat per
Koyama desapareix la imatge típica de la població per constituir-se en subjecte
de contemplació espiritual.
En l’art a vegades hi ha camins
d’anada i de tornada que es troben. Hi va haver un temps en què el japonisme va
tenir molt de predicament a Catalunya, l’art japonès va influir molts artistes
catalans, sobretot en l’època modernista. Hi va contribuir l’obra d’Hokusai,
que seguint l’estètica dels gravats ukiyo-e presenta una gamma de colors plans
i argentats que, no obstant això, desprenen càlides sensacions. L’art
estilitzat, però de formes plenes del pintor Koyama podria enquadrar-se en
l’estètica noucentista que tant va estimar l’haiku, art poètic japonès que
revela amb una expressivitat tan nua com corprenedora l’instant etern que hi ha
en cada cosa. A través de la pintura de Koyama, i a manera d’haiku, el paisatge
de formes sòbries de Cadaqués adquireix una rica vida emotiva en l’espectador
que, amarat per aquest afecte, s’hi vincula interiorment.
(article publicat a L’Eco de
Sitges, 3 d’agost de 2012)
