En l’espai de trenta anys, l’escriptora i periodista cultural Mercè Ibarz (Saidí, 1954), ha escrit tres aproximacions a la vida i obra de Mercè Rodoreda. La més recent, que amplia i arrodoneix les anteriors, acaba de ser publicada amb el títol de Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries).
En aquest retrat
narratiu en primera persona hi trobem una exploració dels avatars de la vida
personal i intel·lectual de la trajectòria literària de l’escriptora «nòmada d’espurnes refulgents», com escriu Ibarz. Així, obris per
on obris el llibre, l’atractiu del relat sobre Mercè Rodoreda escrit en primer
pla per Mercè Ibarz, procura interès pel seu art literari tant com promou una
reflexió sobre el passat, però també sobre el present de l’escriptura en
general i sobre l’escriptura en català en particular i tot el món extraliterari,
és a dir: de filies i fòbies que l’envolta. Ho sabem: Mercè Rodoreda no va
guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1960 amb la que seria una de les seves
novel·les més celebrades, i posteriorment més traduïdes: La Plaça del Diamant. Ningú no havia de convèncer Rodoreda que la
novel·la era bona, i no només perquè en acabar d’escriure-la de l’energia
psíquica que hi va posar havia hagut de romandre tres setmanes al llit. El
rebuig del jurat li va fer mal. No tothom va pensar el mateix, però: «Un membre del jurat ho capta [el valor literari de la
novel·la], Joan Fuster, perspicaç assagista, crític i historiador literari.
Passa l’original a un jove crític, Joan Triadú, i a un editor. I així apareix
l’editor Joan Sales», escriu Mercè Ibarz.
Joan Sales va ser
l’editor de La Plaça del Diamant,
publicada l’any 1962, i de totes les
obres de Mercè Rodoreda. «La crítica intentaria al cap de poc
posar remei a la ceguesa del jurat declarant-la la millor novel·la de 1939 a
1962, des de les pàgines de Serra d’Or». Mercè Rodoreda, escriptora colossal a l’alçada d’escriptores
contemporànies com Yourcenar, era també una creadora visionària: els tres
últims llibres mostren aquesta capacitat. També ho va ser respecte de la
realitat catalana ambient. Hi patia quan l’any 1981 va dir: «Aviat no podrem anomenar Catalunya. N’haurem de dir el país a
tants quilòmetres de Madrid. Aviat haurem d’anar amb el cap tocant a terra
assenyalats perquè vam néixer catalans».
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de maig de 2022)
