Quan jo era nena i
anava a l’escola de primària estudiava un llibre que en deien Història sagrada que des del punt de
vista religiós es contraposa a la història profana i que des del punt de vista
antropològic es contraposa a la història ordinària.
Els episodis de la Història sagrada m’agradaven molt. En efecte desprenien una aura de
cosa sagrada, o de mítica si en fem una lectura com en les històries que comencen
in illo tempore, «en aquell temps», i
que no només la doctrina cristiana o la ciència sinó la nostra imaginació
creativa ens situava al Paradís o al Jardí de les Herpèrides, aquell temps en
què no hi havia ni dolor ni mort.
De les històries que ens expliquen, llegim
o veiem en un dibuix o una pintura, segons la dinàmica de la psicologia
profunda de cadascú retenim unes imatges amb el relat corresponent més que unes
altres. Les imatges que he guardat de forma tan vívida com poderosa perquè
segurament parlen directament a la meva ànima, són l’escena de l’Anunciació i
les imatges de les ànimes del Purgatori en el seu mester de purificació abans
d’entrar a la llum celístia. No hi havia pensat mai, en la relació que es pot
establir entre aquests dos moments iniciàtics fins fa un mes, quan va morir la
meva mare. Ella va dir sí a una concepció, la meva, que li va comportar molt
dolor vital i danys col·laterals, com diríem avui, tants que pràcticament es
diria que va patir un purgatori en vida i que ella, fent bons els consells de
Sèneca, va dur amb un capteniment admirable i sempre amb un somriure als
llavis.
«Segons la teologia catòlica, el purgatori
és el lloc o estat d’expiació temporal en el qual les ànimes dels justos, morts
en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les
penes per les culpes mortals ja perdonades, satisfan abans de ser admeses
definitivament al cel», escriu Lluís Duch a Conceptes
fonamentals d’antropologia i religió. Sembla lògic que per entrar en un
lloc sagrat ens hàgim de desprendre d’impureses fins i tot si no creguéssim en
res transcendent. Així, doncs, tant com un lloc d’ultratomba, un lloc entre dos
móns, cal entendre el purgatori com un estadi espiritual de l’ànima en el seu
camí de retorn a la seva naturalesa lluminosa.
(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2020. A la imatge una pintura del Judici Final d'Antoine Coron de finals del segle XVI)
