Darrerament, en els discursos del president Mas, sigui com sigui tan
escoltats com discutits, es troba l’expressió ‘no confondre els instruments amb
l’objectiu’. Ho ha dit més d’una vegada perquè, en efecte, no s’haurien de
confondre les eines –escriure bé, per exemple- amb l’objectiu, que és assolir,
si es pot, una obra amb cara i ulls. Artur Mas hi insisteix perquè estem en uns
moments crucials per a la nostra història col.lectiva i no ens podem permetre confondre
la lluna amb el dit que assenyala la lluna.
En general, confondre una cosa amb una altra és un error que els humans
cometem sovint. Involuntàriament gairebé sempre, però també és veritat que a
vegades hi ha la intenció de confondre.
Si volem entendre el millor possible les coses hem de fer l’esforç d’anar a
la seva arrel tant com puguem. Bo i sabent que la ment humana té un límit i més
enllà es topa amb el que en diem el misteri per donar un nom a allò que no
podem atènyer.
Què és el que ens fa confondre l’eina o instrument amb l’objectiu? Prendre
per real allò que en realitat no ho és, com diuen els grans savis que han
estudiat els mecanismes de la ment, observant-la a través de l’estudi i la
meditació amb la precisió d’un escàner.
Si en el pla físic, la visió –veure-hi- i els instruments de la visió
–ulls- no són la mateixa cosa, tampoc es dóna en el pla metafísic, és a dir,
entre la consciència i l’intel.lecte. La visió real de les coses es dóna a
través de la consciència, si bé la intel.ligència és una eina formidable per
atènyer la consciència.
No és fàcil, amb paraules, explicar en què consisteix ‘veure de forma
conscient’. En canvi sí que es pot expressar a través d’exclamacions tan
simples com ara: ah, és això! Aquest ‘és això’ és la realitat prístina, sense
màscares, que de sobte apareix tan diàfana en la ment quan no s’hi posen noses,
obstacles. Tothom pot parlar d’aquesta experiència quan en el seu pensament no
hi ha interposat l’ego i els seus interessos, per exemple, i quan el seu
pensament no està velat pels prejudicis.
Fer possible la continuïtat d’aquesta ment neta d’aquestes adherències que
enterboleixen la percepció de la realitat és el gran repte. I dic gran perquè
és difícil, però no és impossible. Els humans tenim aquesta capacitat, ho hem
demostrat tantes vegades quan ‘hi veiem tan clarament’. Quan veiem amb la
consciència, veiem la realitat tal com és. Aleshores és quan germina l’actitud
generosa, que és el producte de veure no només amb els ulls sinó amb la
consciència, com he dit.
La ment i la intel.ligència són, repetim-ho, instruments per a la visió en
consciència. Quan algú obra de manera desbaratada, no diem que és un
inconscient, és a dir, algú que no mesura, que no veu ben bé el que fa?
No podem confondre el piano amb el pianista. No podem –no ens ho podem
permetre per ser operatius, eficaços- confondre els mecanismes del procés
polític que estem vivint amb l’objectiu, que no té ni ha de tenir més interès
que fer real el que és de justícia per a generacions de catalans i catalanes
que se senten i es consideren catalans, els quals volen recuperar, perquè hi
tenen dret com a poble, com a nació, el seu estatus, la seva dignitat.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 12 de desembre de 2014. A la fotografia, un grafitti caçat al vol)
