divendres, 5 de març de 2021

Estimada Marina


 

A la biblioteca de casa hi ha una bona lleixa amb els llibres de la poeta Marina Tsviètaieva (Moscú, 1892 –Ielàbuga, Tartaristan, 1941). El meu amor per Tsvietàieva va començar l’any 1990 quan vaig llegir El poeta y el tiempo (Anagrama) en la traducció del rus de Selma Ancira, la mateixa que ara ha traduït el llibre que estic llegint: Mi padre y su museo (Acantilado). La seva prosa magnètica, seductora i poètica també en el terrible, sempre és autobiogràfica fins i tot quan escriu una monografia com en el cas del seu escrit sobre la pintora Natàlia Gontxarova.

Quan l’any 1993 vaig separar-me del pare dels meus fills de manera traumàtica, vaig haver de deixar la meva biblioteca. Un dolor afegit. D’amagat, però, vaig prendre uns pocs llibres, entre ells El poeta y el tiempo. La resta dels llibres que tenia de la Marina els vaig poder recuperar encarregant-los a la llibreria Pròleg: Indicios terrestres (Versal), El diablo (Anagrama), Carta a la amazona (Hiperión).

Els llibres de Marina Tsvietàieva em van acompanyar durant aquells primers mesos de parèntesi entre la meva vida anterior i la vida que s’estava construint. En la mateixa taula (la taula de treball que va pertànyer a l’artista gravador Enric-Cristòfol Ricart) on ara tinc l’ordinador, vaig escriure a mà un plec de cartes a Marina Tsvietàieva. A la carpeta on són guardades hi vaig posar Cartes a Marina. M’hi adreçava des de tantes complicitats i amb el mateix to que si l’hagués conegut i haguéssim fet amistat i ara li expliqués no només els fets concrets que trasbalsaven els meus dies sinó els sentiments i pensaments contrastats que m’assaltaven.  

     La vida de Marina Tsviètaieva va ser duríssima. La poeta i la narradora ho va anar reflectint en els seus escrits, si bé també va escriure relats com aquesta peça preciosa que és Mi padre y su museo, l’obra de la seva vida d’Ivan Vladimírovitx Tsvietàiev, creador del Museu d’Alexandre III, actualment Museu Puixkin. Marina evoca la figura del seu pare que va consagrar talent i esforços il·limitats a la fundació del museu de belles arts de Moscú. Els homes i les dones passem, l’art perdura, oi Marina?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de març de 2021. A la imatge, la coberta del llibre Mi padre y su museo, de Marina Tsvietàieva, publicat per Acantilado)

1 comentari: