En l'estela del mite

 

Ho sabeu els aquí em llegiu: aquest espai porta per nom Penèlope segle XXI. La figura mítica de Penèlope, l’esposa d’Ulisses que l’espera a Ítaca, l’inspira. La mitologia és alguna cosa més que un conjunt de contalles. En els mites hi ha contingudes veritats universals encarnades en figures com Penèlope. La reina Penèlope, aparentment passiva, presenta una activitat sense descans: teixeix de dia i desteixeix de nit, ja que el seu objectiu és la fidelitat a l’espòs Ulisses, pare del seu fill Telèmac, que ha de criar sola. La reina d’Ítaca ha de mantenir a ratlla els pretendents que li volen el tron. L’heroïcitat de Penèlope és la perseverança, la resiliència i una actitud d’espera que només l’amor i l’esperança poden alimentar.   

Els mites «són relats que parlen al més profund de la nostra psique», escriu Mireia Rosich, directora del museu Víctor Balaguer, al seu llibre En la estela del mito (Kairos). L’estudi dels mites és apassionant, llegir-ne la bibliografia estimula la comprensió que ens fa veure com al llarg de la nostra vida interpretem, o ens identifiquem, amb diverses figures mítiques segons la circumstància vital. Al seu llibre, tant estimulant de llegir, Mireia Rosich desplega un gavadal de coneixements sobre dotze figures femenines de l’Antiguitat clàssica i reflexiona sobre la seva representació artística. Des de l’any 2016 impulsa Chill-out de mites i art al museu, una activitat que té molt bona acollida i que ara ha pres forma literària a través dels dotze capítols que integren En la estela del mito: Ariadna: la iniciació; Les Mènades: l’alliberament; Pandora: els mals ocults; Helena: la passió; Les Amazones: la lluita; Les Sibil·les: la profecia; Circe: la seducció; Les Sirenes: la distracció; Penèlope: l’espera; Dànae: la fecundació; Andròmeda: les cadenes; Les Hespèrides i el Jardí del Paradís.

La figura de Penèlope és tan rellevant com la d’Ulisses. La Penèlope del segle XXI continua sent la imatge d’un nord, d’una utopia a realitzar. «Ítaca com a metàfora, teixir com a símbol», escriu Rosich. Ítaca és una imatge de la motivació, teixir un símbol de l’escriptura. «Els mites enriqueixen la vida sensible», escriu Rosich. Sí, eixamplen la mirada i la fan més profunda.

(article publicat a La Fura, 30 d'abril de 2021. A la imatge, fragment d'un cartell d'Alexandre de Riquer)

Museu d'Art Contemporani a VNG

La primera temptativa d’un Museu d’Art Contemporani va tenir lloc a Barcelona l’any 1960. Va ser impulsat pels crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera (enguany es commemora el centenari del seu naixement i la universitat de Jaén, que custodia el seu llegat, està preparant un seguit d’actes i una publicació). Provisionalment, el Museu es va instal.lar a la cúpula del Teatre Coliseum de la Gran Via. Només va durar tres anys.

Els artistes en actiu havien donat resposta a la crida, regalant o cedint obra per a ser exposada. Els tres anys havien estat molt productius: vint-i-tres exposicions. La darrera mostra, El Arte y la Paz, no va passar la censura. En no trobar un espai més adient, i per manca de suport oficial i privat, es va determinar el tancament.

A l’espera d’una nova oportunitat, les obres van ser emmagatzemades. Finalment, per intervenció d’Antoni Ferrer Pi, el Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va oferir acollir-les al Castell de la Geltrú. El març de 1969 s’inaugurava a Vilanova i la Geltrú una nova versió, amb més d’un centenar d’obres, d’aquest Museu d’Art Contemporani que havia fracassat a Barcelona. Des del 1996, una tria d’aquesta col.lecció es pot veure de forma permanent a la primera planta de la Biblioteca Museu Balaguer.

Coincidint amb l’exposició que té lloc al MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977, fins a finals d’any es podrà veure a la Biblioteca Museu Balaguer l’exposició 1960-1963. El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època. Com a espectadora, estèticament m’ha resultat més interessant l’exposició de Vilanova que la del MNAC, ben intencionada, però fallida quant a les obres exposades, segur que es podien haver triat millor. D’aquesta mostra resaltaria, això sí, l’apartat documental.

Quant a la mostra El Museu d’Art Contemporani, que per primera vegada mostra la gairebé totalitat del fons d’aquella aventura museística dels anys seixanta, presenta prou informació visual com per fer-se una composició de lloc de les tendències artístiques del moment, amb una gran presència de l’informalisme, tant atractiu com a treball experimental, però que s’ha mostrat com un carreró sense sortida. És a la vista el viratge que cap a altres llenguatges pictòrics han anat fent els propis artistes que el van conrear. Alguns exemples: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, o el mateix Cardona Torrandell.

Una reflexió sociològica. A l’espectador li pot sobtar el contrast que s’estableix entre una imatge fotogràfica de la inauguració de la iniciativa de Museu d’Art Contemporani, on es veuen autoritats i públic assistent, amb l’escultura abstracta de Subirachs que tenen al davant. L’ambient i l’estètica que es respira en aquesta imatge no lliga gens amb aquesta obra ni amb la que es pot contemplar a les parets!

La directora del Museu Balaguer, Mireia Rosich, apunta que l’exposició és com una fotografia fixa del que s’estava produint a nivell artístic a Catalunya en aquells moments. És així. Per aquesta raó cal veure aquesta mostra, que ho és dels corrents artístics del anys seixanta i dels seus artistes més rellevants, molts dels quals han arribat als olimps de l’art. Però mercès a l’apartat documental que complementa la mostra, també resulta una bona crònica de la distància entre l’art del present i aquella societat d’aspecte tan rígid i conservador. Sort que alguns agosarats van atrevir-se a fer volar el pensament i van maldar per crear un museu d’art actual, acabat de fer, incomprensible molt sovint, sí, però viu i fugint de l’encarcarament de l’entorn.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de setembre de 2015. A la imatge, una vista panoràmica de l’exposició actual al Museu Víctor Balaguer)