Una de les coses que
més fa patir les persones és esperar alguna cosa que no arriba: una recompensa
que creiem que mereixem, la paga a algun sacrifici, la torna d’un regal, d’un
favor. S’hi malgasta molta energia, en aquesta espera, i s’hi poden perdre il·lusions
que acaben per petrificar-se i pesar al cor. De cert només tenim aquesta vida. Les
altres vides són imaginàries, projeccions en un temps i un espai que no sabem,
fins i tot per a un creient. Projectar és un exercici molt estimulant per a la
intel·ligència, l’èxit és agradós, però cal poder situar-se també en la
possibilitat del fracàs, altrament la decepció pot enfonsar.
La realitat només té una manera de
manifestar-se i és a través dels fets, ja sigui en l’espai del concret: una
obra feta, ja sigui en l’espai d’un sentiment que cou a l’ànima. Qui el podria
negar, aquest mal que és present encara que no es vegi si bé ressona en un mal
d’estómac o en el fetge, o es manifesta en un devessall de llàgrimes.
És difícil no esperar res del que es
voldria, del que es desitja. I, no obstant això, no esperar res atorga una gran
llibertat mental i tot el que arriba és com la llum del nou dia: un regal, una
oportunitat, un moment per viure. No esperar res ens situa de debò en el present.
La quietud espiritual és difícil de
gestionar, «omplir el temps ens manté ocupats dins dels seus cercles de
vertigen», escriu el teòleg portuguès José Tolentino Mendonça al seu llibre de
meditacions El petit camí de les grans
preguntes (Fragmenta).
«El moviment ens sembla més fàcil de
viure», diu Tolentino. Esperar també és moviment, si bé subtil, un corrent subterrani.
Esperar ens inclina cap endavant vers no se sap què, o de fugir vés a saber cap
a on. «Aprendre a reposar és aprendre a alliberar-se de l’immediatisme de les
nostres expectatives i dels nostres desitjos massa idealitzats», reflexiona
Tolentino. No esperar res no significa instal·lar-nos en el no res sinó tot al
contrari. No esperar res és ser en plenitud perquè, si ho mirem bé, tot és,
sigui el que sigui. No esperar res demana ser sense esperar res. Nus venim al
món i nus marxem. Mentrestant, som aquí disposats a la gratuïtat més enllà, és
clar, de guanyar-nos la vida de forma honesta.
(article publicat al setmanari La Fura, 22 de gener de 2021)
