Per què no som feliços?

Al llibre El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta), del teòleg José Tolentino Mendonça, una de les veus més originals del Portugal dels nostres dies, l’autor fa una pregunta essencial de la nostra contemporaneïtat ja plantejada per Milan Kundera: «per què no som feliços?».

Ara, amb la pandèmia i amb la crisi social i econòmica que duu aparellada, amb raó ens sentim desorientats, angoixats i amb la sensació de ser a la intempèrie. Però la qüestió ve d’abans, de quan el creixement i el benestar semblava indefinit, si bé gastant tots els recursos naturals, que són els que són. Fins que l’any 2006 va explotar la bombolla, sobretot immobiliària, els vidres de la qual encara tallen.

Hem viscut als núvols de la realitat? Hem considerat que amb l’avanç de la ciència i la tecnologia i amb l’augment de l’esperança de vida ja tocàvem les vores de la immortalitat? Gairebé d’un dia per l’altre tot s’ha desfet com una ona a la platja. No és que hagi canviat res, la vida humana és fràgil, els humans som vulnerables i els recursos naturals són limitats, però somiàvem truites dibuixades en les pantalles dels nostres aparells digitals. La realitat s’ha imposat com un cop de puny. Les morts diàries han crescut per efecte d’un virus i les seqüeles de la Covid encara estan per estudiar. El confinament obligat ens ha posat de cara a la paret.

L’antropologia moderna estudiarà aquest malestar pretèrit que feia que masses de gent agafessin l’avió i anessin a l’altra punta de món per veure coses i no veure res, era fàcil comprovar-ho en la mirada astorada de qui ha de respondre un problema d’àlgebra. Poso aquest exemple perquè el problema ve de viure en la superfície de l’aigua sense experimentar la profunditat de la mar. Les ones es fan i es desfan, però la mar sempre hi és, i és immergint-nos en la mar (una imatge de l’esperit de la vida) que es troba no diria la felicitat en termes absoluts, en el món tot és relatiu, però sí la consciència que tenint el necessari per viure i prou salut no ens podem considerar desgraciats. En el nostre entorn la majoria no ho som si ho pensem bé. 

(article publicat a El 3 de vuit, 31 de desembre de 2020. A la imatge, una parada de mercat de Malta)

La felicitat de llegir

Per aquell racó de sol tamisat per la persiana de fusta pintada de verd hi passava un miracle de la vida. M’asseia en aquell racó –dos pams, potser tres- entre la persiana i la porta del mejador de casa de la meva àvia (perquè no dic casa del meu avi? Deu ser que l’àvia te més pes en el record). A l’hora de la migdiada, amb la casa en silenci absolut, m’asseia al ‘meu’ racó de sol tamisat i llegia. Era la meva hora predilecta: una hora de solitud acompanyada d’un llibre. Aleshores, jo i llibre esdeveníem una mateixa cosa, en aquella hora càlida com el ventre matern. Llegir per a mi tenia el valor màxim, la lectura em transportava del meu món a altres mons que convergien de nou en el meu món, enriquint-lo i expandint-lo. Va durar temps, aquest privilegi, aquella hora màgica dels estius. Devia començar quan tenia sis, set anys, i va concloure als catorze anys, quan vaig començar a treballar. Com que havia iniciat la feina al maig, aquell estiu em van donar una setmana de vacances que ni me’n vaig adonar que ho eren. Quan ara llegeixo en hores de sol, sempre tamisat per alguna protecció de les seves inclemències, recordo aquella mateixa sensació de benésser, de pura felicitat de ser al món llegint. També escrivint, tot i que escriure no em sigui tan senzill, no. A vegades em demana un gran esforç que mai no li nego. Com podria, si forma part de la meva vida.
(extret de La capsa verda)