Dies enrere vaig llegir que José
María Torres, excampió del món de karate, quan va deixar aquesta pràctica per
crear una empresa, va llençar a les escombreries tots els trofeus que havia
guanyat. Volia partir de zero, molt d’acord amb l’esperit que inspira el
karate.
L’any 1993, uns pocs anys després
d’haver decidit entrar en el camp de les lletres, vaig llençar el munt de trofeus
que havia aconseguit presentant-me a premis de tercera fila, és clar, però que
van donar empenta a la meva autoestima, però de la qual vaig voler prescindir
en aquest moment com a agafador. I és que de seguida vaig veure que el camí
literari que havia agafat cada dia seria més estret i encara no preveia fins a
quin punt.
Sempre m’ha semblat adient anar
deixant llast, que no em pesi res a l’hora de posar-me davant del paper. I si
alguna cosa em pesa la deixo ben allisada precisament al paper…
No parteixo de zero, a l’hora
d’escriure, ans al contrari. La memòria, l’experiència i la reflexió són
ingredients bàsics en el meu obrador. Però sí que parteixo de zero quant a la
meva actitud, que voldria sempre auroral. Aquesta llum naixent i amb olor de
bugada m’obre la ment i el cor. Així devia ser el primer dia… –aventuro amb la
imaginació. I em situo en l’aire net d’aquest primer dia sense por, mirant de
conduint la por, mirant de transmutar la por en llibertat en la mesura de les
meves forces, que són les que són més el desig de superar-les, conscient que
allò que m’empeny és més que el meu jo.
(extret de La capsa verda. A la imatge, una aurora en una finestra de casa)
