Som éssers periples, això diu la
carn. Però en algún racó d’aquesta carn s’hi amaga una fulguració que ens
llança més enllà del límit de la matèria: la memòria d’aquells que ens estimen,
l’admiració d’aquells que tenen el cor obert com per admirar… Però també hi ha
alguna cosa, en aquesta fulguració, que ens diu que no mor. Perquè vivim en la
carn, però també en aquesta fulguració que la sobrepassa.
Excel·lent dualitat: peribles perquè finim. Periples perquè seguim un camí.
ResponEliminaAls cementiris es poden veure els focs follets que emitim a partir de la nostra matèria orgànica.
A mar es veuen els focs de sant Elm o de sant Telm, que podria ser un dels periples seguits per la nostra energia d'estels errants, perduts en les tenebres exteriors que diu Jesús. Quin esglai, aquestes tenebres exteriors..Petons, Olga X.