Ho he escrit, em sembla, en altres ocasions. Tinc una idea al cap, que a vegades flueix com l’aigua d’una font. La inspiració és una manifestació de la gràcia pura. Però a vegades la idea s’hi està força temps perquè no troba l’escletxa per on sortir. I és que no troba el to… com si momentàniament fallés alguna connexió.
El to, això tan difícil de definir, té a veure no només amb la musicalitat sinó amb la personalitat literària de qui escriu. Sovint observo com el to, finalment trobat, marca el que serà l’obra futura: un poema, una narració, un assaig.
¿El to té a veure amb l’estil, allò que respon, més enllà del tema i de la forma, a la personalitat profunda de l’escriptor o escriptora?
Tens raó, de vegades coves una idea temps i temps, però no troba l'escletxa per on sortir, va madurant... i finalment un dia sense pensar-ho pren cos d'una manera que sembla senzilla, deu ser això del to.
ResponEliminaEl to, en música, es pot trobar encara que sigui desafinat. ¿Qui assegura que una tonalitat pugui ser pura? Per a uns ho serà, i per a altres no. Tot és subjectiu, o relatiu, depèn del filòsof que ho dictamini.
ResponEliminaI potser també té a veure amb l'estat d'ànim?
ResponEliminaSalut i molta imaginació per aquest any.
ResponElimina