Ho he escrit, em sembla, en altres ocasions. Tinc una idea al cap, que a vegades flueix com l’aigua d’una font. La inspiració és una manifestació de la gràcia pura. Però a vegades la idea s’hi està força temps perquè no troba l’escletxa per on sortir. I és que no troba el to… com si momentàniament fallés alguna connexió.
El to, això tan difícil de definir, té a veure no només amb la musicalitat sinó amb la personalitat literària de qui escriu. Sovint observo com el to, finalment trobat, marca el que serà l’obra futura: un poema, una narració, un assaig.
¿El to té a veure amb l’estil, allò que respon, més enllà del tema i de la forma, a la personalitat profunda de l’escriptor o escriptora?
