Aquests dies donen molt de sí, ja que les festes sembla que els allarguin no el sentit de les busques del rellotge sinó en el temps de l’amistat.
Una amiga em comenta un fet que segur que molts de nosaltres hem experimentat tantes vegades: la nostra psique recorda ‘aniversaris’, encara que no siguin al calendari convencional. Són aniversaris de fets personals amb un component traumàtic, la petja dels quals és més o menys intensa. La psiquiatria té un nom per aquesta memòria, segons recordo haver llegit en un dels llibres de la doctora junguiana Jean Shinoda Bolen: “reaccions d’aniversari”, que provoquen diversos malestars, ja sigui a nivell físic o psíquic, o totes dues coses alhora.
La qüestió, que es pot enfocar de moltes maneres, cadascú la seva, en general suposa un aprenentatge de les nostres pròpies reaccions enfront de fets passats, així com una nova oportunitat per a resoldre algun fil –algun problema- que se’ns hagi escapat del teixit de les nostres vides.
Això és el que li dic a la meva amiga, perquè és el mateix que em dic a mi mateixa.
Una amiga em comenta un fet que segur que molts de nosaltres hem experimentat tantes vegades: la nostra psique recorda ‘aniversaris’, encara que no siguin al calendari convencional. Són aniversaris de fets personals amb un component traumàtic, la petja dels quals és més o menys intensa. La psiquiatria té un nom per aquesta memòria, segons recordo haver llegit en un dels llibres de la doctora junguiana Jean Shinoda Bolen: “reaccions d’aniversari”, que provoquen diversos malestars, ja sigui a nivell físic o psíquic, o totes dues coses alhora.
La qüestió, que es pot enfocar de moltes maneres, cadascú la seva, en general suposa un aprenentatge de les nostres pròpies reaccions enfront de fets passats, així com una nova oportunitat per a resoldre algun fil –algun problema- que se’ns hagi escapat del teixit de les nostres vides.
Això és el que li dic a la meva amiga, perquè és el mateix que em dic a mi mateixa.
Va bé de dir-ho en veu alta de tant en tant. És tot un ritual treure cada any els aniversaris dels fets personals.
ResponEliminaHe trobat molt oportú aquest article sobre les "reaccions d'aniversari" perquè precisament avui fa un any d'un d'aquests episodis ben traumàtics, i que malgrat l'esforç no em puc treure del cap. Afortunadament, també avui fa tres anys d'una altra "reacció d'aniversari", aquesta vegada molt agradable: el retrobament amb una amiga vilanovina després de trenta anys d'haver-nos perdut la pista.
ResponEliminaSens dubte, totes les vivències, ben canalitzades encara que costi, ens fan més sàvies i per tant, més riques.
Una abraçada, Teresa.
I tant, que sí, perquè la pròpia història s'escriu al marge del calendari i a vegades els fets són més impactants que els sants o aniversaris.
ResponEliminaPerò compte, no sempre han de ser dolents, sinó que n'hi ha de gloriosos i escrits en llibres o partitures.
En llegir els vostres comentaris, de sobte m'ha assaltat el record: tal dia com avui fa exactament 40 anys que la persona que estimava em va deixar plantada!
ResponEliminaLa reacció està explicada figuradament a "La crisàlide". Però el que voldria posar de relleu és que de manera inconscient he escrit aquest post... La lectura és oberta.
Jo ploro per ser i fer-me gran, per la pèrdua de la "normalitat" quan va néixer el meu fill petit, per la meva tieta quan la gran va néixer... i a pesar de tot celebro ser viva i fer-ne partícip tothom.
ResponElimina