Entre les lectures d’autors contemporanis, incorporo lectures d’autors clàssics, sempre sorprenentment actuals. A estones, doncs, aquests dies vaig llegint Mi religión y otros ensayos breves, de Miguel de Unamuno. L’assaig titulat precisament Mi religión és una declaració de principis del seu autor, quan diu, i tradueixo: “La meva religió és buscar la veritat en la vida i la vida en la veritat, tot i sabent que no he de trobar-les mentre visqui.”
No, és clar, ja que la veritat és un absolut i nosaltres, humans, ens movem en el terreny del relatiu. Però hi ha aquest instint vers l’absolut del qual el relatiu procedeix, que ens empeny al retrobament amb aquesta font en última instància. En algun moment d’aquest camí veiem, si és pot dir així, el perquè d’aquest impuls, que és de naturalesa espiritual; veiem el destí de tanta fatiga d’anar contracorrent de la peresa i de la son, veiem que hem de complir aquest destí que no és altre que el de ser humans en el sentit més ple del terme.
Ahir va fer setanta-cinc anys que Miguel de Unamuno va morir a Salamanca, refusat pels uns i pels altres (en el seu cas, per les dues Espanyes), com reportava López-Burniol en un article publicat a La Vanguardia, i en el que recordava una de les seves frases: “Acostuma a dir-se, amb raó, que cada boig té el seu tema; i el meu tema és el de l’espiritualitat, el de l’estat íntim de les consciències d’un país i les seves inquietuds supremes.”
Els qui hagin llegit les coses que he escrit en aquest blog i les dels meus papers, hauran endevinat que, salvant la distància oceànica que em separa del saber del mestre Unamuno, el meu tema (la follia que conscientment no vull evitar) és també l’espiritualitat, o l’estat íntim de la consciència que, al meu entendre, ens fa ser qui som: criatures responsables del ser ser.
Bon començament de l’any 2012!
Pel que fa als principis expressats pels pensadors amb bona fe i respecte per als altres, res a dir: escoltar o llegir i fer-nos les reflexions convenients.
ResponEliminaPel que fa al nostre obrar... com més visc més sé que estem determinats per les reaccions internes del nostre cos: cervell, cor, budells... No sabem com seríem si la nostra màquina funcionés a la perfecció. I la perfecció no existeix.
Un gran pensador o molt més que això, més oblidat del que caldria.
ResponEliminaTenim una mica oblidats els mestres, i això no ens va bé.
ResponEliminaI pel que fa al nostre obrar, i tant que depenem del cos! És per aquesta raó, em sembla, que hem d'aprendre a través del cos, cadascú el seu.
Sentir-te propietari de la veritat absoluta pot fer-te sentir superior als demés i això sempre es perillos tu mateixa ho has dit i fins i tot el poder de les paraules es relatiu
ResponEliminaLa follia és més bella que el seny, deia Sòcrates, perquè la follia neix del déu i el seny neix entre els homes...
ResponEliminaBon any, estimada amiga!
Depenem de les paraules, que són convencions. La paraula veritat -o realitat, o essència, o...- no és la veritat, i això és el que intuïm. D'aquí ve que tinguem tanta necessitat d'esbrinar-ho perquè intuïm que la veritat és la vida, això que vivim i a vegades no sabem que vivim... Podríem escriure tot un llibre, oi Rosa, i encara no ens hauríem aclarit. Però buscar la veritat és això que estem fent, anar-hi, anar-hi...
ResponEliminaAnar-hi, anar-hi la cerca és la vida.
ResponEliminaBon any Teresa.
Una abraçada
No m'he interessat mai per Unamuno perquè el meu pare m'havia dit més d'un cop que publicava en un diari de Madrid una columna regular amb un personatge, don Venceslao, que de vegades "salía con la escopeta a matar catalanes". M'agradaria saber si era cert o si hi va haver algun error de comprensió per part meva.
ResponEliminaPerdó,la memòria m'ha traït, el personatge d'Unamuno crec que era "Don Clodoaldo"
ResponEliminaVaja amb Don Clodoaldo! No estaria gens bé, no, que hagués dit que sortia amb l'escopeta a matar catalans. Una ment privilegiada pot tenir forats, i aquest en seria un de ben gros. Salutacions, Jordi.
ResponElimina