Els nostres

¿Qui no ha tingut mai la temptació de fer un àlbum familiar amb els retrats de la família? M’estic referint no a retrats fotogràfics, que d’aquests al món n’hi ha un fotimer, sinó a retrats textuals, literaris. He de confessar que jo sí, i que ja en tinc algun d’esbossat, no acabat encara perquè hi vaig posant i traient coses. I és que un retrat literari és una mica com la vida, que no s’acaba fins que no ens han enterrat, tot i que això tampoc no és el final de res, ja que resta la memòria.

Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941- Nova York, Estats Units, 1990), periodista i escriptor del qual he llegit amb expectació creixent tots els llibres que fins ara s’han traduït al català –considereu-me, doncs, dovlatovniana-, es va atrevir a fer un retrat de la seva família que abarca tot el segle XX. Va titular aquest àlbum Nashi, o sigui: Els nostres, i acaba de ser publicat per Labreu Edicions, que va iniciar la seva col.lecció de narrativa La intrusa amb un altre títol de Dovlàtov, La zona.

Tot allò que no se sap gaire de la complicada vida russa d’ençà la sovietització fins que Sergei Dovlàtov va emigrar als Estats Units, es troba en aquest retrat de grup amb un protagonista destacat en cada relat. I és que els membres de la família de Dovlàtov elevats a categoria de personatge donen molt de sí. El mateix Sergei Dovlàtov és un personatge per a ell mateix, ja que tota la literatura d’aquest escriptor mort tan prematurament a causa de l’alcohol (la qual cosa, per cert, és bastant habitual en aquelles contrades), és autobiogràfica.

Sergei Dovlàtov era fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena jueu. El retrat de grup comença precisament amb la figura de l’avi patern, Moissei, un pagès una mica ferèstec de caràcter i fill del poble de Súkhovo. Fins i tot al Caucas el tenien per un home geniüt, escriu el nét, que se li assembla si més no per la seva configuració física, gegantina.

Amb el seu habitual llenguatge cenyit, tallant i d’imatges poderoses, Sergei Dovlàtov va rememorant aquests personatges irrepetibles com som irrepetibles tots nosaltres quan un gran escriptor ens posa en el seu focus d’observació. Un capítol que pot sorprendre és com l’autor va començar a relacionar-se amb la seva dona, Elena Ritman. És clar que, com he dit, no coneixem gaire la vida russa.

I és per aquest motiu que l’escriptura de Dovlàtov ens imanta, com en el seu dia ens va imantar la de Lev Tolstoi, la de Fiòdor Dostoievski, la de Borís Pasternak, o la del també dissident Aleksandr Soljenitsin. Dovlàtov, un existencialista i descregut a la seva manera (ja que en l’escriptura sí que hi creu!), posa al dia els envitricolls quotidians pels quals ha de passar la gent de la vella Unió Soviètica atrapada en l’atmosfera d’un règim totalitari, injust i arbitrari fins a l’absurd. Un, una, se’n surt com pot, ens ve a dir Sergei Dovlàtov. Cal dir que el primer llibre que va escriure Dovlàtov va ser destruït pel KGB sense contemplacions.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de gener de 2015)

El vell Lleó

De vell, Lev Tolstoi (1828-1910) tenia l’aspecte d’un anacoreta per mor d’aquells ulls incisius i plens de foc pentecostal que recorden els ulls que potser havia tingut Moisès quan va rebre les taules de la Llei al Sinaí: uns ulls brillants com teies ardents que veien més enllà del comú. Per aquesta raó, cap a la meitat de la seva vida, Tolstoi ja havia esdevingut una autoritat moral que encara perdura.
El gran escriptor que tan d’èxit havia obtingut amb les novel.les Guerra i pau, Anna Karènina, La mort d’Ivan Ílitx o La sonata a Kreutzer, per citar les més conegudes, i del qual enguany commemorem els cent anys de la seva mort, a causa de les seves idees havia anat desprenent-se no només de tota vanitat sinó també de les seves possessions materials i els drets d’autor, amb gran disgust per part de la seva dona fins arribar a la bogeria, com van tèmer i van patir marit i fills.
Sofia, cada vegada més allunyada del pa de l’esperit amb què Lev s’alimentava, es va tancar en la vida material i en l’àmbit de la vida domèstica, com reporta Mauricio Wiesenthal a El viejo León. Tolstoi, un retrato literario (Edhasa), i tradueixo: “Es va anar tancant en el seu món material i en les recompenses dels néts, les reunions de família, la satisfacció del deure acomplert…”
Lluny quedava la dona-companya, i fins i tot inspiradora, que passava en net els textos del marit, que els llegia i comentava, que feia suggeriments. Les cròniques diuen que devem a Sofia Tolstaia el fet que les descripcions de les batalles de la guerra napoleònica a Guerra i pau no fossin més llargues i detallades del que ja són. Era una qüestió de mesura, tal com l’escriptor va reconèixer.
Mesura, però, que va fallar en les relacions del matrimoni, cada vegada més deteriorades, a desgrat d’ells, perquè s’estimaven. Després de cada tempesta esquitxada de paraules ofensives la parella es perdonava i tornava a començar: “A vegades era Lev qui agafava el bastó i el seu sarró i fugia de casa per a tornar al cap d’unes hores amb el gest sorrut i ofès. Altres vegades era Sofia qui emprenia el camí de Kiev, disposada a marxar.”
Però la nit del 28 d’octubre de 1910 Tolstoi va fugir definitivament de casa seva a Iàsnaia Poliana. Encara era fosc quan va pujar al cotxe de cavalls que va travessar el bosc en direcció desconeguda. L’acompanya el doctor Makovitski, ja que Lev era vell i la seva salut delicada. Lev s’havia despertat a mitjanit i havia sentit com Sofia registrava els papers del seu despatx, havia vist com llegia el seu diari secret… Punt i final. Lev Tolstoi ja no va poder resistir més aquella situació de gelosia i setge psicològic perquè sentia que li quedava poc temps de vida i necessitava fer-se un espai de tranquil.litat i preparar-se per a la mort: “Desitjo la soledat…”
No obstant, en el seu exili forçat, enviava cartes a Sofia, tot i que li deia, després que ella intentés suicidar-se a l’estanc de casa seva: “No somiïs la meva tornada. T’aconsello que et resignis, que t’amollis a la teva nova situació i, sobretot, cuida’t”.
Quan Tolstoi era ja al seu llit de mort en una petita estació de tren, sense coneixement i amb els ulls tancats, Sofia, que havia arribat de Iàsnaia Poliana, va demanar de veure el seu marit. Va agenolla-se al seu costat, li va fer un petó al front i a les mans, i li va dir: “Perdona’m”. Finalment Sofia havia comprès Tolstoi, l’home que havia escrit la seva conversió espiritual a Confessió? L’amor humà, tot i que imperfecte, quan és gran és també obert. El perdó era, doncs, una abraçada per a tots dos.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de setembre de 2010)

Les mans de l'escriptor

Escriu Tatiana Tolstoi al seu llibre de memòries sobre el seu pare, Lev Tolstoi (1828-1910, enguany farà 100 anys de la seva mort), que mai no podia mirar les mans del seu pare -no gaire maques, ossudes, amb les venes en relleu- sense emocionar-se pensant en el que aquestes mans, obeint l’esperit, havien transmès a la humanitat.