A peu pla,les perspectives no són les mateixes.
Ens veiem com figures en desconcert
que miren amunt i arreu
per carrers pujant i baixant
com una atracció de fira.
Caminem entre cotxes que botzinen,
perduts entre edificis pintats de grafitis,
alguns fins al pis vint-i-set, o trenta.
(Els xicots fan curses
per veure qui s’enfila i pinta de més amunt).
Sentim vertigen
quan ens assenyalen una alta favela.
Centenars de ‘sense casa’
hi viuen sense llum,
sense aigua,
sense ascensor,
sense res.
(del poemari inèdit: Quan Jurupari era déu)
