Coneixement

Aquella ciència adquirida a l'escola

és una cosa i l'amor és una altra,

diu el poeta sufí Jalal ad-Din-Rumi.

Ens ho han dit i repetit des de diferents creences i filosofies: el veritable coneixement procedeix de l'amor. L'amor és una força que acosta, que uneix allò que està separat. Des de la fragmentació no podem conèixer la Unitat. Som a l'exili, sens dubte, fins que no arribem al Lloc de l'Amor. El mateix amor és la guia.

(A la fotografia, un treball fet a la paret d'una cel.la del Palau de l'Inquisidor de Birgu, a l'illa de Malta. Aquesta era la cel.la de les dones. La rosa és un símbol de l'amor)

Wert i l'obscurantisme

La llei Wert, d’altra banda tan bel.ligerant amb la cultura i la llengua catalana, és un atemptat contra el necessari coneixement per a considerar-nos civilitzats. Remeto els lectors a una carta enviada des de Palma de Mallorca a La Vanguardia (18 de maig de 2013) per part de la professora de filosofia Eva Navarro Martínez. Al final de l’article diu, literalment: Ver el mundo sin la percepción de la filosofia es sinónimo de padecer una miopía mental. Desde luego, en España no saldremos del oscurantismo sólo con traducir al inglés la ignorancia que padecemos. Amb propietat, la professora Navarro parla en present: la ignorància que patim. És clar. Perquè, llevat d’un tant per cent no gaire gran, no tinc la impressió que mai hàgim sortit de l’obscurantisme, i ara encara ens volen fer anar més lluny en aquest camí del qual hem de buscar una drecera urgent!

Diòtima de Mantinea

A El Banquet de Plató, Sòcrates, l’últim a intervenir en el debat, diu haver après de Diòtima, una dona sàvia de Mantinea, una “mestra” veritable, la veritat sobre l’amor. Els senyors filòlegs han discutit molt sobre l’existència de Diòtima, potser per una misogínia que els ha fet creure, erròniament, que cap dona pugui ser una “mestra” veritable.

Les coses van canviant, però, i per bé. I si Diòtima va existir o no, és irrellevant. Plató, per boca de Sòcrates –quin joc de miralls!- dóna a Diòtima autoritat per parlar de l’amor, i ella ho fa de manera tan insòlita que contrasta amb la mentalitat grega de l’època.

No podia ser d’una altra manera. Llegint filòsofes he trobat una gran diferència en el seu pensament respecte del pensament generalitzat. El seu tendeix a lligar l’universal, el personal i les qualitats pròpies del gènere. Una tríada que sempre m’ha semblat més acostada a la realitat, sense perdre’s tant en especulacions. I és que l’amor sí que és el “mestre” veritable i elles, les Diòtimes, sembla que no només hi han pensat sinó que el viuen en forma de coneixement. 

Instint de recerca

La recerca del coneixement és obra d’un instint tan potent com ho pot ser satisfer la gana, només que d’una altra naturalesa més subtil.

(a la fotografia, vista de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, una vista pintada per Miró)

Recerca

En Vicenç P. L., un amic de joventut, una persona que sembla que em va conèixer força bé –els altres complementen la nostra imatge- m’havia dit moltes vegades: Et veig de velleta sempre amb una carpeta sota el braç.

El camí de la vellesa, tot i que la vida física ara s’ha allargat molt i el concepte de vellesa s’hagi desplaçat en el temps, el vaig iniciar el març passat, quan vaig complir 60 anys.

El meu amic va tenir una bona visió de les forces internes que m’empenyen i que s’encarnen en el contingut d’aquesta carpeta. En efecte, mai no he deixat de dur aquesta carpeta sota el braç, imatge de traginar a prop del cor la meva dèria lul.liana per explorar la naturalesa de la realitat, això tan mòbil i etern alhora, i dels papers –ara també en pantalla!- que en donen testimoni.

La figura de la velleta i la seva carpeta em sembla fantàstica perquè descriu molt gràficament el que els filòsofs grecs ja sabien, i que jo vaig aprenent pel camí: el coneixement, el saber, és sempre recerca.