L’any 1934, l’escriptora Llucieta Canyà, representant del feminisme catòlic de l’època, va escriure un assaig que va tenir molt d’èxit: L’etern femení, una guia moral de les dones des de l’adolescència fins a la maternitat. No obstant això, Canyà hi defensava el sufragi universal i la participació de la dona en la vida pública fins arribar a dir que ser una bona esposa i mare de família era compatible amb estar al capdavant d’una batllia.
La crítica moderna ha titllat el feminisme de Llucieta Canyà com un feminisme conservador i tebi, i ho era, als nostres ulls. Però el seu missatge devia calar fons, en les seves lectores, encara que va quedar interromput pel franquisme que va tornar a tancar la dona a casa. La meva mare llegia amb molt d’interès els articles que en els anys cinquanta Llucieta Canyà publicava a Lluvia de rosas, una revista de caire religiós que editen els carmelites descalços que tenen cura del Santuari de Teresa de l’Infant Jesús a Lleida. La mare era devota, com ho va ser el mateix papa Francesc, d’aquesta monja francesa que va morir tuberculosa a l’edat de vint-i-quatre anys i que l’Església va declarar Doctora. Fent elogis dels articles, la mare deia que Llucieta Canyà era l’autora de L’etern femení. Amb les seves amigues, havia llegit de grat el llibre dividit en quatre parts: La noia, La muller, La mare i L’actuació política i social de la dona
Seria interessant saber com li va sorgir a Llucieta Canyà la idea de l’etern femení. Cert que era culta: va estudiar Magisteri i Dret i va col·laborar a la secció diària ‘Món femení’ a La Veu de Catalunya. L’etern femení és un arquetip psicològic i un principi filosòfic que idealitza un concepte immutable de dona. El concepte de l’etern femení (en alemany: das Ewig-Weibliche) va ser important per a Goethe, que el va introduir en la seva obra Faust. Aquest arquetip és encarnat per Margarida, com Beatriu l’encarna en la Divina Comèdia de Dant, o Laura en les obres de Petrarca. Eugeni d’Ors també se’n va servir, però el seu etern femení a més de la Ben plantada l’encarnen altres figures femenines. La gràcia de l’etern femení de Llucieta Canyà és que li dona ales pel fet d’animar les dones a tenir un paper actiu a l’àgora.
(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2026)

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada