Teràpia

Segurament la teràpia consisteix en anar modificant, sense estrafer-lo, el relat amb què s’arriba davant del terapeuta. El treball de modificar-lo no és del terapeuta sinó del consultant. La informació –el que es diu no només de forma directa sinó sobretot de manera indirecta- que va sorgint de les consultes dóna eines al terapeuta per ‘ajudar’ al pacient a ‘enfocar’ el relat des d’un altre punt de vista. A partir d’aquí es pot anar modificant el relat sense estrafer-lo. El fet d’explicar-lo d’una altra manera pot tenir un efecte guaridor, i aquest és l’objecte de la consulta.

Ajudar algú -o a nosaltres mateixos!- a enfocar d’una altra manera el relat que corseca, mirar-lo des d’un altre angle allibera del seu pes. Però això demana sortir d’un mateix i escoltar -o escoltar-se en profunditat- no perquè ‘l’altre’ –el terapeuta, el familiar, l’amic, nosaltres mateixos en aquest paper- tingui més raó, sinó simplement perquè enfocar les coses des d’altres perspectives ajuda a veure-hi millor.

Imatge (artística) de la tardor

Al Celler de “Can Ginestar”, de Sant Just Desvern, té lloc l’exposició ARBRES, del col.lectiu Artsanjust. Es podrà veure fins al 20 de novembre. La fantàstica instal.lació de la fotografia porta per títol “Coberta de Tardor”. És obra de l’amiga Dolors Puigdemont.

Forma i contingut

La poesia és un bon exemple de com la forma no es pot considerar independent del contingut. La rima, la mètrica, el ritme, la cadència, la musicalitat expressen quelcom que seria impossible d’expressar sense aquests ingredients que no són, doncs, un ornament, sinó part imprescindible del poema.

U i molts tot és u

Al Daodejing, o El llibre del 'dao', es llegeix: "El 'dao' engendra l'u; l'u engendra el dos; el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses."

De manera que allò que sembla més petit, l'u, en realitat és el més gran, ja que l'u (o l'U) conté totes les coses.

Improcedent

La notícia, un requadre en les pàgines salmó de La Vanguardia del dia 20 d’octubre, es feia ressò d’una pregunta duta a terme per un usuari de Telecinco publicada a la seva pàgina web. Es va retirar “per improcedent” després que fos assenyalada l’existència d’aquesta pregunta al web de Telecinco per part d'E-noticies: “Si tinguessis un fill què prefiriries? que fos homosexual, que fos negre o que fos català?”

Malauradament, no han passat gaires dies perquè Gregorio Peces-Barba, un home il.lustrat, se suposa, ratifiqués una opinió sobre els catalans igualment “improcedent”.

Vicis i virtuts

En la meva infantesa i adolescència, es parlava, i no només a les esglésies, de vicis i virtuts. Una i altra paraula semblen haver desaparegut del llenguatge corrent de tal manera que si algú les diu sembla que parli d’un temps que mai no ha existit. A mi em semblen paraules exactes per dir el que senzillament volen dir com a tendències contraposades en el cor dels éssers humans. En aquest cor, si ho volem, es poden elevar temples a la virtut i excavar masmorres per als vicis.

Dol

Quan mengem de pressa ens ennueguem. Quan caminem més de pressa del que poden les nostres cames, correm el perill de caure. No obstant això, sembla que no es vulgui respectar el temps que demana cada cosa. Anem estressats, amb el cap a un pam del cos, a vegades fins i tot voluntàriament perquè ens empenyen i no som capaços d’aturar-nos. Més que caminar ens fan caminar: cal agafar les regnes a les nostres mans i dir prou.

Un dels temps que cada dia es respecta menys és el temps del dol. Es mor algú que estimes i sembla que no hagi passat res. En el temps de la intranscendència entronitzada, la majoria de gent no et consola, simplement t’empeny perquè oblidis el més ràpid possible el mal tràngol. Doncs no senyor, no senyora. Fer el dol no només és necessari i sanitós per a l’ànima adolorida sinó que demana un temps llarg. Un any pel cap baix per anar curant les ferides, dos anys per tornar al centre vital des d’on recordar la figura de la persona estimada sense aquell dolor agut que aclapara.

Si tots coneixem aquesta experiència, ¿per què ens hem endurit fins al punt de no mirar de comprendre que la persona que ha perdut un ésser estimat passa per estats anímics que hem de respectar? Cal entendre fins i tot aquella ràbia, fruit de la rebel.lia contra la vida que sembla injusta, que algunes persones experimenten en un moment determinat. Després ja ve la calma. Perquè al final s’acaba entenent que la vida no és justa ni injusta, simplement és com és i ho hem d’acceptar.

Si el naixement d’una criatura és una lliçó de vida, també ho és la mort d’algú. Aleshores, ¿per què aquest refús a acostar-se a allò que per la seva mateixa naturalesa ens explica radicalment com a éssers humans en el doble vessant de limitats i d’infinits? Perquè infinita és la vida que ens conté, ja sigui sota terra ja sigui asseguts a la taula compartida.

Dies enrere, el doctor Broggi fill ens convidava a no deixar que ningú s’apropiï de la nostra mort, a viure amb intensitat la vida fins al final, això sí, sense patir inútilment. Hi ha cures pal.liatives a les quals ens podem acollir amb tota lucidesa. Morir amb lucidesa és una sort, un privilegi que a vegades es rebutja. Sovint se sent dir: “Vull morir sense assabentar-me’n”. No sabem la mort que tindrem, però a mi si em deixen escollir trio morir amb el cap clar de la mateixa manera que trio viure amb consciència de viure.

De la mateixa manera que no ens hem de deixar arrabassar la nostra mort, no ens hem de deixar arrabassar el temps de dol per les persones estimades. Es necessita un temps per assimilar la pèrdua, cadascú el seu temps. Un cop passat el dol, els morts ens fan dolça companyia. Aleshores les llàgrimes de dolor i d’impotència es transformen en llàgrimes d’alegria íntima: és el regal que ens fan els nostres morts.

Aquests propers dies –dia de Tots Sants i dia dels Difunts- és tradicional anar al cementiri a retre’ls memòria, a posar flors a les seves tombes. Morts llunyans que cada dia apareixen en el nostre record tan vívids com els morts recents. I és que els morts ja no estan subjectes al temps i això els fa intemporals. L’observació d’aquesta realitat ens porta a pensar sense contradir la ciència –com així ho han cregut també durant mil.lennis religions, savieses i espiritualitats diverses- que res no mor, tot és viu, només que en una altra forma d’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’octubre de 2011)

París es balanceja...

París es balanceja com una cançó de bressol. Una teranyina de somnis embolcalla el perfil metàl.lic de la Tour Eiffel.

Els límits de la felicitat qui sap on són quan em miren els seus ulls esbatanats per Amor i la sorpresa del seu descobriment.

Iniciem el trajecte de tornada a casa agafats de la mà. Em deixa a la porta. Al cancell, un bes furtiu nodreix els llavis del desig incipient.

Plantada com la dona de Lot, tota jo sal de la vida!, no goso moure’m de por que es desfaci l’encant.

Alba i cendra a París. Editorial Comte d'Aure, 2011

Anima i animus

Segons la Càbala (o Kabbalah), els elemens femenins i masculins de l’ànima (de tota ànima, ja sigui la d’un home ja sigui la d’una dona) provenen de les esferes còsmiques, ja que l’ànima és una combinació dels principis mascle i femella, o Nefesh i Shajah. C.G. Jung ho diu de manera semblant: anima i animus. 

Explorar aquests elements dins nostre, més encara, harmonitzar-los, casar-los, quina aventura vital!  

Digueu-li consciència

Al llibre De Verbo Mirífico, del renaixentista Johannes Reuchlin, es troba escrit: "Senyor, lliura la meva ànima del llavi pervers i de les paraules fraudulentes."

"Molts polítics, banquers, professionals de diverses disciplines i intel.lectuals deshonestos no han sentit mai ni volen sentir res semblant", em diu una amiga. "A més, no creuen en el Senyor!" "Però bé deuen creure en la consciència -li dic jo-, o en això tampoc...?"

Sirenes

La sirena es descriu com un ésser de mig cos de dona i cua de peix, que ha personificat la bellesa inaccessible, l'aparença enganyosa, l'atracció pel desconegut i, per sobre de tot, el misteri del mar. Però Andersen va recrear aquest mite clàssic i va convertir la sirena en un ésser capaç de la més gran abnegació.

La sirena d'Andersen renuncia a la seva immortalitat per l'amor d'un home que al final la rebutja.

Lliçó a ulls de la dona contemporània: mai no hauríem de renunciar a la pròpia naturalesa.

(a la imatge: pintura de Sabina Álvarez)

Biblioteques

No sé si els llibres en paper perillen o no, a casa continuem a comprar-ne i es pot dir que no hi ha dia que no hi entri un llibre. La nostra biblioteca és enorme. Tant que hi ha molts llibres fora de la biblioteca, vull dir que als prestatges ja no ens hi cap res més i tenim llibres pertot.

Però hi va haver un dia que jo no en tenia cap, de llibre, i em delia per llegir-ne. La primera biblioteca que hi va haver a casa dels meus pares la vaig fer jo, i durant la meva vida n’he fet més d’una, de biblioteca, fins i tot la biblioteca preciosa que em van robar de resultes de la separació. D’aquest episodi n’he parlat en altres llocs. Només diré que per poder preservar tres llibres de l’ànima, llibres d’aquells que s’estimen com un tresor, vaig haver de prendre’ls com si fos un lladre de mi mateixa. Algun altre, pocs, els ha recuperat la meva filla. En aquestes circumstàncies doloroses encara hi ha qui vol fer mal de manera superlativa, i a mi el pitjor mal que em podien fer era prendre’m la biblioteca.

No sóc pas el primer cas d’escriptora que s’ha format llegint llibres de biblioteques alienes, ja sigui la biblioteca de l’escola, del barri o del municipi, ja siguin biblioteques familiars com la d’uns cosins de la meva mare o la dels pares d’amigues meves. Conscient del valor que tenen els llibres per als seus amos, sempre els vaig tornar religiosament.

Res de més terrible que no et tornin els llibres. Més d’una vegada i més de deu vegades he hagut de tornar a comprar llibres deixats, la qual cosa cada dia és més difícil, ja que a les llibreries poc hi ha llibres de fons i llibres publicats deu anys enrere, per exemple, ja són absolutament introbables. Sort de les llibreries virtuals que vénen llibres de segona mà: en més d’una ocasió m’han resolt el problema. Perquè hi ha llibres que no puc deixar de tenir, llibres que consulto cada vegada que ho necessito, llibres que formen part de la meva geografia mental.

N’estic certa que sense haver llegit el que he llegit i en les circumstàncies en les que ho he llegit, jo no seria l’escriptora que sóc. En la biografia de tot escriptor hi ha llibres fundacionals, generalment llegits en la infantesa o en adolescència, com aquells llibres que Jacint Verdaguer va llegir a la biblioteca de Vic, i que segons es diu el van fer néixer com a poeta i creador d’un català excepcional.

La mare d’Albert Camus, Catherine Sintes, néta d’emigrants menorquins a Alger, era analfabeta. Però la dona empenyia el fill perquè anés a llegir a la biblioteca del barri. El futur premi Nobel de 1957, l’escriptor que va atrevir-se a desafiar intel.lectualment Jean- Paul Sartre, el filòsof aleshores tan rellevant i al costat del qual s’havia format, va descobrir a la biblioteca de la seva joventut que els llibres eren com finestres obertes al món.

Més d’una biblioteca, doncs, podria dir-se que és la mare de tal o qual escriptor. La meva va ser la biblioteca de l’escola, ampliada a la biblioteca que tenia al seu despatx donya Rosa Robert, la directora. Donya Empar, la mestra que jo tenia aleshores, veient que ja havia esgotat els llibres de la biblioteca, va sol.licitar a la directora d’obrir-me les portes de la seva. Va ser com si m’haguessin obert les portes d’una catedral. Vaig entrar en aquell recinte convençuda que en aquells prestatges de bona fusta hi havia tot l’or del món. I metall pur, metall incorruptible pel seu valor espiritual han resultat ser per a mi alguns dels llibres que vaig llegir aquells anys (entre els deu i els catorze), seleccionats per donya Rosa, que els depositava a les meves mans delicadament, com si fossin copes de cristall.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 21 d’octubre de 2011)

Esmeralda Cervantes

Sabeu qui va ser, Esmeralda Cervantes? Jo no en sabia res, i greu que em sap, fins que he llegit l’article de Fabiàn Estapé, publicat a El Punt Avui, que n’explica tots els detalls. Esmeralda Cervantes és el pseudònim de Clotilde Cerdà Bosch, filla de Clotilde Bosch, l’esposa d’Ildefons Cerdà, que la va adoptar com a filla. Clotilde Cerdà, una dona de molt talent, va ser una arpista molt famosa de seva època. Però al mateix temps va ser una “personalitat intel.lectual destacada amb idees republicanes, federalistes i lliurepensadores.” I aquí és on topem, no només amb les esglésies religioses sinó també amb les esglésies pseudoprogressistes, tant o més estretes que les primeres, pel que reporta Fabiàn Estapé. Per a qui ho vulgui saber, diu, Clotilde Cerdà va ser iniciada a la maçoneria l’any 1880, i atenent la seva ideologia liberal i de caràcter filantròpic, va fundar l’Acadèmia de la Il.lustració de la Dona.

Fabiàn Estapé està escandalitzat, ja que sembla que en la biografia d’Esmeralda Cervantes que ja s’ha publicat al Diccionari biogràfic no consta res de tot això. Encara som aquí, amb la ment tancada com una closca d’ou. El pitjor, però, és que la tergiversació o omissió de dades, en aquest i en altres casos, es va perpetuant i pel que sembla ningú no diu res. De debò hem entrat al segle XXI?

Picasso i la matèria

Llegeixo María Zambrano. Ho faig de tant en tant, la seva és una filosofia que alimenta. En un llibre seu que no tinc, Algunos lugares de la pintura, que l’altra setmana, en el nostre viatge a Madrid, vaig consultar a la Biblioteca Nacional, vaig trobar aquesta valenta afirmació, que tradueixo: “L’art de Picasso és el document més fidel de la nostra època i com a la nostra època se l’acusa de no tenir ànima.” I encara afegeix: “Humà, enterament humà, l’art de Picasso refusa el diví.” En efecte, l’art de Picasso sembla que refusi donar a entendre el transcendent de la matèria, ja que en tantes de les seves obres la deixa nua i esparracada a la vista, “reduïda a pols”, com la filòsofa diu en un altre paràgraf.

Llengües i tradició

“El medi de la tradició és el llenguatge i cada llengua és una visió del món”, escriu Javier Moreno al seu recomanable llibre Muchas religiones, una verdad (Erasmus).

I és que el llenguatge -les diverses llengües- és tant una eina de comunicació com una via de transmissió de l’experiència humana viscuda per unes comunitats determinades. Preservar les llengües, el patrimoni que comporten, no només és necessari per no empobrir la cultura general sinó també la pluralitat d’expressions de l’experiència. No sembla gaire democràtic, doncs, menystenir-les, i encara menys intentar fer-les desaparèixer -no hi ha llengües superiors a les altres- per mètodes sofisticats però efectius. Allò tan conegut de “sin que se note el cuidado.”

(a la imatge: esglèsia de Sant Jaume Sesoliveres (Anoia), el poble on va néixer el meu pare)

Inspiració

En la inspiració se sent… com ho diria, una ajuda, una influència que ve d’una força superior. Però la inspiració no suplanta la feina titànica d’escriure. Qui escriu és l’agent actiu del seu propi treball, tot i que experimenti aquest, com ho diria, suport?

Tradició és també modernitat

La tradició –no el tradicionalisme- procedeix de l’experiència acumulada per la humanitat, és saviesa adquirida per les generacions que ens han precedit i que ens han traspassat. La tradició viscuda amb respecte i creativitat ens dóna eines per entendre el present i projectar-nos en el futur. Si una societat prescindís de la seva tradició seria com algú que llencés a la claveguera la seva experiència, la seva memòria, en realitat allò que és. És per aquest motiu que cal entendre la tradició com una potència dinàmica, ja que si nosaltres evolucionem la tradició evoluciona amb nosaltres.

Andante Sostenuto

El juny passat, a Vilanova i la Geltrú vam estrenar l’Auditori Eduard Toldrà, músic de gran categoria nascut a Vilanova i del qual aquest proper 2012 es commemoraran els 50 anys de la seva mort.

En el concert d’ahir tarda, entre Jordi Cervelló i Dimitri Xostakóvitx, vam poder escoltar el seu Quartet en do menor “Per l’art”. La peça té quatre parts, que van estar molt ben executades per l’Orquestra de Cambra del Garraf (la nostra orquestra!) sota la batuta del director Guerassim Vorontov. L’Andante Sostenuto, la tercera part de la peça, va sonar amb una gran perfecció, o a mi m’ho va semblar, perquè em va commoure fins al moll dels ossos. He de dir, però, que els moviments lents són els que més m’agraden, segurament perquè la meva ànima hi troba un major ressò.

Interior

Qui pot arribar a l’interior de la Realitat si no és una mateixa immergint-se a l’interior de la Realitat, confonent-s’hi com una gota d’aigua es confon en la mar?

Sumar

Sempre resta alguna cosa. Del que resta, sumem. Posat així, tot junt, potser en farem alguna cosa i la podrem compartir. Les restes sumen...