La sirena es descriu com un ésser de mig cos de dona i cua de peix, que ha personificat la bellesa inaccessible, l'aparença enganyosa, l'atracció pel desconegut i, per sobre de tot, el misteri del mar. Però Andersen va recrear aquest mite clàssic i va convertir la sirena en un ésser capaç de la més gran abnegació.
La sirena d'Andersen renuncia a la seva immortalitat per l'amor d'un home que al final la rebutja.
Lliçó a ulls de la dona contemporània: mai no hauríem de renunciar a la pròpia naturalesa.
(a la imatge: pintura de Sabina Álvarez)
Sàvia conclusió, Teresa. Però l'evolució és més lenta que el nostre desig.
ResponEliminaOlga
El conte d'Andersen és una de les expressions més brillants de la teoria de l'alienació. Els creadors d'una época intuieixen els temes i el treball dels seus contemporanis.
ResponEliminaRecomano "Eliza Kendall: reflexiones sobre una antibiografía", de I. Terradas