He observat que en l’artista es dóna una dualitat, que a vegades s’harmonitza, a vegades no. Per una banda, l’artista és un ésser personal, humà, i per l’altra constitueix un procès impersonal i creatiu. D’aquí ve la sensació del propi artista immers en l’obra d’art quan ben sovint li sembla que una mà invisible (digueu-li muses, inspiració, revelació) el porta allà on ell tot sol no hauria arribat mai des de la seva persona, al capdavall una màscara, com ja ens van ensenyar els grecs. El procès impersonal de la creativitat connecta, em sembla, amb els corrents còsmics. Una vivència intensa de l’obra d’art, un transport per part de l’espectador, també hi connecta.
Que la inspiració m'agafi treballant, deia Picasso. Doncs aquí estem...
(així és veu l'artista plàstica Assumpció Mateu, autora de l'obra de la fotografia)
He observat que en l’artista es dóna una dualitat, que a vegades s’harmonitza, a vegades no. Per una banda, l’artista és un ésser personal, humà, i per l’altra constitueix un procès impersonal i creatiu. D’aquí ve la sensació del propi artista immers en l’obra d’art quan ben sovint li sembla que una mà invisible (digueu-li muses, inspiració, revelació) el porta allà on ell tot sol no hauria arribat mai des de la seva persona, al capdavall una màscara, com ja ens van ensenyar els grecs. El procès impersonal de la creativitat connecta, em sembla, amb els corrents còsmics. Una vivència intensa de l’obra d’art, un transport per part de l’espectador, també hi connecta.