París es balanceja com una cançó de bressol. Una teranyina de somnis embolcalla el perfil metàl.lic de la Tour Eiffel.
Els límits de la felicitat qui sap on són quan em miren els seus ulls esbatanats per Amor i la sorpresa del seu descobriment.
Iniciem el trajecte de tornada a casa agafats de la mà. Em deixa a la porta. Al cancell, un bes furtiu nodreix els llavis del desig incipient.
Plantada com la dona de Lot, tota jo sal de la vida!, no goso moure’m de por que es desfaci l’encant.
Alba i cendra a París. Editorial Comte d'Aure, 2011
I tant, si n'ha teixit de somnis, la Torre Eiffel...
ResponEliminaI per molts anys.
Olga
Per un instant, després de llegir les teves paraules, en mirar per la finestra , avui, cel gris íntim com el de la imatge he estat a París.
ResponEliminaGràcies