Quan mengem de pressa ens ennueguem. Quan caminem més de pressa del que poden les nostres cames, correm el perill de caure. No obstant això, sembla que no es vulgui respectar el temps que demana cada cosa. Anem estressats, amb el cap a un pam del cos, a vegades fins i tot voluntàriament perquè ens empenyen i no som capaços d’aturar-nos. Més que caminar ens fan caminar: cal agafar les regnes a les nostres mans i dir prou.
Un dels temps que cada dia es respecta menys és el temps del dol. Es mor algú que estimes i sembla que no hagi passat res. En el temps de la intranscendència entronitzada, la majoria de gent no et consola, simplement t’empeny perquè oblidis el més ràpid possible el mal tràngol. Doncs no senyor, no senyora. Fer el dol no només és necessari i sanitós per a l’ànima adolorida sinó que demana un temps llarg. Un any pel cap baix per anar curant les ferides, dos anys per tornar al centre vital des d’on recordar la figura de la persona estimada sense aquell dolor agut que aclapara.
Si tots coneixem aquesta experiència, ¿per què ens hem endurit fins al punt de no mirar de comprendre que la persona que ha perdut un ésser estimat passa per estats anímics que hem de respectar? Cal entendre fins i tot aquella ràbia, fruit de la rebel.lia contra la vida que sembla injusta, que algunes persones experimenten en un moment determinat. Després ja ve la calma. Perquè al final s’acaba entenent que la vida no és justa ni injusta, simplement és com és i ho hem d’acceptar.
Si el naixement d’una criatura és una lliçó de vida, també ho és la mort d’algú. Aleshores, ¿per què aquest refús a acostar-se a allò que per la seva mateixa naturalesa ens explica radicalment com a éssers humans en el doble vessant de limitats i d’infinits? Perquè infinita és la vida que ens conté, ja sigui sota terra ja sigui asseguts a la taula compartida.
Dies enrere, el doctor Broggi fill ens convidava a no deixar que ningú s’apropiï de la nostra mort, a viure amb intensitat la vida fins al final, això sí, sense patir inútilment. Hi ha cures pal.liatives a les quals ens podem acollir amb tota lucidesa. Morir amb lucidesa és una sort, un privilegi que a vegades es rebutja. Sovint se sent dir: “Vull morir sense assabentar-me’n”. No sabem la mort que tindrem, però a mi si em deixen escollir trio morir amb el cap clar de la mateixa manera que trio viure amb consciència de viure.
De la mateixa manera que no ens hem de deixar arrabassar la nostra mort, no ens hem de deixar arrabassar el temps de dol per les persones estimades. Es necessita un temps per assimilar la pèrdua, cadascú el seu temps. Un cop passat el dol, els morts ens fan dolça companyia. Aleshores les llàgrimes de dolor i d’impotència es transformen en llàgrimes d’alegria íntima: és el regal que ens fan els nostres morts.
Aquests propers dies –dia de Tots Sants i dia dels Difunts- és tradicional anar al cementiri a retre’ls memòria, a posar flors a les seves tombes. Morts llunyans que cada dia apareixen en el nostre record tan vívids com els morts recents. I és que els morts ja no estan subjectes al temps i això els fa intemporals. L’observació d’aquesta realitat ens porta a pensar sense contradir la ciència –com així ho han cregut també durant mil.lennis religions, savieses i espiritualitats diverses- que res no mor, tot és viu, només que en una altra forma d’existència.
(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’octubre de 2011)
