¿No us heu trobat mai que quan cerqueu una cosa (el llibre d’un autor/a que en aquest moment us interessa molt, per exemple) la “trobeu” de manera inesperada? Quan es reflexiona atentament sobre aquestes “coincidències”, sovint veiem que tenen una finalitat o un significat més profund en un ordre més ampli de les coses que ens afecten.
Oferir les idees i els sentiments en l’escriptura és com impulsar ales a l'escriptura, imprimir-li alè en el seu ja fervent desig de vol.
Aquesta fotografia, un privilegi perquè està presa des de la terrassa de la casa modernista que el Fadric i la Trini tenen a la Plaça de l’Oli de Vilafranca del Penedès, respon al moment apoteòsic i fulgurant de l’entrada de Sant Fèlix a la basílica de Santa Maria. Vam assistir a la llarga i vistosa processó que la va precedir guiats pels nostres amics vilafranquins Anna Ruiz i Pere Martí, i que va culminar amb l’escolta dels goigs amb ressons verdians dedicats al Sant. La Festa Major de Vilafranca del Penedès condensa en grans dosis la bellesa, el capteniment i l’emoció de les nostres festes més tradicionals.
La recordo com si fos ara, i han passat tants anys, la conversa sobre Déu com a experiència de l’inefable de la vida, que vam mantenir amb Guillem Viladot a propòsit de la lectura d'El silencio del Buddha. Una introducción al ateísmo religioso (1996), de Raimon Panikkar.
La experiencia de Dios, de Raimon Panikkar (PPC, 1994), em va acompanyar molt de temps. Vull dir que el duia a la bossa, que el llegia a tot arreu, que en subratllava paràgrafs, que me’l feia meu. Ara és a la lleixa de casa juntament amb altres llibres d’aquest filòsof i sacerdot, dignitat a la qual mai no va renunciar, ni és possible, com havia dit, perquè és una iniciació al sagrat.
La màgia de les ruïnes potser no es deu tant al que mostren -tot i el seu atractiu estètic, almenys per als romàntics- com el que revelen les pedres que encara resten: l’absència del que havien estat: una casa, un palau, un castell, un temple, una església, un monestir.
L’ART és la manifestació de la realitat altra: realitat oculta que espera ser revelada com la interpretació d’una visió o d’un somni.
El divendres 30 de juliol vam estar a Buchenwald. A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror..jpg)
Escriu Tatiana Tolstoi al seu llibre de memòries sobre el seu pare, Lev Tolstoi (1828-1910, enguany farà 100 anys de la seva mort), que mai no podia mirar les mans del seu pare -no gaire maques, ossudes, amb les venes en relleu- sense emocionar-se pensant en el que aquestes mans, obeint l’esperit, havien transmès a la humanitat.
Una parella de joves, barcelonins tots dos, es regalen una visita cultural a la ciutat antiga, com si fossin dos turistes més. Són mileuristes i a penes han tingut vacances. La visita és la seva vacança. Tornen de la passejada cansats, però contents. Han après de la seva ciutat misteris amagats...
A vegades retallo articles de diari. A vegades m’acaben servint, per això els retallo, però a vegades no. De tant en tant faig neteja de papers. En un d’aquests dissabtes em salten a la vista unes paraules d’Esther Freud, besnéta de Sigmund Freud. Diu que res no li proporciona tanta felicitat com l’escriptura. Ah, sí, sé de què va… A mi també em plau escriure. Més endavant, diu una cosa en la qual penso molt sovint perquè em trava, i és que no es pot escriure pensant en el que dirà la mare! També diu que voler saber fil per randa com acabarà la història a vegades paralitza l’escriptura. Jo mai no sé com acabaré un poema ni una història: m’hi porta l’escriptura, camí de vida autònoma el final del qual és un autèntic misteri per més que jo sigui la caminant..JPG)
En el seu exili a Praga, Marina Tsvietàieva passejava alguns vespres pel Pont de Carles i s’emmirallava en la figura del cavaller Bruncvík clavat enmig de l’aigua i vigilant del riu, imatge del curs de la vida, tal com recorda la seva filla Ariadna Efron al seu llibre de memòries. Sembla que Tsvietàieva sentia fascinació per l’estàtua del llegendari cavaller Bruncvík perquè aquest mostrava una gran semblança amb ella –el perfil, el cabell, el posat-, i perquè aquella figura, erigida molt abans de néixer la poeta, li semblava la viva imatge del seu destí (potser més tràgic del que imaginava) materialitzat en una estàtua.
Avui, festa de Maria o la Marededéu d’Agost, és Festa Major a moltes poblacions de Catalunya. Places i carrers apareixen guarnits amb senyeres i voleiants paperets de colors com aquests de la Seu d’Urgell al capvespre, entre dues llums.
L’any 1981, Agustí Bartra i Anna Murià van passar les vacances d’estiu al poble d’Arinsal. Bartra va escriure un poema per als seus amics andorrans. Un monument recorda aquesta estada del poeta al País Alt:
Demà anem a Andorra per romandre-hi uns dies de descans, de contemplació, de lectura.
Per a Goethe, veritat i bellesa són com dues línies que convergeixen en el mateix horitzó espiritual. Cal dir, amb les paraules de Marià Corbí, un pensador del nostre temps, que la certesa que genera la veritat no es recolza en la protecció que proporciona ni en el delimitat dels seus encontorns sinó, tot el contrari, en la seva pura i inevitable intempèrie.
A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.
(extret de Notícies de Weimar)
Goethe no va morir al seu llit sinó a la cadira de braços. La seva mà era dins la mà de la seva jove, vídua des de 1830 de l’únic fill que li quedava dels que va tenir amb Cristiana Vulpius. Per no voler mostrar el dolor d’aquesta pèrdua va sofrir una hemorràgia.