El divendres 30 de juliol vam estar a Buchenwald. A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.La història dels camps de concentració i d’extermini nazis ens ha arribat no només a través d’historiadors i d’estudiosos sinó també, i potser d’una manera més real encara, a través de la literatura. De l’experiència de Buchenwald en parla Jorge Semprún al seu llibre L’escriptura o la vida, així com també en parla el premi Nobel de Literatura Imre Kertész al seu relat Sense destí.
Jorge Semprún, a Buchenwald era un presoner polític, un comunista, un enemic del règim nazi. Imre Kertész, aleshores un noiet d’a penes quinze anys, hi va anar a parar per la seva condició de jueu, tot i que la seva família no era practicant del judaisme i estaven molt integrats en la societat hongaresa. Un i altre van viure aquella tragèdia que ha deixat un pòsit de dolor i desconcert difícil d’ignorar i de pair. Sí, resulta inquietant parar-se davant la xemeneia de Buchenwald i no sentir un calfred i un mareig profunds, tot i que l’aire d’aquest juliol fos net i el cel blau, sense màcula de fum.
Una lectura aquests dies de viatge a Weimar ha vingut a completar aquests dos testimonis de Buchenwald: La nit, d’Elie Wiesel, escriptor, crític literari i professor d’origen romanès, a qui l’any 1986 li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau pel seu treball a favor dels drets humans. L’any 1944, Wiesel va ser capturat amb la seva família jueva i traslladat al camp d’extermini d’Auschwitz, on va veure desaparèixer la seva mare i la seva germana petita. Després el van deportar a Buchenwald, on va morir el seu pare el 28 de gener de 1945: “Encara vaig haver de quedar-me a Buchenwald [els trasllats eren arbitraris i constants] fins a l’onze d’abril. No parlaré d’aquesta època. No tenia ja cap importància. Després de la mort del meu pare, res ja no m’importava. Vaig ser traslladat a un bloc de nens, on érem sis-cents.”
La nit va ser publicat, en francès, després d´haver estat traduït del yiddish en què es va escriure originalment, l’any 1958. Tracta, en el fons, de la tragèdia espiritual que suposa la mort de Déu en l’ànima d’un nen, Elièzer, fill d’una família practicant de la branca hassídica jueva i estudiant de la càbala amb un mestre que és un sant i que sempre està present en les seves reflexions sobre les penalitats que ha de sofrir.
La nit, un relat poètic i cenyit a les paraules imprescindibles, és una corprenedora història viscuda des de dins del judaisme practicant, des de la fe jueva i la mort de la innocència d’un presoner en un camp de concentració nazi. Wiesel transforma l’angoixa i l’experiència traumàtica soferta en aquests camps de la mort en una obra d’art literària, i més encara: en unes pàgines de reflexió que posen els péls de punta perquè van al moll de l’ós de la qüestió: després d’aquesta vivència trasbalsadora, ¿com ser un bon jueu, un jueu devot, quan Déu sembla haver abandonat el poble jueu, molts d’ells gent pietosa i víctimes innocents que van morir en aquell gran Holocaust? A la porta d’entrada de Buchenwald es llegeix: “A cadascú el seu”. Voleu dir que allò, tot el que va passar allà dins: una tortura psicològica i moral amb resultat de mort física en molts casos, aquella gent s’ho mereixia? És evident que no. Vet aquí el dubte existencial que Wiesel planteja a La nit i que encara obre ferides.
(publicat a L’Eco de Sitges el 14 d’agost de 2010. Recomano de llegir sencera aquesta trilogia d’Elie Wiesel)
