En un moment donat de la correspondència entre Borís Pasternak i Marina Tsvietàieva, la poeta, amb l’entusiasme i la confiança en els amics que la caracteritzava, va acceptar de cor la idea-proposta de Pasternak: la idea romàntica i quimèrica de trobar-se a la ciutat alemanya de Weimar un dia de maig de 1925, a l’ombra de Goethe, que tots dos admiraven i del qual volien traduir el Faust:
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)
