En un moment donat de la correspondència entre Borís Pasternak i Marina Tsvietàieva, la poeta, amb l’entusiasme i la confiança en els amics que la caracteritzava, va acceptar de cor la idea-proposta de Pasternak: la idea romàntica i quimèrica de trobar-se a la ciutat alemanya de Weimar un dia de maig de 1925, a l’ombra de Goethe, que tots dos admiraven i del qual volien traduir el Faust:
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)
Pasternak, tota una època, bonica història i bonica relació...
ResponEliminaConvicció i admiració, la de Tsvietàieva. Dos i tres i més anys seguits es pot viure d'un viatge fet, ben veritat. I d'un viatge no fet, però pensat, també. Em penso.
ResponEliminaUna abraçada, Teresa