Kaddish per a Imre Kertész

A Imre Kertész li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura l’any 2002. Aleshores vaig llegir Sense destí, el llibre on per personatge interposat, l’adolescent Gyuri Köves, Kertész parla de la seva experiència de deportat a Auschwitz amb només quinze anys. En un relat magistral, d’aquells que un, una, no oblida mai haver llegit, assistim a l’horror dels camps d’extermini nazi i dels quals ell va ser supervivent.

Amb Kertész acaba de morir l’últim gran escriptor que va sobreviure als camps nazis on va ser internat per jueu. Sóc jueu perquè em van portar a Auschwitz, per res més, havia dit. La seva família estava totalment integrada a Hongria i a la seva cultura europea i ni tan sols eren practicants, tal com es revela en aquest relat estremidor precisament perquè està escrit amb una gran naturalitat, lluny de paraules grandiloqüents.

Quan l’any 2007 Imre Kertész va venir a Barcelona a presentar Dossier K., (un llibre d’auto entrevistes, una aposta literària ben original) vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell i la seva esposa Magda gràcies als bons oficis d’Adan Kovacsics, el traductor d’Imre Kertész. Vaig trobar un home afable i d’expressió oberta darrere un discret jersei negre que va respondre les preguntes sense defugir Auschwitz i Buchenwald, on també havia estat.

He anat llegint Kertész, els seus llibres d’idees. Em va impressionar molt Kaddish pel fill no nascut. Sembla difícil pensar a tenir un fill després del trauma de l’Holocaust, paraula que no agradava gaire a Kertész. Amb tot, com recorda Adan Kovacsics, hi ha una cosa que fa realment singular l’obra de Kertész: la consideració del significat de l’Holocaust com a mite universal i també com a cultura. Cultura de la mort, és clar.

És a punt de sortir el seu darrer llibre, L’última posada. No és un llibre amable, complaent. Kertész no va fer-se escriptor per entretenir sinó per sacsejar les consciències. Un kaddish per a Imre Kertész.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’abril de 2016)

La nit

El divendres 30 de juliol vam estar a Buchenwald. A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.
La història dels camps de concentració i d’extermini nazis ens ha arribat no només a través d’historiadors i d’estudiosos sinó també, i potser d’una manera més real encara, a través de la literatura. De l’experiència de Buchenwald en parla Jorge Semprún al seu llibre L’escriptura o la vida, així com també en parla el premi Nobel de Literatura Imre Kertész al seu relat Sense destí.
Jorge Semprún, a Buchenwald era un presoner polític, un comunista, un enemic del règim nazi. Imre Kertész, aleshores un noiet d’a penes quinze anys, hi va anar a parar per la seva condició de jueu, tot i que la seva família no era practicant del judaisme i estaven molt integrats en la societat hongaresa. Un i altre van viure aquella tragèdia que ha deixat un pòsit de dolor i desconcert difícil d’ignorar i de pair. Sí, resulta inquietant parar-se davant la xemeneia de Buchenwald i no sentir un calfred i un mareig profunds, tot i que l’aire d’aquest juliol fos net i el cel blau, sense màcula de fum.
Una lectura aquests dies de viatge a Weimar ha vingut a completar aquests dos testimonis de Buchenwald: La nit, d’Elie Wiesel, escriptor, crític literari i professor d’origen romanès, a qui l’any 1986 li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau pel seu treball a favor dels drets humans. L’any 1944, Wiesel va ser capturat amb la seva família jueva i traslladat al camp d’extermini d’Auschwitz, on va veure desaparèixer la seva mare i la seva germana petita. Després el van deportar a Buchenwald, on va morir el seu pare el 28 de gener de 1945: “Encara vaig haver de quedar-me a Buchenwald [els trasllats eren arbitraris i constants] fins a l’onze d’abril. No parlaré d’aquesta època. No tenia ja cap importància. Després de la mort del meu pare, res ja no m’importava. Vaig ser traslladat a un bloc de nens, on érem sis-cents.”
La nit va ser publicat, en francès, després d´haver estat traduït del yiddish en què es va escriure originalment, l’any 1958. Tracta, en el fons, de la tragèdia espiritual que suposa la mort de Déu en l’ànima d’un nen, Elièzer, fill d’una família practicant de la branca hassídica jueva i estudiant de la càbala amb un mestre que és un sant i que sempre està present en les seves reflexions sobre les penalitats que ha de sofrir.
La nit, un relat poètic i cenyit a les paraules imprescindibles, és una corprenedora història viscuda des de dins del judaisme practicant, des de la fe jueva i la mort de la innocència d’un presoner en un camp de concentració nazi. Wiesel transforma l’angoixa i l’experiència traumàtica soferta en aquests camps de la mort en una obra d’art literària, i més encara: en unes pàgines de reflexió que posen els péls de punta perquè van al moll de l’ós de la qüestió: després d’aquesta vivència trasbalsadora, ¿com ser un bon jueu, un jueu devot, quan Déu sembla haver abandonat el poble jueu, molts d’ells gent pietosa i víctimes innocents que van morir en aquell gran Holocaust? A la porta d’entrada de Buchenwald es llegeix: “A cadascú el seu”. Voleu dir que allò, tot el que va passar allà dins: una tortura psicològica i moral amb resultat de mort física en molts casos, aquella gent s’ho mereixia? És evident que no. Vet aquí el dubte existencial que Wiesel planteja a La nit i que encara obre ferides.

(publicat a L’Eco de Sitges el 14 d’agost de 2010. Recomano de llegir sencera aquesta trilogia d’Elie Wiesel)

Històries del mal

He escrit històries que provenen de l’experiència o de l’observació; però a vegades també em trobo escrivint històries que neden en la veu misteriosa: són històries fantàstiques, relats de somnis o de visions.
Algunes parlen del mal.
El mal pot ser una acció de la desesperança, o de l’obnubilació de la ment, o d’una tendència al nihilisme per la via negativa; també hi ha un mal reactiu al dolor.
En el mal sembla que no hi ha esperança: hi ha descreença en la vida, incomprensió de la vida. Aquest mal s’actualitza en la destrucció.
Algunes vegades es veu el mal com una pedra llançada amb fúria contra no se sap què. Sovint colpeja qui no hi té culpa, tot i que la saviesa popular afirma que no hi ha mal que per bé no vingui... En la vida tot acaba equilibrant-se, fruit de la necessitat que té la vida mateixa d’aquest equilibri.
Ara: com un vel que cobreix els ulls, el mal encega algunes persones. Però si et treus el vel i mires la cara del mal li pots perdre la por (els herois, reals o literaris, perden la por al mal). El mal no és aliè a la naturalesa humana. Dins nostre hi conviuen l’àngel i el diable.
La vida es mostra terrible a través de l’acció del mal en estat pur; però els mals amb el quals convivim sovint són mals relatius, mals més o menys suportables. Els mals relatius, tot i portar una llavor anhiladora, també poden educar i despertar la consciència adormida, poden induir a crear empatia amb els sofrents, amb les víctimes. Aleshores provoquen un bé. Perquè en la naturalesa (física i espiritual) tot té dues cares.
Aquest gener (2005), la memòria europea recorda els seixanta anys d’Auschwitz amb l’ombra de l’Holocaust de fons. Imre Kertész, el premi Nobel hongarès de família d’origen jueu, a través de la seva novel.la autobiogràfica Sense destí ens deixa entreveure l’horror del mal en un dels estadis més cruels que la Història humana ha conegut.
La va escriure com a un exorcisme contra aquest mal.
A través de l’acció de l’art, de la literatura, Kertész congela el mal mortífer que va sorgir del cor d’Europa; el pot congelar perquè en va ser un supervivent. “Tots portem la petja d’Auschwitz”, afirma. “Viure, després d’Auschwitz fa vergonya”.
Tot i així, Imre Kertész asumeix que el mal forma part de la naturalesa humana i el metabolitza a través de la creació literària; l’escriptura del mal el salva de la mort moral a causa d’Auschwitz. I és que els sentiments que provoca el mal poden convertir-se en mal. Cal fugir-ne o metabolitzar-lo ràpidament, si un es vol salvar.
Des que va sortir del camp d’extermini nazi, Kertész ha escrit per sobreviure al mal: escrivint-lo s’ha retrobat amb el seu ésser humà. Imre Kertész ha explicat el mal situant-lo fora i dins d’ell mateix per tornar-se a sentir humà.
Hi ha mals físics i mals psíquics, hi ha mals mentals i mals morals: són els rostres del mal.
Hi ha gent que fan petits mals (encara que no innocents) perquè són maldestres. Gent que, com diu el filòsof Antonio Marina, fan el mal perquè actuen sense intel.ligència. El mal vist des d’aquesta perspectiva és un fracàs de la intel.ligència, de la clarividència d’allò que convé. Així, hi ha gent que obren de forma irracional, negativa, a vegades estúpida i, el que és pitjor, actuen en contra seu sense saber-ho. El mal els acaba allunyant de la gent i d’ells mateixos. El mal sense l’equilibri del bé, sense accions benèvoles, aliena.
El bé és intel.ligència. La consciència, el nostre Jo superior, allò que ens transcendeix, és intel.ligent. Però els humans som imperfectes, no som purs, tenim d’àngel i de diable, corrompem la intel.ligència, a vegades la malbaratem. Llavors el mite bíblic parla de caiguda, parla del pecat de supèrbia.
Amb l’acció del mal és destrueix vida. Vida física, però també vida espiritual, ja que en el món material una i altra estan relacionades. La matèria sense la direcció de l’esperit és matèria morta, matèria inert.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)