Una parella de joves, barcelonins tots dos, es regalen una visita cultural a la ciutat antiga, com si fossin dos turistes més. Són mileuristes i a penes han tingut vacances. La visita és la seva vacança. Tornen de la passejada cansats, però contents. Han après de la seva ciutat misteris amagats...
A vegades retallo articles de diari. A vegades m’acaben servint, per això els retallo, però a vegades no. De tant en tant faig neteja de papers. En un d’aquests dissabtes em salten a la vista unes paraules d’Esther Freud, besnéta de Sigmund Freud. Diu que res no li proporciona tanta felicitat com l’escriptura. Ah, sí, sé de què va… A mi també em plau escriure. Més endavant, diu una cosa en la qual penso molt sovint perquè em trava, i és que no es pot escriure pensant en el que dirà la mare! També diu que voler saber fil per randa com acabarà la història a vegades paralitza l’escriptura. Jo mai no sé com acabaré un poema ni una història: m’hi porta l’escriptura, camí de vida autònoma el final del qual és un autèntic misteri per més que jo sigui la caminant..JPG)
En el seu exili a Praga, Marina Tsvietàieva passejava alguns vespres pel Pont de Carles i s’emmirallava en la figura del cavaller Bruncvík clavat enmig de l’aigua i vigilant del riu, imatge del curs de la vida, tal com recorda la seva filla Ariadna Efron al seu llibre de memòries. Sembla que Tsvietàieva sentia fascinació per l’estàtua del llegendari cavaller Bruncvík perquè aquest mostrava una gran semblança amb ella –el perfil, el cabell, el posat-, i perquè aquella figura, erigida molt abans de néixer la poeta, li semblava la viva imatge del seu destí (potser més tràgic del que imaginava) materialitzat en una estàtua.
Avui, festa de Maria o la Marededéu d’Agost, és Festa Major a moltes poblacions de Catalunya. Places i carrers apareixen guarnits amb senyeres i voleiants paperets de colors com aquests de la Seu d’Urgell al capvespre, entre dues llums.
L’any 1981, Agustí Bartra i Anna Murià van passar les vacances d’estiu al poble d’Arinsal. Bartra va escriure un poema per als seus amics andorrans. Un monument recorda aquesta estada del poeta al País Alt:
Demà anem a Andorra per romandre-hi uns dies de descans, de contemplació, de lectura.
Per a Goethe, veritat i bellesa són com dues línies que convergeixen en el mateix horitzó espiritual. Cal dir, amb les paraules de Marià Corbí, un pensador del nostre temps, que la certesa que genera la veritat no es recolza en la protecció que proporciona ni en el delimitat dels seus encontorns sinó, tot el contrari, en la seva pura i inevitable intempèrie.
A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.
(extret de Notícies de Weimar)
Goethe no va morir al seu llit sinó a la cadira de braços. La seva mà era dins la mà de la seva jove, vídua des de 1830 de l’únic fill que li quedava dels que va tenir amb Cristiana Vulpius. Per no voler mostrar el dolor d’aquesta pèrdua va sofrir una hemorràgia.
Al costat mateix de l’estudi, on Goethe treballava els últims temps dictant els seus escrits al seu secretari, el jove Eckermann, hi ha la cambra on va morir el 22 de març de 1832. És una habitació petita amb un llit de fusta senzilla, una butaca gastada i una tauleta de nit. Enfront del llit i la butaca s’obre una finestra no gaire gran. El déu major de Weimar, tal com li deien ja els seus contemporanis, va dir poc abans d’aquell migdia de primavera: “Que entri llum, llum… més llum”. Tal com ell volia que fos tot el que va escriure: símbol, aquestes últimes paraules l’adquireixen de ple dret. La llum, imatge del coneixement, va ser l’objectiu de la seva vida.
“No sents en les meves cançons que jo un i doble sóc?”, escriu J.W. Goethe al seu poema Ginkgo biloba. En aquest poema, les fulles del ginkgo són símbol de la naturalesa humana. Perquè, més enllà de la fisiologia, no habita en nosaltres el femení i el masculí, Eros i Thànatos, l’humà i el diví? Un i doble som, com l'androgin.
De viatgers n’hi ha tants com viatges. Però entre aquesta fauna que es deleix per descobrir i explorar geografies, ja siguin físiques ja siguin mentals, hi ha els viatgers literaris. I qui són, aquests?, es preguntarà l’amable lector/a. Qui escriu aquestes ratlles se’n considera, encara que no hagi estat fins ara que adopti aquest cognom a la seva dèria viatgera.
No hi ha mètode per escriure com no hi ha mètode per viure. Segons com, anem a les palpentes, segurs només de l'impuls que ens llança a la vida i a l'escriptura.
Tot s’acaba però el que t’escric continua.
Andersen va tenir la gosadia d'escriure contes de fades amb un final trist, escriu la premi Nobel de Literatura Wislawa Szymborska al seu llibre Lecturas no obligatorias.
La vida espiritual resulta cara: exigeix de nosaltres allò que més estimem, en realitat allò a què estem més enganxats: el nostre ego. La vida espiritual ens demana de lliurar l’ego al jo de veritat: l’essència divina.
El místic i el poeta s’atancen al límit. En el límit perceben la dissolució del temps i de l’espai. 
Una de les seus de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics era en un edifici que tenia els sostres alts com un palau. Era una casa antiga del carrer Gran de Gràcia, anys enrere hi havia un gimnàs, ara no sé. S’hi feien els cursos comuns, tres aleshores. Els dos cursos d’especialitat es feien a la seu Central, que de l’edifici de la Llotja va passar a un edifici del carrer Ciutat de Balaguer, que vam estrenar. Aquí és on vaig fer els cursos de Disseny Gràfic, en aquell temps una novetat. Sóc de la primera promoció!
El poeta/la poeta, comunica el secret, tot i que potser no l’assoleixi. El misteri és més enllà del misteri.