Viatges

Els viatges tenen la particularitat d’oferir-nos dreceres per comprendre la naturalesa humana, que és una, tot i presentar-se en formes culturals tan diverses com no hi ha una poma o una rosa igual a una altra.

Viatgers literaris

De viatgers n’hi ha tants com viatges. Però entre aquesta fauna que es deleix per descobrir i explorar geografies, ja siguin físiques ja siguin mentals, hi ha els viatgers literaris. I qui són, aquests?, es preguntarà l’amable lector/a. Qui escriu aquestes ratlles se’n considera, encara que no hagi estat fins ara que adopti aquest cognom a la seva dèria viatgera.
La causa d’aquesta reflexió i adopció de nom ve perquè estic llegint Desviació a Santiago (Bromera), de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura a aquest gran escriptoràs?). En un moment determinat de les seves esplèndides glosses de viatge, escrites en el transcurs de diversos viatges i diversos anys (1981-1992), Cees Nooteboom es qualifica a ell mateix com un viatger literari. I encara va més enllà, anomenant-se viatger foll, que de seguida porta a pensar en les aventures filosòficotemporals del Quixot (a qui dedica unes pàgines esplèndides) o en el nostre foll més estimat: Ramon Llull, un viatger de cos i ànima.
Els viatgers literaris i folls anem per lliure. Molts escriptors/es som d’aquesta casta: ocells lliurepensadors que no hi ha xarxa que els atrapi. Ara bé: també els ocells tenen la seva filiació, i a mi la de viatger literari ja m’escau, m’encaixa com un vestit fet a mida. En tots els llibres que he escrit sempre hi ha referències de viatges, alguns fins i tot fan d’un viatge determinat el motiu principal de versos i glosses, lligant com una parella ben avinguda viatge i literatura.
I per mostra, un botó. Sabeu on seré, quan llegiu aquest escrit? Doncs seré a Weimar, la pàtria de Goethe, seguint les petges d’aquest escriptor que en un moment de la seva formació va fer el seu viatge a Itàlia i del qual en va deixar una crònica escrita que encara és un model de literatura de viatges.
El viatge a Weimar, on Goethe va viure tants anys (i hi va morir, tot dient les famoses paraules: “Llum, més llum”), ha estat curosament preparat. Això vol dir que ja estem fent el viatge abans del viatge real, estem immersos en la relectura de la seva biografia (conèixer la vida d’un autor facilita força la comprensió i abast de la seva obra) i d’alguns dels seus llibres més significatius, com ara Faust, les seves memòries de juventut a Poesia i veritat, o aquell altre sobre les qualitats, simbolismes i, encara, repercusions psicològiques dels colors. Un llibre de capçalera de tants artistes plàstics.
La pelegrinació a Weimar forma part d’un itinerari vital llargament esperat. Hem pogut fer marrades abans d’arribar-hi, desviacions a Weimar, podríem dir, com Cees Nooteboom abans d’arribar a Santiago. Goethe ens espera a casa seva. Però no només ell, sinó també tots aquells que com nosaltres hi fan o hi han fet estada en el passat: una comunitat de viatgers literaris folls per la literatura, una forma de viatjar i de viure.

(Aquest text serà publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès. I és que qui escriu aquest blog ja fa la maleta: serà uns dies de vacances. A la tornada, notícies de Weimar!)