Una de les seus de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics era en un edifici que tenia els sostres alts com un palau. Era una casa antiga del carrer Gran de Gràcia, anys enrere hi havia un gimnàs, ara no sé. S’hi feien els cursos comuns, tres aleshores. Els dos cursos d’especialitat es feien a la seu Central, que de l’edifici de la Llotja va passar a un edifici del carrer Ciutat de Balaguer, que vam estrenar. Aquí és on vaig fer els cursos de Disseny Gràfic, en aquell temps una novetat. Sóc de la primera promoció!En el primer curs comú es feien carbonets. Vull dir que dibuixàvem al llapis carbó reproduccions d’escultures gregues i romanes, sobretot bustos. Encara en guardo una carpeta plena, amb els blancs aconseguits amb goma d’esborrar i les ombres difuminades amb un llapis fet de capes de paper de cartró, que en dèiem precisament difuminador.
Algunes vegades, quan visito l’estudi d’algun artista, en alguna carpeta apareixen carbonets com els meus: treballs d’escola, disciplines acadèmiques, podríem dir aprenentatges.
Jordi Riera i Moré, que va estudiar a Belles Arts, ens va regalar, emmarcat, un dels seus carbonets. L’estimo més que els meus, ja que el nostre amic, després d’haver fet mil oficis i haver-se guanyat molt bé la vida amb un dels seus invents, els últims trenta anys de la seva vida els va dedicar a fer filosofia pel simple fet de fer-la, més ben dit, per necessitat existencial. La seva filosofia, publicada en diversos llibres, és genial, cinètica, en deia ell, i algun dia se sabrà el seu abast. M’ho diu el seu dibuix al carbó: tot i la sujecció a la realitat que ens limita, no hi ha res acabat; l’aprenentatge, tant com un fonament per capes, respon al concepte d’obra oberta, en procès.
(extret de La Capsa Verda)
Teresa, tu has dibuixat amb llapis carbó i jo també. Però a més he dibuixat amb carbonet de veritat, i la majoria de gent ja no deu saber què és.
ResponEliminaAixí que arribàvem a Rubi la iaia i jo, anàvem a cal carboner Mumany, parents nostres, i compràvem una gran paperina de carbonet per ecendre el fogó. El carbonet són les branques petites de la llenya, carbonitzades, i en ser primes, van bé per fer el dibuix sobre el paper canson; ¿et recordes del paper canson?
Si no et vos embrutar gaire els dits, emboliques el carbonet amb un paper i deixes la punxa.
Ben natural, ¿eh?
Feliç viatge a Weimar, de tants records culturals. Deixa un missatge al peu del ginkgo monumental que es va fer portar Goethe als jardins de Weimar.
Estimada Olga: recordo el paper canson, és esplèndid per dibuixar!
ResponEliminaPrenc bona nota del teu consell: deixarem un missatge al peu del ginkgo de Goethe. Pots imaginar el prec!
Estic segura que els carbonets d'una escriptora com tu també són preciosos.
ResponEliminaFaràs una fotografia del ginkgo de Goethe? Tinc una traducció del poema en català, que lllegim davant del ginkgo del claustre de la nostra Facultat, en l'itinerari "La casa de la literatura". Bon viatge i bona estada!
Sí, estimada Mariàngela, faré una fotografia del ginkgo, i més d'una, per no errar-la. Us la faré a mans quan torni. Marxem dimarts.
ResponElimina