L'Associació Dones Artistes SOM 7, que presideixo, aquest any en compleix 25. Ahir tarda es va fer un acte de reconeixement a entitats de dones que aquest any compleixen un quart de segle de trajectòria. L'acte, presidit per la Consellera de la Presidència i la Presidenta de l'Institut Català de les Dones, va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Hi vaig assistir amb la pintora Adelaida Murillo. En la placa es llegeixen unes paraules de Montserrat Roig: Continuar, aquesta és la paraula. És on som. Dues de nosaltres, però, no han pogut celebrar l'efemèride: la pintora Claude Collet i l'escultora Núria Tortras. Us hem trobat a faltar, però ens feu tanta companyia des del record.
dimecres, 31 de maig del 2017
divendres, 19 de maig del 2017
Keats i l'amor
El 23 de febrer de
1821, John Keats, malalt de tuberculosi, va morir a les onze del matí. Va ser
enterrat al Cimitero Acattolico de Roma. La notícia de la seva mort va arribar
a Anglaterra el 17 de març. Avui ho sabríem a l’instant, amb un tuit. Penso que seré entre els poetes anglesos
després de la meva mort, havia afirmat amb seguretat íntima. En efecte:
avui és considerat un dels més grans poetes anglesos, i no només entre els romàntics.
En la seva tomba anònima es llegeix: Aquí
jeu un el nom del qual va ser escrit a l’aigua. Un desig de lleugeresa i
frescor. Perquè tot li va pesar, en vida, tot en la vida quotidiana el colpia.
Sensible, era ésser d’un altre planeta. Potser tots els poetes d’aquesta cintura
ho són.
Asseguda davant
l’estela de John Keats llegeixo Leggiadra
Stella (Àgil estrella), un recull de les cartes que abans de venir a Roma
va escriure a Fanny Brawne, la jove per la qual el poeta va perdre el cap, com
escriu la filòsofa, feminista i estudiosa de la literatura Nadia Fusini al
pròleg. Cartes febroses d’amor que no amaguen gelosia i sentiments possessius.
Amor que tendeix a l’absolut, i potser sempre és així, en l’ànima humana, i més
en l’ànima romàntica. Però avui dia aquest amor no sembla suportable per a una
noia moderna, independent, subjecte d’ella mateixa. Amb tot, diu Fusini que
aquestes cartes d’amor són de les més belles que s’han escrit mai. Apuntava a
l’horitzó l’amor indigent dels nostres dies, com escriurà María Zambrano? No és
que no hi hagi amor, diu Zambrano, és que l’amor no troba el seu lloc, no troba
acollida en la nostra ment. L’amor està confós en una multiplicitat de
sentiments que n’obscureixen l’essència? Els poetes romàntics –ells no
s’anomenaven pas així- van fer aflorar a la superfície un amor en
incandescència de forma tan sublim com imperativa. Potser només ells el vivien
així. Perquè quan la flama és massa viva, crema.
(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 19 de maig de 2017. A la imatge, llibres dedicats a John Keats, comprats a Roma)
Etiquetes de comentaris:
Fanny Brawne,
John Keats,
María Zambrano,
Nadia Fusini,
Roma
divendres, 21 d’abril del 2017
Un poeta rebel
Manuel de Cabanyes va
ser un poeta rebel. A mesura que es va il.luminant la poesia de Cabanyes es va
descobrint aquesta veta d’or. En la lectura dels Poemes essencials en la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes s’aprecia com
mai una ànima que té aquell instint, tan noble, de posar el dit a la nafra en
les injustícies, bo i sabent en edat tan jove que no hi ha pau sense justícia.
En alguns poemes, Cabanyes parla de guerres. En els seus dies hi havia mala
maror i el tema el preocupava com el preocuparia avui. Sembla que no hagi
passat el temps, o és que tan sols gaudim de paus efímeres.
Potser no hi ha un gran poeta que no sigui
un rebel. Aquest poeta ve a ser com una mena de Prometeu que pren el foc als déus
per donar-lo als mortals. Aquest poeta és un intermediari entre el cel i la
terra, per dir-ho amb una imatge metafòrica, o entre l’immaterial i el manifestat.
Això té un preu. El càstig que va patir Prometeu és cruel: lligat a un arbre,
una àguila se li menjava el fetge, li tornava a créixer i l’àguila li tornava a
menjar. Els déus grecs tenen un caràcter fort. No menys fort és el caràcter de
Yahvé, a qui el poeta, jove de fe i vida espiritual profunda, invocava sovint
tot apreciant que les forces de la creació que representen els déus grecs i el
Déu bíblic no semblen alterar-se per causa humana. Cel i olimp són lluny. Per
això la justícia és aquí, fruit del lliure albir. Amb sentit d’equitat podem
redreçar les injustícies en la mesura de la intel.ligència del cor.
Format en el neoclassicisme, Manuel de Cabanyes, que va escriure uns poemes d’un aire trobadoresc i stil nuovo que el situen en el romanticisme, tenia una fibra rebel que el situa en l’àmbit de la denuncia i la reivindicació que farien eclosió en el segle XX. Els poemes de Cabanyes, antiesclavistes, pacifistes i reivindicatius de la poesia com a forma d’art i de justícia, eren la seva plaça, la seva pancarta, el seu vot.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2017. Demà, dia 22, a la Masia En Cabanyes es presentarà el llibre Poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts per Oriol Pi de Cabanyes)
Etiquetes de comentaris:
Manuel de Cabanyes,
Oriol Pi de Cabanyes,
Poemes essencials
Un retrat de Palau i Fabre, en homenatge i amistat
Ho recalco: un retrat de Palau i Fabre, no el retrat de Palau i Fabre. És molt
difícil fer un retrat, ja sigui pictòric o literari. Fins al punt que hi ha
pintors de retrats excel.lents que no en volen fer perquè el retratat mai no es
veu afavorit. És també per aquest motiu que tants no es vulguin mirar gaire
endins no fos cas que en aquelles fondàries es trobessin amb algú que no els
agrada.
Els rostres humans tenen molts replecs,
moltes arestes encara que no siguin visibles a ull nu. Cal comptar també amb la
mirada de qui fa el retrat, que no és neutra. De la mateixa manera que escrivim
des del conscient i des del subconscient, també veiem la realitat des del conscient
i des del subconscient. Sigmund Freud no va témer mirar fit el subconscient,
els àngels i dimonis que hi pul.lulen. D’altra banda, és en aquest magma
poderós i fèrtil, però també abissal, on hi la font misteriosa de la
creativitat.
A Josep Palau i Fabre, que tant va estimar
Picasso, que va fer tants estudis sobre la seva obra artística i que li va
dedicar un llibre de records, Estimat
Picasso, tal vegada li hauria agradat que el gran artista li hagués fet un
retrat. Potser hauria quedat complagut amb el resultat perquè a Picasso Palau i
Fabre li perdonava tot, per a ell era com un déu. Però també podria haver
passat que hagués hagut d’amagar els seus sentiments respecte el retrat ofert
pel mestre. Perquè ja sabem com les gastava el gran pintor de caràcter fort,
amb els seus retrats cubistes, de rostres estrafets en els quals, però, sempre hi
ha alguna cosa del retratat que ens el fa reconèixer en els seus trets
diferencials.
Podem imaginar un retrat de Palau i Fabre sorgit de la mà de Picasso? Provem-ho. Rostre
de pell fosca, grans ulls, o un sol ull de perfil, el nas semític, la barba
espessa dels últims temps. Res de color. Tota la composició de la fesomia resolta
en gradacions d’aquell color gris del Gernika.
Som davant d’un rostre concentrat, que mira cap endins i que oculta emocions
intenses i profundes. Aquesta imatge té poc a veure amb descripcions com ara
que el poeta era un home vitalista, alegre, trempat, extrovertit, divertit. Ho
podia ser de visita, fins i tot els grans tímids poden mostrar-se extrovertits
i divertits en públic. Però aquests trets del caràcter no s’adiuen amb el
retrat de Picasso inspirat en les fotografies que es conserven del poeta
alquimista, com Palau i Fabre es feia dir. No es trasllueixen tampoc aquests
trets temperamentals a la vista de la seva lletra. La lletra de Palau i Fabre
té una gran semblança amb la lletra de Salvador Espriu, un home de rostre
igualment concentrat. No escrivim amb la mà sinó a través d’impulsos del cervell,
i el que la lletra diu sobre el nostre caràcter té poc marge d’error.
Al rostre de Palau i Fabre que aquí
imaginem fet per Picasso s’hi entreveu el mateix que a la seva lletra: un gran
doll d’energia concentrada, geni i tot, però no alegria ni extroversió sinó
l’expressió d’una vida interior entotsolada, meditativa, i amb un profund anhel
d’afuament de l’ànima, d’espiritualitat que es va manifestar en un dels seus
grans poemes: El cant espiritual (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta
necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis );
o també en el més dolç poema Ombra d’Anna,
una figura de la Beatriu del Dant.
S’ha parlat molt de l’impuls del desig en
l’obra de Palau i Fabre. Hi ha desig, i tant, en l’obra, en el rostre, en els
ulls, en la lletra de Palau i Fabre. Però el desig és això: desig. No hi ha res
que sigui més durador que el desig que es manté en desig, com no hi ha amor més
etern que el que no es consuma. En Palau i Fabre el desig i l’amor com a forces
generadores, creadores, sempre es manifesten en forces en tensió permanent.
Un
retrat no és el retrat sinó una
aproximació, un acostament a la personalitat del retratat. El rostre de Josep Palau
i Fabre que aquí s’exposa té una semblança amb l’efígie del Conde de Orgaz
pintat pel Greco, amb aquella flama interna que se li endevina, una flama que
escalfa, que l’amara per dins, però que no li crema l’ànima, ans al contrari,
és aquest braser incandescent el que la manté tan viva.
Vet aquí la vivesa que expressa el rostre
i la lletra manuscrita de Palau i Fabre. Vivesa interior. Aquesta vivesa,
aquesta energia interna li va donar la força via tragèdia, no via comèdia, per
escriure poemes de despullament moral com La
sabata. És tant un cop de puny com un prec. A La sabata no hi ha un home extrovertit sinó un home sofrent que vol
mostrar el seu veritable rostre. Aquest home que es busca, com dirà sempre el
poeta, aquí filòsof, vol que l’estimin pel que és, no pel que representa: No vull més ficcions al voltant de la vida./
Aquella mascarada ha durat massa temps.
En la poesia de Josep Palau i Fabre hi ha
el rostre que sospitem que Picasso hauria pintat del seu amic. El rostre d’un
nu integral perquè és el rostre de l’ànima. Un rostre sense màscara, amb les
entranyes de l’ànima a la vista, aquest tresor que il.luminava el poeta com la
llum que desprèn la ferida de sentir-se
ser home en carn viva.
(Avui Josep Palau i Fabre hauria fet 100 anys. Article publicat a Núvol, 21 d'abril de 2017. En homenatge i amistat. La fotografia està presa a Gifreu l'agost de 2001)
Etiquetes de comentaris:
centenari del naixement,
Josep Palau i Fabre
dimarts, 11 d’abril del 2017
Evolució
Tot és perible. La
immobilitat és reaccionària perquè en la vida tot és mòbil i canviant. També les lleis i constitucions humanes. Les mentalitats evolucionen, i, si no, malament
rai.
Biblioteques i hemeroteques no només són
un tresor de coneixements sinó que, a més, mostren en el present estadis de l’evolució
humana. Així m’apareix entre els meus llibres d’antropologia i etnologia Resumen de etnología. Las etapas de la
cultura, de Francisco Jordá Cerdá, editat per Editorial Seix Barral l’any
1951, l’any que vaig néixer. Jordá diu: La
cultura es el resultado de la acción del hombre sobre las fuerzas de la
Naturaleza. Fins aquí, bé, perquè ja li podem perdonar que no esmenti les
dones. Llavors la nostra societat era lluny de les reivindicacions feministes
que vam dur a terme amb força la nostra generació.
Per
això fa mal a l’enteniment llegir: El
hombre por su naturaleza es un ser activo y vertido hacia el exterior. Le atrae
la lejanía y lo abstracto. Dispara su intelecto a la caza de ideas igual que
dispara su arco o fusil para cazar animales. La mujer por el contrario es constitutivamente
pasiva, no razona, sino siente e intuye, prefiere la contemplación y es
amante del trabajo continuado y sencillo, no brilla por sus ideas y sí
tan solo por sus sentimientos. Els subratllats són meus. Mots d’escàndol.
Segons aquestes idees, les dones fa dies
que hem deixat de ser dones d’aquesta forma, si és que mai hem sigut així. Poso
l’exemple que tinc més a prop: no sóc passiva, raono, potser massa i tot pel
que és convenient en una societat que mal interpreta la igualtat i talla el cap
a qui pensa pel seu compte. Les meves idees potser no brillen de forma genial, però
haberlas hailas. D’ençà l’escrit de
Jordá sens dubte hi ha hagut un salt de mentalitat que fa que es compleixi
l’única llei estable, que ho és de la natura i de la cultura: l’evolució, també
de les idees.
(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'abril de 2017)
Etiquetes de comentaris:
antropologia,
etnologia,
Francisco Jordá Cerdá
divendres, 7 d’abril del 2017
Palau i el senyor Esteve
Aquest any es commemora
el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008),
poeta, picassòleg, narrador i assagista. Una de les millors formes
d’homenatjar-lo és llegir-lo. Aquest poeta excel.lent que es feia dir
alquimista –tota poesia veritable és fruit d’un procés de transformació de la
matèria basta en una obra subtil-, va escriure un conjunt d’assaigs que va
titular Quaderns de vella i nova
alquímia. En aquests Quaderns hi
ha textos on l’autor assaja sobre temes complexos, entre d’altres, el treball
de Ramon Llull, reflexions sobre episodis bíblics o l’actitud del poeta davant
de la seva obra. Però en aquests Quaderns
que fan de bon llegir també hi ha textos curts i saborosos, on l’autor reïx a posar
damunt la taula temes com ara la idiosincràsia del senyor Esteve, la criatura
creada per aquell altre escriptor genial que va ser Santiago Rusiñol. Per la
seva actualitat, tot i que estem en procés de girar-la, no resisteixo la
temptació de reproduir el text que Palau signa el 17 d’abril de 1994.
El
senyor Esteve? Tots en som fills, o néts, o besnéts. El senyor Esteve és l’home
d’un país ocupat, que prou feina té a guanyar-se la vida, i que no vol saber
res de res que no sigui aquest guanyar-se la vida amb el treball obstinat i
incessant, perquè qualsevol cosa li fa por que pugui comprometre la seva
activitat, l’única que durant molt de temps li fou permesa. Guanyar-se la vida,
i gràcies!
Rusiñol tingué prou flaire per donar-li un
nét artista. Després de moltes generacions de treball anònim apareix el luxe.
El cas és que el senyor Esteve s’ha
revoltat, s’ha cansat no de treballar, que treballa com llavors, de sol a sol,
sinó de l’abús exercit més que mai pel país ocupant, i d’aguantar el menyspreu
que li esmussa la dignitat. El senyor Esteve ha dit prou, estimat Josep Palau i
Fabre, i aquest luxe, aquesta veta
creativa del nét, ha donat lloc a unes generacions que hem perdut la por i
estem a punt de convertir-nos en els artistes del segle. Tant que som a punt
d’afaiçonar un nou país, el que ens volem permetre. Tu n’estaries content, poeta.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'abril de 2017. A la imatge, l'ex-libris que vaig dedicar a Josep Palau i Fabre i publicat a la carpera A sis veus)
Etiquetes de comentaris:
Josep Palau i Fabre,
Ramon Llull,
Santiago Rusiñol,
senyor Esteve
divendres, 24 de març del 2017
Visita guiada
La idea d’una visita
guiada a una exposició és un encert. El dia 16 de març, amb Adelaida Murillo,
l’autora dels dibuixos o figures d’El
Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa Edicions), vam fer una
visita guiada a l’exposició Literatura i
Carnaval, que es presenta com un llibre obert, i que fins el 31 de març es
podrà veure a l’Espai Betúlia, de Badalona.
Vam trobar-nos amb un grup de gent ben interessada
en la relació de la literatura i el Carnaval. Després d’explicar les
motivacions d’escriure articles sobre el Carnaval, i posteriorment posats en
diàleg amb les imatges vigoroses d’Adelaida Murillo, alguns assistents van fer
preguntes sobre el que en podríem dir el laboratori de l’escriptura i de l’obra
plàstica.
Els mètodes (hi ha tants mètodes com persones i tots són bons) que tenim l’Adelaida i jo s’assemblen. L’Adelaida no esbossa, ataca directament el paper o la tela, això sí, amb una idea preconcebuda al cap, però que en el transcurs de la realització pot variar i, encara, pot sorprendre la mateixa autora. Jo tampoc no faig un esquema del llibre a priori, tot i que l’acaba tenint, però això respon a la segona fase, la reescriptura. D’entrada hi ha l’espurna d’una idea que madurarà uns mesos, anys i tot. Però un cop he trobat la veu, llavors em llanço a l’escriptura que no diré que sigui visionària, però gairebé. És clar que parlo de poesia, i de narrativa fluïda, tot i que després la treballi com l’orfebre la plata. També a l’hora d’escriure articles. Una idea clara com a tronc essencial, i després la faig créixer amb arguments i relacions que la sostinguin i eixamplin. També a mi m’agrada sobretot el camí d’escriure, i la sorpresa del resultat. Pura meravella, encara que l’obra no sigui mai la que voldria escriure. En aquest punt, el públic ja se’ns havia acostant tant que hauríem pogut anar a sopar plegats. Miracles de les visites guiades quan reïxen.
(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de març de 2017. En les imatges es visualitza una vista de la mostra i una de les figures o il.lustracions exposades)
dimarts, 21 de març del 2017
21 de març Dia Mundial de la Poesia
Ulls com planetes
Deixa passar
el mal pensament com si fos un núvol.
No
entretinguis aquest pes en la ment,
i el
pensament volarà com volen les àguiles,
lluny.
No gaire
lluny és l’estrella que no veus amb els ulls petits.
Tot és
qüestió de proporcions, de distàncies,
d’ulls a la
mida dels planetes, encara que no t’ho creguis.
(del llibre inèdit, L'any de l'estrella)
Etiquetes de comentaris:
Dia Mundial de la Poesia
dilluns, 20 de març del 2017
Benvinguda, primavera
Elles, les margarides, també saluden la primavera... Foto feta al jardí de casa aquest matí. Benvinguda primavera!
divendres, 10 de març del 2017
Paradigma tecnològic
A veure, cap on anem?
Sí, anem camí del vent, com diu un nen que fa preguntes a la seva mare sobre la
vida i la mort. Però, i mentrestant, cap on anem? On ens porta l’embranzida de
l’explosió tecnològica dels darrers temps? S’ho pregunta el filòsof Jordi Pigem
al seu assaig Àngels i robots. La interioritat
humana en la societat hipertecnològica. El problema no és la tecnologia
sinó l’ús de la tecnologia buidant-la de contingut humà, de qualitat humana,
com diria un altre filòsof, Marià Corbí.
Molts
de nosaltres morirem acariciant una màquina, deia en una entrevista
Gregorio Martín, catedràtic de computació. I tot això ho estic escrivint en un
ordinador que em fa enfadar quan va lent, que és moltes vegades perquè estic
als límits de la ciutat i la tecnologia hi arriba amb poc flux, esmorteïda. El
professor Martín diu que a les nostres velleses ens cuidaran robots. Ja es fa
al Japó. També el filòsof Pigem parla de robots. I ens podem preguntar si no
tindran sentiments i seran més humans que els humans. Perquè pel camí que anem,
si no hi ha un capgirament total dels valors que s’han anat imposant com aigua
que mulla el teixit, no sé.
Quan un s’ha perdut al bosc mira de tornar sobre els propis passos.
Els avenços no han de tornar enrere, som nosaltres els que hem de revisar els
passos que fem des d’un punt de vista humà. Perquè, quin és el nostre lloc al
món? Fem, conservem, cuidem, o desfem, depredem, destruïm? La voluntat de domini sobre la natura i el món tendeix a reduir-ho tot
al que és material i quantificable, escriu Pigem. Som al cap del carrer.
Matèria i quantitat. I el pensament? I la qualitat humana? Preguntes
metafísiques van acudint a la ment en aquests dies de Quaresma que poc es
recorda que és temps de meditació, de revisió de vida. Els antics ens poden
semblar antics perquè ho són des d’un punt de vista temporal, però sabien el
que feien.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de març de 2017. A la imatge, àngel de l'església de San Giusto, de Trieste).
Etiquetes de comentaris:
àngels,
Gregorio Martín,
Jordi Pigem,
paradigma tecnològic,
robots
dimecres, 8 de març del 2017
El somriure de Lilith - 8 de març, Dia Internacional de les Dones
Sóc Lilith, la
desconeguda.
S’ha escrit molt, sobre
mí,
sense haver-me escoltat.
Per malobedient se’m va
enviar a l’exili.
L’exili és la meva pàtria,
però en el pelegrinatge,
un saber incògnit s’obre pas.
Saber hermètic per a qui
no veu
que el dia i la nit procedeixen
de la mateixa força,
que el somni i la vigília
s’abracen d’amagat.
Eva, la segona, es plany
perquè voldria ser com jo:
una
dona lliure,
nascuda per ella mateixa,
no del costat d’Adam.
(El somriure de Lilith és un poema que pertany al llibre inèdit El somriure de l'esfinx. A la imatge, Lilith, una figura llegendària hebrea, o Isthar, una figura de la cosmologia mesopotàmica)
Etiquetes de comentaris:
8 de març,
Dia Internacional de les Dones,
Isthar,
Lilith
divendres, 3 de març del 2017
Les Tolrà
Les nostres mares i
àvies tenen memòria dels excel.lents teixits de cotó de la Casa Tolrà. Però
pocs deuen recordar que va ser una dona, Emília Carles Tolrà, qui va donar
tanta empenta a la més moderna fabricació de teixits, augmentant amb un seguit
de fàbriques les que va heretar del seu marit, Josep Tolrà, oncle amb qui
s’havia casat. Donya Emília va ser un empresària de talent, i generosa, ja que
els seus treballadors estaven en millors condicions laborals que en altres
indústries tèxtils de l’època. Ho llegim a la biografia que de l’empresària en
fa Elisenda Albertí a Decidides. Set
dones contra corrent.
Emília Carles Tolrà va néixer el 1848 a
Cabrils, a la comarca del Maresme. A Cabrils també hi va néixer, el 1880, Josefa
Tolrà Abril. Na Pepeta, com era coneguda al poble, era una dona senzilla. Per
això no n’hem sabut res fins a ser descoberta com una figura singular dins del
món de l’art amb els seus dibuixos visionaris, de factura naïf i que mai no es
van comercialitzar. Ella no ho hauria consentit, ja que les misterioses i simbòliques
imatges de Josefa Tolrà són producte del seu paper de mèdium. Na Pepeta va
participar del món de l’espiritisme gràcies a la seva qualitat de vident
d’aquell món que no sabem, però del qual ens arriben imatges a través de la
imaginació creativa, els somnis, les visions. Món ben estimat pels surrealistes
amb Breton al capdavant, que, com la bona de Na Pepeta, practicaven
l’escriptura i la pintura automàtica.
Vam
tenir notícia de Josefa Tolrà arran de l’exposició que va tenir lloc a Can
Palauet, de Mataró, entre el desembre de 2013 i el març de 2014. Entre el 1941
i el 1959 Josefa Tolrà va realitzar més d’un centenar de dibuixos, va
il.lustrar i escriure un gran nombre de llibretes, va compondre poemes i va
brodar meravellosos xals amb els seus dibuixos fluídics, com en deia ella. I
tot això atenent a la família i fent de guaridora a qui li anés a demanar. Va
començar aquesta activitat quan va morir un dels seus dos fills. El dolor per aquella
mort és va transformar en un art extrasensorial, sense filtres, transparent.
(article publicat a El 3 de vuit, 3 de març de 2017. A la imatge, coberta del catàleg de l'exposició dedicada a Josefa Tolrà)
Etiquetes de comentaris:
Elisenda Albertí,
Emília Carles Tolrà,
Josefa Tolrà Abril
divendres, 24 de febrer del 2017
La màscara del paràsit
Senyores i senyors, i amb permís del Rei
Carnestoltes, som a punt d’iniciar la setmana de Carnaval que ha tingut preludi
en les empastifades blanques del Dijous Gras. Ja ho heu sentit a dir: aquest
any hi haurà sàtira de la bona. Aquest joc de punyeteries verbals, de disfressa
i de màscares ve de molt lluny: ve del teatre antic de l’antiga Grècia. Grècia
groga se n’ha dit aquí per tradició. En un llibre savi he trobat una perla, un
text on es parla de la fesomia del paràsit, o figura que ha de prendre un
paràsit en l’escena, també la de l’adulador, que es veu que se li assembla en
més d’un aspecte. Si, heu llegit bé: paràsit. I que cadascú pensi en algú que
sigui un paràsit, i poc lluny haurà d’anar, tots en coneixem algun, i si no que
miri la TV i en trobarà una pila de models.
Del llibre que deia, L’escena antiga (Adesiara), i que no ha de faltar en cap biblioteca
de gent de teatre, faràndules i carnavals, gent que vulgui saber d’on venim
quant a comèdies i dramatitzacions, extrec un fragment de l’Onomàsticon, de Pòl.lux, intel.lectual del
segle XX aC. i professor de retòrica en l’Atenas de l’època. En el text es diu com
s’ha de reconèixer el paràsit en l’escena a través de la màscara adequada: Tant l’adulador com el paràsit són morens;
tenen el nas aguilenc, susciten simpaties. L’adulador té les orelles més
esberlades i és més alegre. Té les celles arquejades i això el fa més lletjot.
El fals té les galtes esmussades i sense pèls. Duu un vestit elegant i exòtic.
El sicilià: és el tercer paràsit. Caram, màfia avant la lettre. A veure si a l’Arrivo o al Vidalot reconeixem algú
emmascarat de paràsit. Estic pensant en una contrafigura del paràsit en la
barba d’un president del govern de la península. Adulador gens, paràsit, no sé,
però paralitzat, sí. Quant a simpaties no en suscita gaires, em sembla. I les
orelles esberlades? El que és riure riurem molt.
(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2017. A la fotografia, una imatge de la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú, amb uns balcons guarnits de Carnaval)
Etiquetes de comentaris:
Arrivo,
Carnestoltes,
màscara del paràsit,
Pól.lux,
teatre grec,
Vidalot,
Vilanova i la Geltrú
divendres, 17 de febrer del 2017
Unes imatges de l'exposició Literatura i Carnaval
El passat dia 15 de febrer es va inaugurar l'exposició Literatura i Carnaval a l'Espai Betúlia, de Badalona. En aquest apunt trobareu tres imatges de la mostra, que és com un llibre obert. Jo hi he posat els textos i l'Adelaida Murillo les imatges, les figures. La mostra està basada en el llibre El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa edicions).
divendres, 10 de febrer del 2017
Perseverança
La perseverança és una petita gran virtut.
És petita perquè no mou soroll, i és discreta perquè no es fa veure. I és gran
perquè costa molt, molt, ser perseverant. Es comencen moltes coses, però cal
veure quantes s’acaben: treballs, estudis, projectes que sovint fan fallida. Observo
els finals, ben poc els començaments. Els finals diuen més de la perseverança
que els començaments. Posem que observem una carrera literària, ja que hi estic
posada. Encara que no es vegi res de res, quant a resultats, vull dir allò
desitjat, però tan efímer i arbitrari com és un reconeixement. Mandarins té el
gremi i no sempre honestos amb el talent. Tinc alguns noms al cap, de gent de
vàlua indiscutible, que van patir una gran solitud poètica. Poso per exemple
Juan Eduardo Cirlot, bescantat per alguna idea extravagant que l’acostava a
Eugeni d’Ors. Però les idees polítiques no fan poesia. La poesia es fa amb la
carn dels sentiments i amb sensibilitat afuada, amb una ànima que dibuixa raigs
de llum. Per això es pot llegir Cirlot més enllà de les seves idees. Ell
buscava a través del llenguatge poètic l’expressió de l’etern. Cirlot, que va
viure tanta solitud poètica, repetim-ho perquè això passa en tots els temps, va
perseverar en la seva recerca. No només en el desplegament d’una indomable vocació
poètica, sinó també perquè aquesta era la seva manera de viure. El poeta i
escriptor del diccionari de símbols més creatiu del segle, tenia aspecte de
burgés, pitjor encara, d’home elegant, de dandi, això tan horrorós per als
canonges de la poesia naturalista i realista, tan exalçada. Ell buscava el
sentit últim de la bellesa encara que fos a les fosques. Va perseverar en el
compromís amb ell mateix –amb qui hem de comprometre’ns, sinó- per entrar a
viure allà on habita l’esperit: un mateix en aquell instant sense temps ni
espai i on la mort no existeix, només el que és periple mor.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de febrer de 2017. A la imatge, una fotografia que vaig fer fa uns anys d'un trencadís del Park Güell)
Etiquetes de comentaris:
Eugeni d'Ors,
Juan Eduardo Cirlot,
perseverança,
solitud poètica
diumenge, 5 de febrer del 2017
9Nsomtots
Una columna s’eleva de
la terra al cel i el seu nom és tzadik (el
just). Si hi ha justos a la terra, la terra és fortifica, si no, es debilita i
el món no pot subsistir. Sobre ell [el just] es recolza el món sencer, d’aquí
ve que es digui: el just és el fonament
del món. Això està escrit als Proverbis 10, 25.
Un home dret com un arbre, dues dones dretes com dues columnes. Estem amb vosaltres, el 9Nsomtots els qui hi vam participar.
dissabte, 4 de febrer del 2017
Indecència, maldat
Té 33 anys, com Jesús
quan va morir. El seu nom és Martin Shkreli. Mitja Amèrica del Nord l’odia,
llegeixo. No sé si l’odien els mateixos que ara tremolen amb les impertinències
verbals de Donald Trump i s’han manifestat en contra l’endemà mateix de prendre
possessió de president. Martin Shkreli és un jove empresari, admirador de
Trump, que ha comprat la patent d’un medicament irreemplaçable, recalca la notícia, per salvar la vida de malalts
de càncer i de sida. Originàriament una pastilla d’aquest medicament valia
13,50 euros. Ara val 750 euros. I això és legal, és clar, el sistema
capitalista americà, les seves lleis ho permeten.
La multiplicació del preu per 300 és una
indecència. Més encara: és una manifestació de la maldat, del cor fred, d’una
ment sense escrúpols ja que el noi, que en la fotografia vesteix un vestit gris
i porta els cabells clenxinats, no s’ha pas conformat amb adquirir aquesta
patent sinó que ja està fent maniobres per aconseguir patents de medicaments
que curen, o intenten curar, malalties mortals fins ara. Negoci rodó.
Els malalts sense recursos queden fora de la seva vista. Però el cas és que tan sols uns pocs anys enrere ell mateix s’hauria pogut trobar en aquesta situació. La seva bona mare fregava lavabos. El seu bon pare era porter d’una finca i mantenia neta l’escala, fregant-la. El matrimoni eren immigrants albanesos i encara avui sembla que tenen dificultats per parlar l’anglès amb fluïdesa. Gent senzilla i treballadora que van invertir tots els seus estalvis en l’educació universitària del seu fill. Ell, fatxenda, diu que els pares n’estan orgullosos. Cal creure que no deuen saber res dels tràfecs del jove Martin, que veuen com un triomfador. I sí que ho és, però a quin preu. El jovenot és bon negociant, però és avar, l’ètica no és la seva virtut i menysprea tot el que ha deixat enrere. És urgent és que es posi coto a les farmacèutiques que fan bona feina d’investigació, però sembla que en la legislació empresarial vigent hi ha forats que faculten males pràctiques. I Martin Shkreli ho ha aprofitat.
(article publicat a El 3 de vuit, 3 de febrer de 2017. La fotografia no hi té res a veure, és per compensar aquest relat tan cru)
Etiquetes de comentaris:
capitalisme,
Martin Shkreli,
medicaments,
negoci,
Trump
divendres, 27 de gener del 2017
Textos que facin pensar
Vénen temps difícils,
en el món llunyà i proper, com també vénen temps engrescadors, així, tot
barrejat, com en la vida. De fet hi som immersos de ple. Per aquest motiu, i per
poc que s’hi pensi, no podem ser tebis, no podem fer la viu-viu sense
sentir-nos en fals.
Una de les conseqüències nefastes de la
crisi econòmica que no s’ha acabat ni de lluny, però sobretot crisi de valors,
és la crisi de la premsa escrita. La pell ens fa mal, en aquest sentit, a tots
i totes els que d’una manera o altra hi estem implicats. Hi ha gent que fa un
esforç per escriure enmig del soroll ambient i pensar sense apriorismes i amb
criteri, lluny dels llocs comuns. I escriuen editorials, entrevistes, articles
d’opinió, textos que fan pensar perquè són més necessaris que mai enmig de
tanta immediatesa i banalitat. Són conscients que cal un canemàs de pensament
que deixi molles en el camí.
Calen veus que a més d’informar es facin
preguntes, que assagin respostes amb les portes obertes a la discussió. Per
això també calen llibres d’assaig, pedres en l’edifici del progrés de la humanitat.
S’escriu assaig, però se’n publica poc perquè és un gènere que, com la poesia,
no ven. Ja se sap que la comercialitat és el valor estrella d’una cultura que
cada dia és va fent més estreta quant a articulisme de fons, periodisme de
fons, divulgació cultural de nivell, pensament de fons. Ens cal el relat dels
moments passats per reflexionar i aprendre dels errors. Ens cal la discussió
tan ponderada com crítica del moment present. I ens cal un pensament que obri finestres
al futur, un pensament visionari, però sense somiar truites, fill de la
imaginació creativa. És urgent alimentar la cultura com a eina per assolir la
qualitat humana. És urgent alimentar el pensament que ens ha de permetre fer la
revolució de la ment, base indispensable per a totes les revolucions
pacífiques, les que fan bé a tothom.
(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2017)
Etiquetes de comentaris:
articulisme,
assaig,
cultura,
pensament,
periodisme
dimecres, 18 de gener del 2017
El Carnaval i les seves figures
Publicat per l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa Edicions, es va fent pas El Carnaval i les seves figures, el meu darrer llibre publicat. Perquè us feu una idea del contingut reprodueixo el pròleg o entrada:
Entrada: FIGURES DEL CARNAVAL
Amb el rostre ben cofat
-aquesta màscara em
prova-
quan arriba el Carnaval
l’únic que sento a la
vora
és aquest ritme brunzent
que se m’emporta tothora.
Vinyet Panyella
Amb el seu ritme
brunzent, com diu la poeta que el coneix bé a cada lloc el seu particular, el
ventall és molt ampli, el Carnaval es presenta vestit amb moltes figures, amb
moltes cares, amb moltes màscares. En aquest recull n’hi ha unes quantes.
Figura: forma externa, visible, d’un cos. Personatge d’una obra teatral o èpica. Conjunt
d’evolucions, passos i posicions que constitueixen cadascuna de les parts en
què es divideix una dansa... o els entremesos d’una desfilada de Carnaval,
podríem afegir.
Figura: expressió d’idees abstractes o
immaterials per mitjà de mots que suggereixen imatges. O expressió d’una cosa
sota forma simbòlica...
Un dimoni en figura d’àngel seria un exemple.
I, encara. Figura: dibuix que il.lustra el
text d’un llibre.
Totes aquestes accepcions del mot figura
escauen al recull El Carnaval i les seves
figures, tant les figures escrites com les dibuixades.
Figures, cares, caretes, màscares. Reals i
simbòliques. Perquè hi ha prèstecs entre la realitat física i la realitat
metafísica en el Carnaval que celebren les nostres societats postmodernes i
urbanes. Herència dels avantpassats, el Carnaval perviu a través de figures
antigues i de nova creació. Les tradicions romanen perquè es recreen i es viuen
en el present.
A l’antiga Grècia, festes de tipus popular
i carnavalesc eren el mitjà de difusió per excel.lència d’una poètica satírica
i crítica amb l’ordre i poders establerts, que sempre tenen la temptació de
fossilitzar-se. Poesia fins i tot d’escarni a través de l’anomenada poesia
iàmbica. Eren festes emparades pel déu Dionís. Segons els estudis dels
antropòlegs, les societats arcaiques i agràries necessitaven posar en qüestió
de manera periòdica l’ordre còsmic per tornar-lo a restablir de nou amb més
energia. El Carnaval ha begut d’aquesta font que momentàniament aboleix tabús
sexuals i de comportament, i subverteix els poders, elements propis de les
festes de Carnaval de totes les èpoques i llocs.
Visc a Vilanova i la
Geltrú de fa gairebé un quart de segle. Les ciutats són com un segell: tenen i
donen empremta. En aquesta ciutat ran de mar, de llum blava i costers suaus, la
festa hi té un lloc destacat. Una d’aquestes festes, potser la més famosa i la
més vistosa per la seva tradició i relleu és la festa del Carnaval. El Carnaval
ha imprès caràcter a la
ciutat, així com la ciutat s’ha impregnat de l’esperit del Carnaval.
A mitjans febrer, setmana amunt, setmana
avall, segons la lluna, Vilanova i la Geltrú es converteix en un escenari
fantàstic per a la celebració d’un Carnaval que la gent estima. S’hi treballa
moltes setmanes, en la preparació del Carnaval, i potser s’hi somia tot l’any,
tan gran és el seu atractiu. Les seves diverses escenificacions, els diversos
‘quadres’ amb els seus protagonistes, s’encadenen l’un rere l’altre durant una
semana llarga.
La celebració del Carnaval ha passat per
diferents èpoques i s’ha anat construint un imaginari propi que ara comença el
cap de setmana amb els tradicionals Balls de Mantons en les seus de les
societats culturals i recreatives vilanovines que l’organitzen i que hi tenen
un gran paper.
El Carnaval genera entusiasme i provoca il.lusió
en tanta gent de la ciutat de Vilanova i la Geltrú que l’endemà de sant Antoni
i la festa dels Tres Tombs, ja comença a parlar i a preparar el Carnaval vinent.
I és que tots aquests actes carnavalescos són organitzats cada any per una
societat diferent, a veure qui ho fa millor, que això estimula la creativitat.
Fa una pila d’anys que col.laboro amb articles
d’opinió a la premsa de la ciutat i de la comarca. El primer article que vaig
escriure data del 10 de febrer de 1995, i fins avui. Cridada per l’ambient, i
per la panoràmica estètica i festiva del Carnaval que es viu a la ciutat i que l’acoloreix,
així com també en altres poblacions de la comarca del Garraf, amb Sitges al
capdavant, durant aquests anys he anat escrivint textos amb el Carnaval com a
tema de comentari, de reflexió i també d’inspiració.
El Carnaval, la seva posada en escena,
convida a explorar les seves característiques tant per la seva significació
antropològica com per la seva exuberància estètica: la diversitat i
espectacularitat formal de les figures i màscares amb què es presenta. És per
aquest motiu que el Carnaval (les seves escenes i figures en moviment poden
considerar-se art popular en viu) genera també moltes expressions artístiques,
tan clàssiques com de nou encuny: dibuixos, pintures, fotografies, films, vídeos,
performances. I més enllà de la
música popular i ritmes d’acompanyament com el Turuta, que només escoltar-lo ja
evoca els comparsers fent passades a la Plaça de la Vila, genera també música
culta. En un d’aquests escrits em faig ressò de Carnaval, de Leonora Milà, una composició musical de diverses peces
curtes inspirades en el que aquí en dic ‘quadres’, o escenes, del Carnaval
vilanoví.
El Carnaval ha fet néixer també molta
literatura, tant amb voluntat descriptiva i reflexiva, com purament artística:
crònica, relat, assaig i reflexió sobre la significació de la festa, poemes i
narracions escrites des de la imaginació més fantasiosa, més onírica i més
juganera, així com també s’ha escrit sobre el Carnaval en formats de literatura
més transcendent, que de tot hi ha, en el camp de les lletres: la filosofia no
és pas fora de la vida, ans al contrari, neix de la vida, neix del nucli que
ens fa humans: el pensament. Que no s’enganyin els lectors, amb la gatzara del
Carnaval, els seus balls de disfresses i les seves màscares… El Carnaval és més
seriós del que sembla. Tot allò profund té
necessitat d’una màscara, va escriure Nietzsche. Les realitats més
profundes s’han de presentar amb un rostre, si volen ser reconegudes. La cosa
té polpa, però no ens hi estendrem.
En aquests textos inspirats en el Carnaval
que ara aplego, amb alguns d’inèdits, hi ha el relat de Carnavals diversos. El
de Vilanova i la Geltrú per descomptat. Ja he dit que la ciutat, els seus
carrers i places, durant una semana llarga es converteixen en escenaris per la
celebració d’un Carnaval espectacular. En aquests textos parlo també del
Carnaval de Sitges per veïnatge, així com hi ha la crònica d’altres Carnavals
propers. No manca en aquest recull el relat de Carnavals llunyans quant a espai
geogràfic, cultural, i fins i tot exòtic. En un dels textos incloc, per tal
d’il.lustrar la reflexió, el relat d’una cavalcada amb aires carnavalescos que
es feia en el Japó tradicional del segle XIX.
I és que aquí, com allà i més enllà,
sempre es troba un fil que relliga les manifestacions expansives pròpies de
l’home que treballa i juga, en expressió d’Eugeni d’Ors, que en la seva filosofia
escriu, exaltant en majúscula les paraules principals, com acostumava: La Intel.ligència (Seny) és per definició
l’harmonia dels contraris. I si en ella es troba una part de treball, també
s’hi troba una part de joc. I si en ella entra una mica de càlcul, també ha
d’entrar-hi un gra de sal de follia.
És clar que de
follia amb un gra de sal n’hi ha prou… com és prudent. Una setmana de Carnaval,
doncs, és prou per equilibrar els dies i els treballs de l’any, d’altra banda
dies ben amanits amb l’oli de les festes de guardar i encara de tota mena. No
resisteixo a consignar aquí que Eugeni d’Ors, que tenia la seva casa d’estiu a
la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on va morir el setembre del 1954, volia
ser com Goethe, i una vegada es va disfressar de Goethe. Hi ha una fotografia
que en dóna fe.
El Carnaval és una celebració molt
present en la nostra cultura grecocristiana. En el temps dels grecs aquesta
festa pertanyia al regne del déu Dionís. En temps dels romans, aquest parèntesi
festiu que subverteix la quotidianitat i el seu ordre es donava en les
anomenades festes saturnals, dedicades a Bacus i els seus acòlits dansaires i
bevedors. En la cultura generada pel cristianisme, el Carnaval va constituir-se
en la porta d’entrada del litúrgic temps de Quaresma, temps de dejuni i
penitència que propicia la meditació sobre la Passió del Crist i el seu sentit
que culmina amb la Ressurrecció que la Pasqua celebra, d’altra banda símbol de
la regeneració de la vida. El Carnaval o Carnestoltes, a imitació de les
antigues saturnals, és temps de festes dionisíaques o bàquiques; o, simplement,
festes que celebren amb tota mena de gresques la imminència del temps de
primavera, quan la natura és a punt de reverdir després del repòs de l’hivern.
La primavera la sang altera, diu la dita popular.
En aquests textos, que he reescrit treient
alguna cosa d’aquí, afegint alguna cosa allà (ja se sap que els escriptors quan
ens veiem a distància sempre trobem que ho hauríem pogut fer millor), hi
figuren Carnavals d’anomenada com el de Venècia, Brasil i Cadis; però també hi
ha un Carnaval de Flandes, i el Carnaval grec, i el Carnaval de la fi del món
(la Vall de Boí), així com d’altres Carnavals menys coneguts, com ara el
Carnaval de Notting Hill, un populós barri de Londres, o el Carnaval que se
celebra a la petita població de Sauris, al nord d’Itàlia. També parlo de la
festa jueva del Purim, que en les darreres dècades, a partir de la creació de
l’estat d’Israel, ha pres formes carnavalesques.
N’he dit cròniques, d’aquests escrits,
però no ho són sempre, ja que aquests textos sovint s’agraden de constituir,
amb llibertat formal, una fusió de gèneres narratius i que a vegades s’amaren
d’alè poètic. En aquests textos barrejo la crònica amb la reflexió, la reflexió
amb la imaginació i la descripció, la descripció amb la ficció, o tot al mateix
temps. També hi ha textos que són homenatges a figures literàries que estimo:
Mercè Rodoreda, Clarice Lispector, Víctor Català, escriptores que també van
inspirar-se en el Carnaval per escriure alguns dels seus contes o records
biogràfics. Algunes vegades encapçalo el textos de Carnaval amb versos que s’hi
adiuen. A l’hora d’editar el llibre he afegit algunes notes aclaridores que
eixamplen la informació. M’ha semblat imprescindible. Divulgació, informació,
interpretació, reflexió i creació en l’espai escrit.
En aquests espais escrits també sembla
imprescindible trobar-hi la reflexió sobre una de les figures estrella del
Carnaval: la màscara. No hi ha Carnaval sense màscara. Trobem l’ús de màscares
en creences molt antigues. En el seu diccionari de símbols, diu Hans
Biedermann: Les màscares, no només en
l’àmbit de les cultures superiors [deu voler dir: més complexes, més
elaborades], sinó també en moltes cultures que no tenen escriptura, són expressió de la presència d’entitats
sobrenaturals. I també apunta: Les
màscares teatrals deriven de les màscares del déu de l’embriaguesa i l’èxtasi,
Dionís.
Som al cap del
carrer, ja que, com no podria ser d’una altra manera, els orígens són els
orígens (en molts d’aquests escrits apareix la figura del déu Dionís, al qual
se li dedicaven les festes de pre-primavera en l’antiga Grècia, i de les quals
deriven els Carnavals cristians), la cultura està feta de capes que se
superposen, i la cultura religiosa no n’és una excepció, més aviat és a la base
de les cultures tal com les coneixem avui. Els nostres Carnavals moderns, encara
que poc es reconegui en el nostre món dessacralitzat, són la forma laica,
secularitzada, i fins i tot banalitzada en algunes manifestacions, dels antics
rituals estretament vinculats a la vida espiritual i religiosa dels nostres
avantpassats. Vida pautada dins un temps cíclic, cenyida en el curs de l’any.
En el conjunt d’aquests textos la màscara
hi és, doncs, ben present. M’interessa el seu significat dins del context del
Carnaval, tant com el seu significat antropològic en general, així com el
context artístic. Explica María Zambrano en una de les seves reflexions sobre
pintura que quan Picasso va dirigir la seva mirada a l’art negre es va trobar
amb la màscara. I així va començar a pintar ‘màscares’ per ocultar l’home (o la
dona) que no volia que aparegués en les seves pintures. Va fer el mateix en la
seva sèrie Arlequins, una disfressa
que sovinteja en el vestuari carnavalesc. Ho va fer perquè el cos humà que hi
pintava no havia de representar un cos humà sinó una altra cosa, d’ordre
simbòlic.
La reflexió sobre la màscara ens duria
molt lluny. Els grecs feien servir màscares en les Dionísies, les festes
rituals dedicades a Dionís, el déu de la vinya i el vi. La màscara, però, és un
fenomen universal. La màscara té a veure amb la figuració humana, divina o
simbòlica, com hem vist. La màscara té a veure amb la representació, amb el
teatre, així com amb el concepte d’alteritat, que en aquests escrits apunto de
formes diferents, sense esgotar-lo ni molt menys, ja que el concepte
d’alteritat també és un concepte molt ampli. Igualment suggereixo la reflexió
sobre allò que mostra o oculta la màscara. La màscara és màgica: ens converteix
en un altre o una altra. Tampoc no hem d’oblidar que la paraula màscara vol dir
‘persona’.
Finalment, en aquests escrits hi ha el
relat de Carnavals personals, és a dir, viscuts d’a prop, en primera persona.
En aquest viatge estètic, enjogassat i tan
atractiu intel.lectualment, en aquest passeig per una galeria amb diverses i
fabuloses figures del Carnaval, m’hi acompanyen les imaginatives i atraients
figures dibuixades per la pintora Adelaida Murillo, artista reconeguda, de
llarga trajectòria, guardonada amb premis importants i amb obra en diferents
museus i col.leccions.
Com sempre que amb Adelaida Murillo hem
viatjat per les senderes de l’art i la creativitat, imatges i textos dialoguen
en fructífera conversa. En la seva contemplació dels textos –una lectura que va
més enllà de la lectura, que la prolonga-, Adelaida Murillo s’ha sentit cridada
a interpretar les figures del Carnaval en la seva forma més genuïna: la
màscara. La qual, com hem vist, tan vela com revela realitats profundes. És per
aquesta raó que les màscares d’Adelaida Murillo reflecteixen la seva realitat
visible, però apunten també a una realitat d’ordre simbòlic: van més enllà de
la representació, obren la porta al misteri. Davant dels seus dibuixos sentim
el misteri del dibuix, ‘de la línea que, a més de ser llum fent aparèixer
l’ombra, és traç en l’espai del no res’, com escriu Zambrano en la seva
reflexió sobre el dibuix. El misteri de la creació pura.
Al seu llibre De l’espiritual en l’art, diu Kandinsky que hi ha una mena d’homes
(i dones) que porten dins seu una misteriosa força visionària. Aquests artistes
inevitablement ‘veuen’ i ensenyen allò que han vist, i ho fan a través de les
seves creacions. Adelaida Murillo, atreta per les seduccions que ofereix el
frondós imaginari del
Carnaval, ha vist i ha mostrat figures del seu misteri a través de màscares.
Màscares que són figures de Carnavals diversos, però també de planetes humans, de
mons interiors per descobrir.
Teresa
Costa-Gramunt
Clos Sukkot,
Vilanova i la Geltrú, agost de 2016
*Parlo de la
figura del Moixó foguer en el text Moixonet
o Moixonàs, publicat en el seu dia a la premsa, i que es troba a la sortida
d’aquest recull. En el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, aquesta figura de bon
averany per als mariners, segons el llegendari, es trabuca, com els lectors
poden imaginar, en una figura de sentit eròtic. Un personatge que va nu de pèl
a pèl, i al qual se li ha untat el cos amb mel (o amb algun succedani) es fica
en un recipient ple de plomes i en surt vestit de plomes. Es miri com es miri
la disfressa, la facècia carnavalesca està servida, i sembla que en el Carnaval
vilanoví té l’origen en una història que s’explica, referida a un personatge que
no tenia ni un duro per disfressar-se i va trobar aquesta insòlita manera de
fer-ho.
dissabte, 14 de gener del 2017
L'espai de treball
Pot ser qualsevol, tot
i que s’agraeix tenir-ne un de propi, com deia Virginia Woolf. El tinc, però no
és un espai tancat, com m’agradaria. Aleshores he d’adaptar-me al lloc, fer-ne
una petita estança imaginària. Una cosa bona, boníssima d’aquest lloc: per la
finestra veig el moviment dels arbres quan fa vent, com avui, i el color del
cel que va canviant, i els núvols que a vegades prenen rostres humans. Un
paisatge viu per viatjar amb la ment.
També els llocs són com éssers vius. Crec sentir vida en cada àtom que circula en aquest espai, encara que no vegi aquestes partícules elementals. Així, doncs, m’hi adreço. Oració mental, és clar, si no em prendrien per boja, potser ja m’hi prenen. Bon dia, puc?, dic per dins. Trec la pols del teclat i la pantalla de l’ordinador cada dia, de bon matí. Aquesta neteja no és només higiènica: és purificació. Sota els dits les tecles escriuran el que ara veig a la pantalla. L’escriptura per a mi no és cosa utilitària ni banal, és cosa sagrada.
El silenci és la matriu perfecta per a l’escriptura. La concentració una eina de treball eficaç. Silenci, concentració, disposició mental i coral per a la recepció. Una imatge d’aquesta disposició mental i coral és Maria. Sí, li diu a l’àngel que li vindrà a omplir la vida d’amor, però també de dolor. Maria estava llegint, o pregant, a la seva cambra. L’àngel irromp. L’escriptura irromp. Beneïda Maria. Beneïda escriptura. L’escriptura és gràcia. I transformació. L’escriptura transforma: a mesura que s’escriu el pensament s’aclareix, les figures nominals i verbals meravellen. Jo escric, però és la dea qui escriu, ho sabia Homer, que invocava Atenea, la dels ulls grisos com les fulles de l’olivera, el seu arbre.
L’espai és en silenci, el vent mou les
fulles dels arbres, el cel té el color d’un safir. La paraula va de l’ànima a
la forma. La veig, la sento, l’escric. Sento l’escriptura com una flor en la mà
d’un nounat.
(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de gener de 2017. A la imatge, fulles vermelles al vent amb el fons blau del cel)
Etiquetes de comentaris:
àngel,
Atenea,
Homer,
l'espai de treball,
Maria,
Virginia Woolf
Subscriure's a:
Missatges (Atom)