Pot ser qualsevol, tot
i que s’agraeix tenir-ne un de propi, com deia Virginia Woolf. El tinc, però no
és un espai tancat, com m’agradaria. Aleshores he d’adaptar-me al lloc, fer-ne
una petita estança imaginària. Una cosa bona, boníssima d’aquest lloc: per la
finestra veig el moviment dels arbres quan fa vent, com avui, i el color del
cel que va canviant, i els núvols que a vegades prenen rostres humans. Un
paisatge viu per viatjar amb la ment.
També els llocs són com éssers vius. Crec sentir vida en cada àtom que circula en aquest espai, encara que no vegi aquestes partícules elementals. Així, doncs, m’hi adreço. Oració mental, és clar, si no em prendrien per boja, potser ja m’hi prenen. Bon dia, puc?, dic per dins. Trec la pols del teclat i la pantalla de l’ordinador cada dia, de bon matí. Aquesta neteja no és només higiènica: és purificació. Sota els dits les tecles escriuran el que ara veig a la pantalla. L’escriptura per a mi no és cosa utilitària ni banal, és cosa sagrada.
El silenci és la matriu perfecta per a l’escriptura. La concentració una eina de treball eficaç. Silenci, concentració, disposició mental i coral per a la recepció. Una imatge d’aquesta disposició mental i coral és Maria. Sí, li diu a l’àngel que li vindrà a omplir la vida d’amor, però també de dolor. Maria estava llegint, o pregant, a la seva cambra. L’àngel irromp. L’escriptura irromp. Beneïda Maria. Beneïda escriptura. L’escriptura és gràcia. I transformació. L’escriptura transforma: a mesura que s’escriu el pensament s’aclareix, les figures nominals i verbals meravellen. Jo escric, però és la dea qui escriu, ho sabia Homer, que invocava Atenea, la dels ulls grisos com les fulles de l’olivera, el seu arbre.
L’espai és en silenci, el vent mou les
fulles dels arbres, el cel té el color d’un safir. La paraula va de l’ànima a
la forma. La veig, la sento, l’escric. Sento l’escriptura com una flor en la mà
d’un nounat.
(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de gener de 2017. A la imatge, fulles vermelles al vent amb el fons blau del cel)
Estimada Teresa, gràcies per aquests bells mots... Serenor i "intuïció de l'instant"... Ets privilegiada...Pensa, però, que són molts els qui creen "dins" del Caos...
ResponEliminaBellíssim article. Delicada transparència del determini. No sé si dir-te primavera o tardor, potser totes dues coses: la claredat i la maduresa.
ResponEliminaUna abraçada.
Olga X.
En tu tinc una bona mestra. Abraçades, amiga.
ResponEliminaDiguem-ho amb una imatge;voldríem ser com aquell ocell que empenta les seves ales,per enlairar les nostres vides,per ajudar-nos a tirar amunt,per tal de compartir els petits triomfs.
ResponElimina