La vera icona

      El papa Francesc, mort el passat Dilluns de Pasqua de 2025, va deixar escrit que volia ser enterrat a la Basílica Santa Maria Major, com així ha estat. La basílica es va construir sobre un temple pagà dedicat a la deessa Cíbele. Hi ha una línia de continuïtat entre les antigues deesses maternes i la figura de Maria, la mare de Jesús.

     La Basílica Santa Maria Major, molt estimada pels romans, és el lloc més important de Roma dedicada al culte marià. Quan es volia recollir, quan volia meditar, el papa Francesc hi va anar a resar més de cent vegades, i no és una metàfora. Pocs dies abans de morir, tot i la seva extrema feblesa, encara es va postrar davant Maria. No en va, el primer dia del seu pontificat iniciat l’any 2013, el papa Francesc va visitar la basílica, va realitzar una ofrena floral davant la icona de l’anomenada Verge Salus Populi Romani (Protectora del poble romà), també coneguda com a Nostra Senyora de les Neus, que és el nom que se li va donar a la icona bizantina de la Verge i el Nen, que la tradició atribueix als primers cristians, si bé la llegenda més estesa afirma que va ser pintada per l’apòstol Lluc sobre un tros de fusta que va pertànyer a la taula del Sant Sopar. També hi ha la llegenda que diu que la taula va ser construïda pel propi Jesús i que la seva mare Maria la va guardar, com una relíquia, després que el fill fos crucificat.

     La icona amb la imatge de la Mare de Déu va arribar a Roma l’any 590 durant el pontificat de Gregori Magne. La mateixa llegenda explica que va romandre a Jerusalem o voltants fins que va ser descoberta per Santa Elena, la mare de l’emperador Constantí el Gran que va declarar el cristianisme com la religió oficial de l’imperi. La icona va ser col·locada a Santa Maria Major pel mateix papa Gregori. En pertànyer a una relíquia, la icona es considera una vera imatge, una vera icona, com es considera una vera icona el famós llenç de la Verònica (d’aquí ve el nom a la dona anònima que li va eixugar el rostre) que amb tanta versemblança va pintar Zurbarán i que aquests dies es pot veure al MNAC. Aquesta imatge de Jesús sofrent en un sudari es va venerar a la basílica de Sant Silvestre en considerar-la taumatúrgica, com taumatúrgica es considera la icona de Maria a la basílica que duu el seu nom.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 de maig de 2025)   

Els lars familiars

 

Quan un o una dels nostres morts esdevé un dels nostres lars familiars és un misteri. Els lars, en llatí lares, eren unes divinitats de la mitologia romana, o per precisar una mica més hem de dir que tenen procedència etrusca. La particularitat dels lars és que aquests déus domèstics, intermediaris dels grans déus, eren els encarregats de tutelar la llar i la família. Dels lars ve la paraula llar amb el gruix de significats que conté, ja que una casa no necessàriament és una llar, i una llar ho pot ser fins i tot un cobert.

Els lares familiari eren inseparables de la família. Si la família canviava d’adreça, cosa molt freqüent en els nostres dies, els lars anaven amb ells. També pot ser, i d’aquí ve que un o una dels nostres morts esdevingui un lar familiar, sigui present a través d’una fotografia, o fins i tot simplement en el record, ja que el que fa aquest lar és tutelar, vetllar per la família. Segur que més d’una vegada heu tingut la sensació que el pare, la mare, o aquell avi o àvia, són amb vosaltres per donar-vos energia per encarar moments difícils. No tots els nostres morts esdevenen lars, només ho són aquelles persones que en vida ja eren especials i que d’una forma gairebé espontània per part de la família se’ls invoca en situacions crítiques, que és quan ens sentim més vulnerables encara que hàgim fet professió d’ateus.

Antigament, en la vella Roma, només els esperits dels bons homes eren honorats com a lars. Les dones no podien esdevenir lars, tot i que, si ho mirem bé, acostumen a tenir un grapat d’aptituds de signe humanitari que les fan candidates de primer nivell. En canvi, els infants de més de 40 dies sí que ho podien ser, i alguna cosa molt profunda deu quedar en les nostres psiques perquè els infants morts prematurament de seguida adquireixen el rang d’àngels tutelars. Però «els temps estan canviant», com deia Bob Dylan als anys setanta, i algunes de les nostres mortes han esdevingut lars. A casa, la meva mare fa sentir molt viva la seva tutela ja des del primer dia, com si hagués nascut, viscut i mort per tenir cura de la seva família.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de novembre de 2021. A la fotografia, els meus pares)

Keats i l'amor

El 23 de febrer de 1821, John Keats, malalt de tuberculosi, va morir a les onze del matí. Va ser enterrat al Cimitero Acattolico de Roma. La notícia de la seva mort va arribar a Anglaterra el 17 de març. Avui ho sabríem a l’instant, amb un tuit. Penso que seré entre els poetes anglesos després de la meva mort, havia afirmat amb seguretat íntima. En efecte: avui és considerat un dels més grans poetes anglesos, i no només entre els romàntics. En la seva tomba anònima es llegeix: Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit a l’aigua. Un desig de lleugeresa i frescor. Perquè tot li va pesar, en vida, tot en la vida quotidiana el colpia. Sensible, era ésser d’un altre planeta. Potser tots els poetes d’aquesta cintura ho són.

     

Asseguda davant l’estela de John Keats llegeixo Leggiadra Stella (Àgil estrella), un recull de les cartes que abans de venir a Roma va escriure a Fanny Brawne, la jove per la qual el poeta va perdre el cap, com escriu la filòsofa, feminista i estudiosa de la literatura Nadia Fusini al pròleg. Cartes febroses d’amor que no amaguen gelosia i sentiments possessius. Amor que tendeix a l’absolut, i potser sempre és així, en l’ànima humana, i més en l’ànima romàntica. Però avui dia aquest amor no sembla suportable per a una noia moderna, independent, subjecte d’ella mateixa. Amb tot, diu Fusini que aquestes cartes d’amor són de les més belles que s’han escrit mai. Apuntava a l’horitzó l’amor indigent dels nostres dies, com escriurà María Zambrano? No és que no hi hagi amor, diu Zambrano, és que l’amor no troba el seu lloc, no troba acollida en la nostra ment. L’amor està confós en una multiplicitat de sentiments que n’obscureixen l’essència? Els poetes romàntics –ells no s’anomenaven pas així- van fer aflorar a la superfície un amor en incandescència de forma tan sublim com imperativa. Potser només ells el vivien així. Perquè quan la flama és massa viva, crema.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 19 de maig de 2017. A la imatge, llibres dedicats a John Keats, comprats a Roma)