El record no és un fenomen estable, no és una cristal.lització de l'experiència, tot i que sovint hi hagi la voluntat d'estatuar l'instant viscut, sobretot si aquest pot considerar-se sublim. Recordem en funció del moment actual. D'aquí ve que les 'memòries' siguin sempre una aproximació dels records que han deixat petja a la nostra vida. Cal comptar amb el 'filtre' del moment en què s'escriu l'experiència, la visió varia no només segons l'estat d'ànim sinó sobretot de la present visió del món. Tot això no desmereix en absolut l'escriptura d'uns records, d'unes memòries, d'una autobiografia. Al cap i a la fi estem parlant de literatura.
dimarts, 31 de juliol del 2012
El record no és un fenomen estable
Etiquetes de comentaris:
autobiografia,
literatura,
memòries,
record
dilluns, 30 de juliol del 2012
Vil.les Mèdici
Als
voltants de Florència, i encara repartides per la regió de la Toscana, hi ha
les anomenades Vil.les Mèdici, belles i elegants construccions renaixentistes
lligades a la nombrosa família Mèdici –algunes són veritables palaus-. Aquestes
vil.les estan envoltades de grans jardins i, sobretot, d’amplis terrenys. És a
dir: de propietats agrícoles, ramaderes i forestals que, a image i semblança de
les vil.les romanes, les feien econòmicament autònomes.
En aquests moments de la història i de les
vicissituds de tota mena per les quals han passat, la majoria de Vil.les Mèdici
ja no estan en mans particulars sinó que formen part del Polo Museale fiorentino i són propietat de l’estat italià. En el
nostre viatge a Florència vam visitar una de les més espectaculars d’aquestes
vil.les-museu: la Vil.la de Poggio a Caiano, la construcció de la qual va
començar Llorenç el Magnífic l’any 1474 segons un projecte ideat pel famós Leon
Battista Alberti, inspirant-se en els models clàssics. Aquesta vil.la sempre va
ser la residència estival dels Mèdici.
Resguardats a l’ombra de la lògia que
envolta aquest edifici imponent –aquest dia a Florència i voltants es van
registrar 40º de temperatura!-, vam esperar pacients l’hora de la visita, a les
12. Els visitants érem pocs: tres parelles que ens vam anar perdent per les
sales immenses sota la mirada inquisitiva dels vigilants, que al cap d’una
estona ja mostraven ganes de plegar. A Itàlia es fa horari europeu, es dina
aviat.
Però fins cap a dos quarts de dues no vam
sortir de l’edifici. Les estances de la vil.la se’ns mostraven amb tot el seu
esplendor, ara ja una mica decadent però sense perdre ni un bri de l’antiga
solemnitat que va presidir aquells espais. En una de les cambres de la planta,
sòbria però amb una bella i historiada escala penjant feta d’una pedra
anomenada serena, s’explica que hi va morir (era el lloc on habitava) la jove
veneciana Bianca Cappello, primer amant i després esdevinguda la segona esposa
del Gran Duc Francesc I de Mèdici, que va heretar la finca per voluntat de
Còsim I. Al cap de poques hores també va morir Francesc. La llegenda diu que la
parella va morir enverinada a instàncies del seu germà, el cardenal Ferran, que
el va succeir com a Gran Duc de Mèdici.
Les històries de color de rosa sembla que
agraden, ja que a tot arreu te n’expliquen amb una guspira als ulls. A la
planta noble de la Vil.la de Poggio a Caiano (avui dia situada al mig del poble
del seu nom i protegida per una murada vermella), hi ha una ala que conserva un
apartament molt sumptuós, moblat al gust neoclàssic, que va pertànyer a
l’anomenada bella Rosina. Aquest
apartament amb un estudi i una sala de rebre, amb una esplèndida cambra de
dormir i una fantàstica cambra de bany estil imperi que l’any 1814 havia fet
bastir una tal Elisa Baciocchi (de qui devia ser esposa o amant?), va ser
arreglat l’any 1865 per acollir Rosa Vercellana, amant del rei Víctor Manuel
II, i amb posterioritat (l’any 1869) esdevinguda esposa morganàtica i a la qual
se li va concedir el títol de comtessa de Mirafiori. Cal aclarir que el
matrimoni morganàtic és el que té lloc entre un rei o un noble d’alt rang amb
una plebea –a l’inrevès també pot ser, tot i que la història no n’ha donat
gaires casos-. Els fills d’aquests matrimonis són considerats morganàtics, és a
dir legítims, però sense dret a heretar reialmes ni ducats.
Una de les joies d’aquesta vil.la és el
fris de terracota envidriada i policromada que s’exposa en una de les sales de
la planta noble. Fa uns anys encara ornamentava el frontó principal de la casa,
on ara hi ha una còpia per preservar l’original. Les peces d’aquest fris
reprodueixen amb una gran imaginació creativa el mite platònic del retorn a
l’Edat d’Or, ja sigui interpretat en el pla terrenal (i, per tant, també en el
pla personal) o en el pla còsmic. Cal recordar que els Mèdici van protegir les
arts i van propiciar l’avenç de l’humanisme en tots els camps.
(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juliol de 2012. La foto de la façana de la vil.la de Poggio a Caiano està presa aquest juny passat)
Etiquetes de comentaris:
Vil.la de Poggio a Caiano,
Vil.les Mèdici
dijous, 26 de juliol del 2012
L'Àngel rilkeà
La figura de l’Àngel és recurrent
en la poesia de Rilke. No l’àngel dels infants educats en els anys cinquanta en
el nostre país, tot i que aquella figura es podia alliberar del pes del
nacionalcatolicisme i créixer espiritualment en nosaltres en la mateixa mesura
que maduràvem. L’Àngel rilkeà és una potència que encarna el bell i el terrible
(per desconegut) de l’existència, l’obertura al misteri, a l’infinit.
(Imatge de l'Anunciació en un fresc de l'església de Certaldo, lloc on va morir Bocaccio, presa aquest juny passat)
diumenge, 22 de juliol del 2012
El jardiner de Ripoll
El jardiner del monestir de Ripoll treballa aliè al brogit dels turistes i les màquines de fotografiar. Les seves tisores i la seva concentració en la feina són eines eficaces per donar forma al tancat que envolta la font, imatge del centre del Paradís. El jardiner no sap quin dia vindrà el Senyor a passejar-se pel jardí del qual ell té tanta cura. Ningú no ho sap. Mentrestant, el jardiner treballa a consciència, amb el silenci com a oració, amb l'alegria de la feina ben feta.
Etiquetes de comentaris:
jardiner,
monestir de Ripoll,
paradís,
Senyor
divendres, 20 de juliol del 2012
Una pàgina
En el seu llibre Fragmentarium, Mircea Eliade recull d'una glossa d'Eugeni d'Ors que aquest, cada dia nou de l'any, sacrificava una pàgina escrita.
Algunes vegades, quan començo un text, encerto el començament i el vaig mantenint. D'altres vegades, i a mesura que avança l'escriptura, queda clar que aquest començament s'ha d'esborrar (sacrificar) sense pena. Cal dir que la paraula sacrifici vol dir fer sagrat.
Així, l'acte d'eliminar escriptura és tan sagrat com escriure.
Etiquetes de comentaris:
escriptura,
Eugeni d'Ors,
Fragmentarium,
Mircea Eliade,
sacrifici
dilluns, 16 de juliol del 2012
La Caiguda
Si tota realitat visible pot ser
explicada de moltes maneres –una per a cada percepció-, igualment pot ser
explicada diversament tota realitat invisible –una per a cada interpretació-.
Assagem, doncs, una ‘altra’
interpretació per a la Caiguda.
Adam i Eva eren a l’Edèn,
inconscients de la seva humanitat divina.
La Caiguda, amb tot el que va
comportar per als humans, és una ‘caiguda’ en la consciència.
Hauríem pogut estar sempre
inconscients i ser feliços en aquesta inconsciència.
La Caiguda, però, ens dóna la
dimensió de la humanitat conscient que podem assolir, aquesta és la nostra
llibertat, la humanitat i la divinitat conscients.
La consciència (de la humanitat i de la divinitat ) és un guany, per
això cal treballar-la: Guanyaràs el pa amb el suor del teu front, pariràs els
fills amb dolor. En la seva literalitat, les paraules diuen el que diuen, però
també tenen un significat espiritual.
Etiquetes de comentaris:
consciència,
divinitat,
humanitat,
inconsciència,
La Caiguda,
llibertat
dissabte, 14 de juliol del 2012
La gràvida
Aquesta imatge de dona gràvida la vaig veure fa unes setmanes al Palazzo Pitti de Florència, a la seva Galleria Palatina. És obra de Raffaello Sanzio, que la va pintar entre el 1506 i el 1507. Contemplant-la, de seguida vaig tornar a pensar en la poca importància que la pintura ha donat a la representació de les dones embarassades tret d'alguna imatge de Maria en la seva visita a la seva cosina Isabel. I dic tornar a pensar perquè la pintora Violeta Valdor, que s'agrada de pintar dones en aquest estat de gràcia!, en la seva primera exposició va tenir dificultats per trobar antecedents que sustentessin el seu discurs. Així, cada vegada que visito un museu, i no en visito pocs!, penso en la Violeta i faig molta atenció al tema, generalment absent. En aquesta pintura, Raffaello Sanzio va saber copsar la plenitud no només física de la gràvida, sinó també el seu estat psicològic de serena satisfacció per la que s'endevina tan propera maternitat.
Etiquetes de comentaris:
La gràvida,
Palazzo Pitti,
Raffaello Sanzio,
Violeta Valdor
divendres, 13 de juliol del 2012
FarambArt
Etiquetes de comentaris:
Blanca Deusdad,
Cesca Calaf,
FarambArt,
Santi Borrell,
Teresa Costa-Gramunt
dijous, 12 de juliol del 2012
Novel.la poc convencional
La novel.la La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors s’allunya molt de la novel.la
convencional. I no només perquè és una novel.la d’idees, filosòfica, sinó també
en la seva estructura i estil que per la seva concisió formal i densitat
interior va inspirar-me l’escriptura de Verònica
o el retrat als inicis del meu camí
literari. Aquesta novel.la inèdita va quedar finalista al premi Don-na de l’any
1990. Amb la sensació d’haver après una mica l’ofici d’escriure, fa uns anys
vaig voler-la refer, però no vaig concloure aquest treball com sol passar més
atreta per noves idees i arguments estilitzats, essencialitzats, amb l’anècdota
imprescindible per donar cos al relat. D’aquí ve l’atractiu que em provoquen
les novel.les d’Eugeni d’Ors: és aquesta essencialització, aquest despullament per
posar de relleu el moll de l’ós del tema. És una manera de fer tan allunyada
també de la novel.la actual, però no de la meva sensibilitat artística, que es
troba en una escriptura que trena en una mateixa corda narrativa, prosa poètica
i assaig.
(a la imatge, figura de terracota de Fidel Aguilar)
Etiquetes de comentaris:
Eugeni d'Ors,
La ben plantada,
novel.la,
Verònica o el retrat
dimarts, 10 de juliol del 2012
El primer record
El nostre primer record, diu el
professor Martin A. Conway, estudiós de la memòria, és als tres anys i quatre
mesos. Abans és difícil recordar res. La meva mare sempre m’explica que quan de
molt nena em vaig trencar la cama, la gent venia a la meva habitació de la
clínica per escoltar el relat dels fets. Sembla ser que ho explicava amb gran
detall, i només comptava tretze mesos! No en tinc memòria. En canvi sí que tinc
‘memòria’ d’un fet molt més antic en el temps i que relaciona un fet i una
paraula: posar-se dempeus i pronunciar-la. En el record em ‘veig’ dempeus en el
llit de baranes, a la cambra dels meus pares, un diumenge al matí (que era
diumenge m’ho ha dit la meva mare). M’he alçat del llit i dic: Papa, així, molt clarament. És la
primera paraula que vaig pronunciar. La memòria familiar diu que encara no
havia complert els vuit mesos i que vaig començar a parlar molt aviat. El
professor Conway diu que ningú no sap si el que recorda va passar de debò (jo
més aviat diria de la manera com ho recorda). Pel que fa a mi, només puc dir
que aquest record tan antic m’ha acompanyat sempre.
(extret de La capsa verda)
Etiquetes de comentaris:
Martin A. Conway,
memòria,
primer record
dissabte, 7 de juliol del 2012
Unitat de la vida
En un estudi antropològic,
recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella
zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta
manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar
de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.
Etiquetes de comentaris:
Carl G. Jung,
Marie-Louise von Franz,
Unitat vida-mort
dijous, 5 de juliol del 2012
La ment
He observat que la ment, una
entitat neutra en ella mateixa, és com una esponja que absorbeix, que viu els
problemes que ella no ha generat. La ment pot tenir problemes d’estructura,
podríem dir, però no de naturalesa. La ment viu els problemes que generen els
sentiments de desig (que provoca insatisfacció), o de por (que provoca pànic i
desequilibri interior). És a dir: els problemes que viu la ment provenen del
món emocional. D’aquí ve que sembla bo el treball d’observar la ment, veure
perquè està agitada i mirar d’aturar l’agitació. Aleshores, amb la ment més
tranquil.la, es pot pensar d’una manera més ajustada a la realitat, més lliure.
Això em porta a la frase evangèlica: La veritat us farà lliures. És a dir: la
percepció de la realitat sense interferències fa veure la realitat tal com és,
no com voldríem que fos, que això són projeccions mentals provinents del desig,
de la por i també del prejudici.
Etiquetes de comentaris:
agitació,
centrament,
la ment,
problemes
dimarts, 3 de juliol del 2012
L'últim regal
La dona seu en el seu silló de
vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte
expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al
costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves
paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni
l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt
dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a
mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta
d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un
gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop.
La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor
que rebrà del marit.
(El pare i la mare han estat
junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)
dilluns, 2 de juliol del 2012
Llum enmig del dol
A la vetlla hauria volgut fer silenci,
deixar espais en blanc,
posar parèntesis –el rés-,
inscriure el dolor entre comes.
Però vaig rebre les visites tan agraïda,
em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.
(27-6-2012)
Etiquetes de comentaris:
dol,
Laureà Costa Iglesias,
llum,
vetlla
divendres, 29 de juny del 2012
Meditació
L’aula era una remor de veus,
potser en un to una mica massa alt. Converses dels alumnes que ens havíem
apuntat als cursos de cultures orientals que anys enrere va organitzar la Universitat
de Barcelona. En entrar, l’eminent doctor Ramon N. Prats, autor entre altres
treballs de la traducció directament del tibetà d’El libro de los muertos tibetano (Siruela, 1996), va situar-se
davant nostre i va mantenir-se en silenci fins que, finalment, va fer-se un
silenci ple. Vam comprendre immediatament, sense paraules, que aquella era la
primera lliçó de tots els ensenyaments que van venir després sobre la
mil.lenària cultura i l’espiritualitat tibetana.
Qualsevol moment és un bon moment
per a la meditació, aprendríem en properes lliçons. Qualsevol moment és un bon
moment per a centrar-nos, però cal donar pas al silenci que permet endinsar-se
en el centre vital. Un minut de silenci basta a vegades per a retrobar
l’equilibri psicològic perdut. En un hospital, un món dins del món, a desgrat
el soroll ambient es poden fer uns minuts de silenci per situar-se en l’eix de
la vida i observar-la en la seva realitat pura, sense oripells, sense
embolcalls.
El malalt terminal, un vell
supervivent de les cruentes batalles que la vida li ha presentat (però que
l’han fet com és, un resilient, un home positiu, digne i tan agraït amb la
vida), és conscient que li ha arribat l’hora de passar l’última frontera. Amb
aquell gest familiar que li coneixem d’ençà que va començar a sordejar, fa que
ens hi acostem a la vora. Llavors ens diu amb veu gairebé inaudible ja que no
pot parlar, el so li ha fugit, que això s’acaba. La seva mirada, però, és tan
amorosa, tan transparent, tan lúcida. L’amor que circula entre les mans que
tenim agafades ens situa al centre de la realitat: al final no sembla que hi
hagi res més que aquesta nuesa física, psíquica i espiritual, i tan plena de
sentit com és.
Tot i que el conec i l’aprecio
per la seva validesa espiritual, no puc llegir a les orelles del moribund el
llibre dels morts tibetà. No tenen sentit, en la cultura del nostre moribund,
les seves recomanacions. Cada cultura crea les formes religioses que acompanyen
els moments sagrats de la vida, i la mort ho és. Observem com el nostre
moribund va travessant el camí acompanyat de l’edifici espiritual que ha
aixecat amb la pròpia vida. Les virtuts cristianes que li van ser ensenyades
quan feia d’escolà del capellà del poble on va néixer, devien quedar-li
gravades a l’ànima, perquè les ha practicades totes. Les cardinals
–continència, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i
humilitat- i les teologals –fe, esperança i caritat-.
Aquestes virtuts essencials en la
vida humana conreades amb la naturalitat d’un infant quan riu quan te’l mires,
fan ingràvid el nostre moribund en aquesta
travessa que va fent a poc a poc. Les aigües del llac a penes es mouen
al pas de la barca de Caront. El ble de l’espelma de la seva vida es va
esgotant, la flama tremola suau. Mentre meditem en silenci s’obre pas el rés
interior del Parenostre. Sigui la teva voluntat. És exactament el que el
moribund ens ha dit sempre: que es faci la voluntat de Déu. Hem tingut prou
temps com per saber que en ell aquestes no han estat mai paraules vanes, les
paraules del nostre familiar sempre han anat de la mà de les seves obres.
Mestre d’obres va ser el seu ofici. I mentre alçava parets, obria finestres al
paisatge i coronava teulades, devia aprendre que ell, igual que tots els humans,
som pedres vives en l’edifici de l’existència. Per això sabia quin era el seu
lloc i no va ser mai víctima del pecat de Caïm, que no només causa infelicitat
sinó que acaba arruïnant el món. El món que hem construït en els últims temps
n’és un exemple trist. El nostre familiar –el meu pare- ens deixa un
perseverant exemple d’humanitat integral en herència. Només podem dir de tot
cor: gràcies.
(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juny de 2012. A la foto feta a la mili, el pare és el jove del mig)
Etiquetes de comentaris:
Laureà Costa Iglesias
dimarts, 26 de juny del 2012
Laureà Costa Iglesias
Avui, a les 3 de la tarda, el meu pare ha començat el seu camí cap a la Llum. El dia 3 de juny havia complert 93 anys amb un gran agraïment. Aquests dies passats, a Itàlia, em cridaven l'atenció grans esqueles enganxades a les parets anunciant la mort dels éssers estimats. D'aquí ve aquest muntatge fotogràfic que deixo al blog i que he manllevat del meu fill, que l'ha penjat al Facebook. Malgrat la seva humilitat i discreció, l'avi n'hauria estat content. Era un home del seu temps, però el feien molt feliç els avenços. Ens deixa el record d'una vida plena d'acceptació del que va i del que ve, de la fragilitat i de la fermesa de la vida, i sempre tenint ben present el seu eix: l'amor que germina en els nostres cors.
Etiquetes de comentaris:
Laureà Costa Iglesias
dissabte, 16 de juny del 2012
Aigües turbulentes
Per al gran escriptor japonès de
la era Meiji, Mori Ogai, la jove escriptora Ichiyo Higuchi (morta tan
prematurament de tuberculosi als 24 anys) era una dona de geni excepcional fins
al punt d’escriure que se’n sentia un adorador. Segons Ogai, Higuchi tenia un
autèntic sentit de la poesia, qualitat sempre molt valorada en les lletres
clàssiques japoneses.
La seva novel.la curta Aigües turbulentes, que encapçala la
publicació de cinc narracions més en el conjunt del volum titulat Aguas turbulentas (Erasmus), és una
mostra excel.lent d’aquest altíssim sentit de la poesia en un text escrit en
prosa.
Ichiyo Higuchi (1872-1906),
procedent d’una antiga família de samurais, a partir dels 14 anys va rebre una
bona educació clàssica a l’escola de poesia Haginoya, tot i que només va poder
cursar estudis durant tres anys. En poc temps de diferència van morir el seu
germà i el seu pare i ella va haver de fer-se càrrec, treballant en diversos
oficis, de la seva mare i una germana. Higuchi va escriure milers de poemes, un
diari i al voltant de quinze narracions que respiren una mateixa calidesa
poètica.
A l’Extrem Orient, amb una aura
de misteri i sota la influència de la filosofia zen, l’estètica japonesa apareix amb una bellesa continguda en unes
formes estilitzades, ingràvides, d’una poesia afuada, sublim. Però sota aquest
món de bellesa paisatgística, floral i d’atmosferes lunars, les aigües de la
vida en la seva expressió dels sentiments fan la seva remor, tot i que se’n
contingui el dolor, el plor, i només es deixi traslluir la melanconia.
No obstant això, en les seves
narracions Ichiyo Higuchi fa un pas més enllà. I tot i tractar els clàssics
temes de la literatura japonesa (com ara els conflictes entre les classes
socials, o l’artifici en les relacions producte d’unes normes molt
encotilladores), Higuchi trasllada als seus escrits els sentiments dels seus
protagonistes, generalment dones enfront d’un món de formes aparentment gràcils
(femenines?), però amb el domini ferri d’una cultura patriarcal.
En aquestes narracions d’Ichigo
Higuchi, escrites en plena era Meiji i ben representatives de l’època que es va
estendre entre 1868-1912, sembla que respirin també els aires del romanticisme
europeu. Així, un lector d’aquí pot trobar alguns llaços de concordança en la
història que s’explica a Nigorie (Aigües
turbulentes), de Ichigo Higuchi, i alguns dels versos cantats que integren Das Lied von der erde (El cant de la
terra), del músic jueu de parla alemanya, Gustav Mahler.
En el capítol final d’Aigües turbulentes, en una sòbria i
delicada descripció, es veu com dos taüts surten de les cotxeres de casa
Kikunoi. L’un va damunt un palanquí, l’altre només és un embalum a les
espatlles de dos homes. El taüt-embalum correspon a Oriki, una geisha molt
bella, però molt desgraciada. L’altre taüt correspon a Yuki Tomonosuke, un ric
home que venia futons. Només la mort estil Romeu i Julieta els ha posat de
costat. En vida, impossible. Entre la gent, la història té diverses versions, i
al lector també li queden dubtes, ja que l’escriptora Higuchi tanca el relat
amb la imatge d’un llum que de tant en tant es veu sobre el temple de la petita
muntanya que presideix el poble. Llum que figura una ànima en pena que vagareja
per un món de gust amarg.
En El cant de la terra de Mahler, després de les primaveres triomfants
i dels vins de l’estiu que embriaguen, arriba l’hora del comiat, l’hora de la
mort. En aquest moment, una veu s’exclama: “No m’ha estat mai propícia la sort
en aquest món!” Mentrestant, la terra camina cap a l’hivern, les últimes flors
es van esblaimant, les llunyanies blavegen i el món s’adorm. I és que tot és
tan efímer. Només l’amor sembla perdurar, quan hi és.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 de juny de 2012)
(Estimats bloggers: obro un parèntesi
vacacional. Fins a la tornada a finals de mes!)
Etiquetes de comentaris:
Aigües turbulentes,
El cant de la terra,
Gustav Mahler,
Ichiyo Higuchi
divendres, 15 de juny del 2012
Escriptura personal
Es diu, i jo no m’atreviria a
afirmar el contrari, que en la nostra escriptura sempre hi ha alguna cosa
autobiogràfica, per més imaginatiu que sigui el text. Si hi pensem bé,
segurament és així, ja que l’invent parteix de cadascú, amb tot el que això vol
dir de personal.
(a la fotografia, laberints dels Jardins d'Aranjuez, octubre de 2011)
Etiquetes de comentaris:
escriptura personal
dimecres, 13 de juny del 2012
La temptació de vol
La temptació de vol (Pagès editors) és el títol amb què
l’escriptora lleidetana Rosa Fabregat ha volgut presentar la seva Obra poètica
II (1994-2011). Aquest títol es correspon també al poemari inèdit escrit entre
els anys 2009-2011, i que s’inclou en aquest conjunt que dóna una visió,
concreta i panoràmica alhora, d’una poètica on art i ciència conviuen en perfecte equilibri, com destaca en el seu
pròleg il.luminador, Carme Vidal Huguet.
Podria pensar-se que aquest
poemari vol concloure una obra poètica, tal com des de l’atalaia actual sembla que
és el desig de l’autora, ja que en un dels poemes de La temptació de vol es pregunta: Viure o escriure? Però a aquesta lectora li ha fet l’efecte de
trobar-se davant d’un llibre obert quan en el mateix poema ha llegit: Quan entra l’alba/ amb les mil crides del
despertar…I és que el despertar al coneixement de la realitat en els humans
espiritualment inquiets, i Rosa Fabregat ho és, sempre és un procès obert, així
com sempre hi ha la temptació de vol. No hi ha edat per al creixement
espiritual ni per al vol de l’ànima.
Mentre llegia La temptació de vol de Fabregat, em venia a la memòria un llibret
preciós: L’assemblea dels ocells,
l’autor del qual és Farid Attar, un poeta sufí del segle XIII nascut a Pèrsia.
Els estudiosos de la poesia oriental parlen d’aquest llibre, on diverses
espècies d’ocells són protagonistes, com d’un poema filosòfico-religiós.
Cal tenir present que l’ocell és
una figura de l’ànima. I és desig de l’ànima emprendre el vol. A l’inici de L’assemblea dels ocells, es diu que els
ocells tenien por d’enfrontar-se a un camí del qual no es veia el final i que
feia tant de vent que els podia impedir el vol. Però la Puput, que és qui porta
la veu cantant en tot el poema, de seguida anima els altres ocells, tot i que
els adverteix que el camí espiritual no és per a tothom, però que el conreu de
l’amor els donarà la fortalesa necessària per avançar i resistir els embats del
vent.
Vet aquí el secret: l’amor, l’energia
poderosa que, com deia el Dant, mou el sol i les estrelles. I mou Rosa Fabregat
a viure i a escriure: Malgrat tot, la
vida és llarga/ i les possibilitats infinites,/ en el complex entramat/ de les
lleis de la combinàtoria.
L’amor és el fil d’or que creua
no només l’espai del recull La temptació
de vol de Rosa Fabregat, sinó tota la seva obra poètica sencera. En aquest
llibre podem llegir-ne la segona part tot esperant la reedició, l’any vinent
amb motiu dels seus 80 anys, d’Ancorada
en la boira (1953-1993).
L’or producte de l’amor és el
resultat de l’alquímia de viure i escriure, per emprar la mateixa metàfora que
l’autora. Si bé l’or cal anar-lo a buscar a la mina (treballant-lo en la terra
interior), és l’impuls de l’amor que estira les ànimes cap amunt. Des de la més
remota antiguitat que els ocells són símbol de l’espiritualització de la vida.
I els ocells, criatures alades, amb el seu instint de vol representen els
estats més evolucionats de l’ésser humà. No descobreixo a ningú que conegui
l’obra de Rosa Fabregat com aquesta evolució s’ha anat plasmant en el seu
treball literari, que, estic d’acord amb Carme Vidal, més que desconegut és mal conegut. D’aquí ve que
sigui una bona notícia la publicació de La
temptació de vol. Obra poètica II, que juntament amb l’anterior recull, Ancorada en la boira (de propera
reedició com s’ha dit més amunt), dóna testimoni d’un discurs eticomoral de
signe obert i del despertar a la consciència dels mons múltiples, ja que, si
ens hi obrim, podem viure en diversos plans existencials. I és llavors que
poden experimentar, com fa la poeta, les
arrels com arbres. O el que és el mateix: el cel a la terra, com també
volia Joan Maragall, a qui Rosa Fabregat homenatja en el seu darrer (per ara)
llibre de poemes.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juny de 2012)
dilluns, 11 de juny del 2012
Progrés espiritual segons Epictet
A principis d’any, el professor
Enric Balaguer escrivia al seu blog unes quantes idees d’Epictet, que em vaig
anotar per la seva oportunitat i actualitat. Una d’aquestes màximes era: Faig tot el que està al meu abast per
contribuir al progrés espiritual de tots aquells amb qui estic en contacte.
Tal com tenim el nostre món proper, és evident que d’una manera massa
majoritària poc s’ha fet per contribuir al progrés espiritual d’aquells amb els
quals s’està en contacte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)