La temptació de vol (Pagès editors) és el títol amb què
l’escriptora lleidetana Rosa Fabregat ha volgut presentar la seva Obra poètica
II (1994-2011). Aquest títol es correspon també al poemari inèdit escrit entre
els anys 2009-2011, i que s’inclou en aquest conjunt que dóna una visió,
concreta i panoràmica alhora, d’una poètica on art i ciència conviuen en perfecte equilibri, com destaca en el seu
pròleg il.luminador, Carme Vidal Huguet.
Podria pensar-se que aquest
poemari vol concloure una obra poètica, tal com des de l’atalaia actual sembla que
és el desig de l’autora, ja que en un dels poemes de La temptació de vol es pregunta: Viure o escriure? Però a aquesta lectora li ha fet l’efecte de
trobar-se davant d’un llibre obert quan en el mateix poema ha llegit: Quan entra l’alba/ amb les mil crides del
despertar…I és que el despertar al coneixement de la realitat en els humans
espiritualment inquiets, i Rosa Fabregat ho és, sempre és un procès obert, així
com sempre hi ha la temptació de vol. No hi ha edat per al creixement
espiritual ni per al vol de l’ànima.
Mentre llegia La temptació de vol de Fabregat, em venia a la memòria un llibret
preciós: L’assemblea dels ocells,
l’autor del qual és Farid Attar, un poeta sufí del segle XIII nascut a Pèrsia.
Els estudiosos de la poesia oriental parlen d’aquest llibre, on diverses
espècies d’ocells són protagonistes, com d’un poema filosòfico-religiós.
Cal tenir present que l’ocell és
una figura de l’ànima. I és desig de l’ànima emprendre el vol. A l’inici de L’assemblea dels ocells, es diu que els
ocells tenien por d’enfrontar-se a un camí del qual no es veia el final i que
feia tant de vent que els podia impedir el vol. Però la Puput, que és qui porta
la veu cantant en tot el poema, de seguida anima els altres ocells, tot i que
els adverteix que el camí espiritual no és per a tothom, però que el conreu de
l’amor els donarà la fortalesa necessària per avançar i resistir els embats del
vent.
Vet aquí el secret: l’amor, l’energia
poderosa que, com deia el Dant, mou el sol i les estrelles. I mou Rosa Fabregat
a viure i a escriure: Malgrat tot, la
vida és llarga/ i les possibilitats infinites,/ en el complex entramat/ de les
lleis de la combinàtoria.
L’amor és el fil d’or que creua
no només l’espai del recull La temptació
de vol de Rosa Fabregat, sinó tota la seva obra poètica sencera. En aquest
llibre podem llegir-ne la segona part tot esperant la reedició, l’any vinent
amb motiu dels seus 80 anys, d’Ancorada
en la boira (1953-1993).
L’or producte de l’amor és el
resultat de l’alquímia de viure i escriure, per emprar la mateixa metàfora que
l’autora. Si bé l’or cal anar-lo a buscar a la mina (treballant-lo en la terra
interior), és l’impuls de l’amor que estira les ànimes cap amunt. Des de la més
remota antiguitat que els ocells són símbol de l’espiritualització de la vida.
I els ocells, criatures alades, amb el seu instint de vol representen els
estats més evolucionats de l’ésser humà. No descobreixo a ningú que conegui
l’obra de Rosa Fabregat com aquesta evolució s’ha anat plasmant en el seu
treball literari, que, estic d’acord amb Carme Vidal, més que desconegut és mal conegut. D’aquí ve que
sigui una bona notícia la publicació de La
temptació de vol. Obra poètica II, que juntament amb l’anterior recull, Ancorada en la boira (de propera
reedició com s’ha dit més amunt), dóna testimoni d’un discurs eticomoral de
signe obert i del despertar a la consciència dels mons múltiples, ja que, si
ens hi obrim, podem viure en diversos plans existencials. I és llavors que
poden experimentar, com fa la poeta, les
arrels com arbres. O el que és el mateix: el cel a la terra, com també
volia Joan Maragall, a qui Rosa Fabregat homenatja en el seu darrer (per ara)
llibre de poemes.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juny de 2012)
